Llogari Picanyol i Pla va ser un arxiver i un historiador que va desenvolupar una important tasca d’exhumació documental en el camp de la història eclesiàstica i civil. L’arxiu provincial de l’Escola Pia de Catalunya custodia molts documents referents a aquest pare escolapi i s’ocupa de recollir, conservar i difondre el patrimoni documental de l’Escola Pia de Catalunya, un orde religiós dedicat a l’educació.
  Quan tenia setze anys, el 1912, va vestir l’hàbit dels escolapis de Moià. Posteriorment va estudiar a Irache (Navarra), Alella i Moià, i va ser ordenat sacerdot el 1918. Després va ser traslladat a Barcelona i a Sabadell, i a finals del 1924 va ser cridat pel seu orde a Roma per tal d’exercir els càrrecs de postulador i arxiver general del seu orde, lloc que ocuparia des de l’any 1924 al 1958. L’any 1928 va obtenir a Roma el doctorat en dret canònic per la Universitat Lateranense i en els anys succesius va exercir també com a delegat general i visitant en les províncies escolàpies de l’Europa central. Llogari Picanyol es deuria sentir molt còmode amb la seva feina, ja que un article d’aquests anys de l’Osservatore Romano destacava que Picanyol havia esdevingut un esperit italià.

Cal subratllar que la seva llarga estada de trenta-vuit anys a Roma va estar estroncada per un parèntesi de dos anys (1930-1931) passats entre Cuba i el col·legi escolapi de Mataró com a conseqüència d’una maniobra política promoguda per la dictadura de Primo de Rivera. El 1932 se li va encarregar la direcció de la revista oficial de l’orde, Ephemerides Calasanctianae, i també es va ocupar de la Rassegna di Storia e Bibliografia Scolapica (1937-1958) i de l’Archivium Sch. P. (1936-1955), on va publicar articles d’història de l’orde, molts dels quals feien referència a Catalunya. A més, va ser un prolífic autor de més de cinc-cents títols, dels nou volums de l’Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-1956) i moltes altres obres específicament escolàpies.
  Una forta polèmica dins el seu orde el va fer dimitir dels seus càrrecs a Roma i va retornar a Catalunya el 1958, on es va incorporar al col·legi de Sabadell. En aquests anys va fundar i va dirigir les revistes Sabadellum (1960-1968) i Modilianum (1960-1967), publicades gairebé exclusivament en català, sobre temes monogràfics locals, i també va col·laborar a la revista La Tosca de Moià. En totes aquestes revistes Llogari Picanyol va publicar notícies pioneres, principalment sobre diversos aspectes de Moià, els artistes moianesos i especialment sobre Pere Abadal Morató (1630-1684), gravador de Moià que cal considerar el xilògraf més important del segle xvii de Catalunya i de l’Estat espanyol. En aquest sentit cal destacar alguns títols, com ara «Artistes moianesos. Estudi sobre els impressors Abadal» (Modilianum, Moià, juny 1960); 50 xilografies del gravador moianès sobre fustes Pere Abadal, gravades al seu obrador de Moià en la segona meitat del segle xvii (Barcelona, El Tinell, 1963); «Notes històriques sobre el gremi de paraires de Moià» (Ausa, Vic, 1963); «Pere Abadal xilògraf moianès del segle xvi», a Estudios históricos sobre Moià, vol. i i ii (Barcelona, Patronato de Estudios Moyaneses, 1963 i 1966), i «Notícies sobre el començament de la construcció de l’esglèsia de Moià en el segle xvii» (Modilianum, Moià, novembre 1967).

Bibliografia sobre Llogari Picanyol i Pla: Diccionario enciclopédico escolapio, vol. ii (Salamanca, Ediciones Calasancias, 1990, p. 434); Diccionari d’història eclesiástica de Catalunya, vol. ii (Barcelona, Claret i Generalitat de Catalunya, 1998, p. 87); Modilianum (Moià, octubre 1969); Diccionario biográfico español, ad vocem (Madrid, Real Academia de la Historia, 2009), i Enciclopèdia catalana, ad vocem.