Miquel Oliva Prat es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Saragossa el 1957 i obtingué el doctorat a la Universitat de Barcelona el 1966 amb la tesi inèdita «La ciutat íbero-grega d’Ullastret». Entre les nombroses activitats que desenvolupà, la seva autèntica vocació fou l’arqueologia.
  Centrà la seva atenció en les excavacions d’Ullastret i la creació del museu que exposa els objectes recollits i explica la vida del poblat ibèric. Des de l’inici de les campanyes d’excavacions, just després de la Guerra Civil espanyola, dirigí els treballs promoguts per la Diputació de Girona i, des de l’any 1957 encapçalà el Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques i Catalogació de Monuments de la Diputació de Girona, el qual esdevingué una veritable escola d’arqueòlegs. Com a docent, entre els anys 1966 i 1972 impartí classes d’Arqueologia Paleocristiana i Metodologia i Tècnica de l’Excavació a la Universitat de Barcelona i, entre els anys 1972 i 1974, de prehistòria al Col·legi Universitari de Girona. D’altra banda, assistí a tots els cursos internacionals de prehistòria i arqueologia d’Empúries des dels inicis, l’any 1947, primer com a alumne i després com a professor.

Publicà els seus articles d’arqueologia prehistòrica i medieval a la revista Empúries (1943-1945) i, sobretot, als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins (1946-1965), on donà compte dels resultats de les excavacions d’Ullastret, dels ingressos del Museu Arqueològic Provincial, i de les activitats de la Comissaria Provincial d’Excavacions. A partir del 1966, publicà a la Revista de Gerona nombrosos articles de temàtica diversa, com ara cròniques d´art, ressenyes sobre les adquisicions d’art de la Diputació de Girona i treballs relacionats amb el patrimoni artístic gironí, com ara El monestir de Sant Daniel (1959), Arquitectura románica ampurdanesa, vol. i i ii (1972-1973) i La villa medieval de Pals (1974).
  Dugué a terme també una notable tasca de salvació i restauració del patrimoni artístic gironí, amb un infatigable treball de camp des de diverses institucions i entitats, cosa que tal vegada li perjudicà el vessant científic, el qual potser s’hagués concretat de no hagués patit el fatídic accident de trànsit el 1974.
  Des de la direcció del Museu Arqueològic de Girona a Sant Pere de Galligants (1956-1974), de la Diputació de Girona i de la delegació a Girona de la Direcció General de Belles Arts dirigí la restauració de diferents monuments de les terres de Girona, d’entre els quals destaquen Sant Pere de Galligants i el passeig arqueològic de Girona, Sant Pere de Rodes, Sant Pere i Sant Vicenç de Besalú i la Ciutadella de Roses.
  A més dels càrrecs citats, fou fundador de l’Associació Arqueològica de Girona, vocal de la Comissió Diocesana d’Art Sacre, creada pel cardenal Jubany, des d’on realitzà exposicions d’art medieval i modern i en redactà els catàlegs corresponents, especialment durant la dècada de 1950, membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1957), la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1958), la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1962), la Real Academia de la Historia de Madrid (1972) i membre de The Hispanic Society of America de Nova York (1964).
  La seva mort sobtada feu que deixés projectes sense realitzar, d’entre els quals cal esmentar el nou museu de Girona a les Àligues i la creació a la Ciutadella de Roses del Museu d’Arqueologia Submarina. Pòstumament li fou concedida la Medalla d’Or de la Província (1974).

Bibliografia sobre Miquel Oliva Prat: «En record de Miquel Oliva» (Revista de Girona, Girona, núm. 69, 1974) i Eduard Ripoll, Breu biografia del professor Miquel Oliva (Barcelona, Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació Provincial de Barcelona / Patronat de les Excavacions i Museu d’Empúries, 1977), amb una bibliografia recopilada per Odile Ripoll.