Josep Matamoros Sancho fou canonge, periodista, escriptor i poeta. Estudià el patrimoni cultural medieval, visqué entre Tortosa i Alcanar i fou conegut com el canonge Matamoros. Fill de família de pagesos, mostrà gran interès pels estudis i fou escollit per anar a estudiar al Seminari de Tortosa, gràcies a la família de l’advocat d’Alcanar i diputat provincial Miquel Figueres i Gil. Ja amb conviccions cristianes, fou allà on estudià teologia, llatí, humanitats i filosofia, i on descobrí la seva vocació, de manera que finalitzà la seva formació entre el Seminari de Tortosa i el de Barcelona. Al Col·legi de Sant Josep, conegut com Els Josepets, fou on es relacionà amb l’escultor Agustí Querol i amb l’astrònom José J. Landerer. Fou nomenat (1928) membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. Compartí el moviment historicocultural de la Renaixença, a Tortosa, amb Francesc Mestre i Noé i amb Joan Abril i Guanyabens. Obtingué desaprovació de les seves idees (1902) principalment de part de Marcel·lí Domingo, qui el titllar d’odiar la llibertat. Es traslladà a Madrid el 1907. Ja com a doctor en teologia (1908) es convertí en canonge de la Seu de Tortosa, tot i que no li mancaren detractors, ja que fou conegut com el canonge conservador.

Edità dos periòdics, El Iris de Paz i La Avispa, com a afició primerenca al periodisme, i signà escrits a la premsa de Tortosa, amb el pseudònim Benjamín a l’Estandarte Católico, Tortosino al Correo de Tortosa i Un Alcanarense al Diario de Tortosa. Tanmateix, fundà i dirigí El Ebro (1900) i El Correo Ibérico (1903), i col·laborà amb la revista La Zuda (1914), de Tortosa, on analitzà la Moleta del Remei, d’Alcanar, i tractà l’arqueologia i la vida i l’obra del musicòleg Felip Pedrell, o Terra Nostra, d’Alcanar. Realitzà l’important estudi La Cruz (1914) on tractà religió, art, arqueologia, història i apologètica. Feu un tractament iconogràfic del cristianisme, i el relacionà amb la història de Tortosa, amb coberta il·lustrada per l’artista de la nissaga tortosina Antoni Cerveto i amb una descripció realitzada pel canonge del recorregut de la via Augusta secundària en el tram Mas de Rabassa-Vinaròs. Les dues obres que li atorgaren més reconeixement foren per una banda, Historias de mi pueblo, Alcanar (1922), on glossa la història de la població i descriu els molins que mouen les aigües del riu de la Sénia, i per l’altra, La catedral de Tortosa (1932), amb un recull d’articles on s’analitza la història i el patrimoni artístic de la catedral de Tortosa, des dels plànols fins a la declaració com a «monumento histórico-artístico» (1931), en el qual presta atenció a escultors, el jaspi característic, l’orgue, les campanes o l’orfebreria, entre d’altres, així com a la capella de la Santa Cinta. Anys ençà el canonge s’havia interessat a participar en els Jocs Florals de Tortosa (1920), arran de l’atracció que li provocà el tema proposat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Les causes de la seva mort s’atribueixen a una malaltia i a una intervenció fortuïta del farmacèutic de la població, fet publicat per Enrique Bayerri (1979) a Historia de Tortosa y su comarca, cosa que impedí a la CNT-FAI que el canonge es convertís en la seva víctima.

Bibliografia sobre Josep Matamoros Sancho: Joan Bpta. Beltran Reverter, Josep Matamoros Sancho (Amposta, Institut d’Estudis Comarcals del Montsià, 2001), i Ramon Miravall Dolç, «Josep Matamoros i Sancho» (Revista Informativa Lo Rafal, Associació Cultural Lo Rafal, Alcanar, 1998).