Francesc Martorell i Trabal fou un erudit i investigador barceloní. Es formà a la Universitat de Barcelona, on estudià filosofia i lletres, i sobretot, a les aules dels Estudis Universitaris Catalans, creats el curs 1905-1906 quan Rubió i Lluch inaugurà a l’Ateneu la càtedra de literatura catalana. Des de molt aviat, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i formà part de l’anomenada «escola de Rubió i Lluch» o «Generació del 1917», juntament amb altres personalitats rellevants com Ferran Valls i Taverner, Jordi Rubió i Balaguer, Ramon d’Alós i Lluís Nicolau d’Olwer, tots ells deixebles d’Antoni Rubió i Lluch i col·laboradors seus en la elaboració d’una de les obres cabdals de principis del segle xx: Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval (1908-1921). Ben aviat s’especialitzà en els estudis històrics i en els treballs arqueològics i destacà en el camp de l’arxivística.
  Entre els anys 1910 i 1911 es formà a l’Escola Espanyola d’Història i Arqueologia de Roma, on coincidí amb Ramon d’Alós i Josep Pijoan. L’any 1914 fou enviat a París, on amplià els estudis d’arxivística, biblioteconomia i museologia, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’obligà a tornar a Barcelona. El 1916 fou nomenat membre adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i n’esdevingué secretari. Francesc Martorell impartí docència als Estudis Universitaris Catalans com a professor d’història de Catalunya i, puntualment, a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia amb una assignatura d’història de l’art medieval català.

Les seves publicacions són poques però destacades, i sobretot esdevingué un expert en la transcripció de documents dificultosos i en la correcció de textos. A partir del 1920 i juntament amb Ramon d’Abadal recollí i transcrigué més de mil dos-cents documents catalans anteriors a l’any mil amb vistes a una edició dedicada a l’època carolíngia (aquesta tasca seria continuada per mossèn Joan Tarré). Amb Ferran Valls i Taberner publicà a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans una de les seves obres més importants: Pere Beçet (1365?-1430) (1911-1912). És autor de diversos treballs sobre l’Orde del Temple a Catalunya, Sant Vicenç Ferrer i Bernat Metge. Cal destacar l’Epistolari del segle xv. Recull de cartes privades, dins la col·lecció «Els Nostres Clàssics» (1926) i Manuscrits dels PP. Caresmar, Pascual i Martí de la Biblioteca dels Franciscans de Balaguer (1927). En un àmbit més proper a la història de l’art, destaca l’estudi sobre Pere Moragues y la custòdia dels Corporals de Daroca (1909), un dels primers treballs apareguts sobre aquest excel·lent artista català; Inscripcions sepulcrals a Tarragona (1915-1920); Tres retaules franciscans a Mallorca (1928), i Noves pintures murals (1936), la major part publicades a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1927 apareixia un interessantíssim opuscle, ben documentat i entenedor sobre la Catedral de Barcelona, del qual el 1929 es publicà una reedició ampliada, amb versió catalana, espanyola, anglesa i francesa.

Bibliografia sobre Francesc Martorell i Trabal: Gran enciclopèdia catalana; Jaume Sobrequés i Calligó, Manuel J. Peláez i Albendea, Francesc Vilanova i Vila Abadal, Maria Soriano i Marin, Epistolari de Francesc Martorell i Trabal i de Pere Bosch i Gimpera amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner. 1908-1931 (Barcelona, Promocions Publicacions Universitàries, 1991), i Albert Balcells i González, Francesc Martorell i Trabal. Semblança biogràfica, conferència pronunciada davant del Ple de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2006).