Joaquim Guitert Fontseré fou un metge i historiador català. Cursà els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona i ben aviat exercí d’ajudant del doctor Lluís Barraquer i Roviralta al servei de neurologia de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Després ingressà al cos mèdic municipal, on exercí de radiòleg al dispensari de dermatologia. Paral·lelament i amb la col·laboració del seu company Frederic Rahola, s’establí per compte propi i impulsà un dels primers gabinets especialitzats en raigs X.
Però al marge de la seva dedicació professional a la medicina, per les venes de Joaquim Guitert fluïa la sang d’un veritable historiador. Per raons familiars, en la seva joventut solia passar els estius a l’Espluga de Francolí, circumstància que afavorí el seu enamorament immediat del monestir de Santa Maria de Poblet, un conjunt que vertebraria bona part de les seves passions i obsessions vitals. Així, juntament amb Eduard Toda i amb el doctor Jaume Barrera, fou una de les persones que més feu per rescatar el cenobi pobletà de la ruïna moral i material a què s’havia vist abocat des del segon quart del segle xix, i amb els seus escrits contribuí de manera decisiva a difondre el seu valor històric, artístic i patrimonial. L’any 1921 en publicà el primer llibre, del qual se’n feren tres edicions, la darrera el 1929, notablement ampliada i d’una qualitat i èxit inqüestionables. Paral·lelament també publicà una guia (1928) adreçada al públic en general i, de manera particular, al turista àvid de coneixements, que seria reeditada en diverses ocasions, d’entre les quals sobresurt l’acurada versió del 1934. Així doncs, no és estrany que l’any 1935, arran de la mort de Ramon Morenes i de Ramon Sabaté, passés a formar part del Patronat del Reial Monestir de Poblet en condició de vocal, fet que li permeté treballar colze a colze amb el citat Eduard Toda. Guitert i Toda forjaren una amistat molt ferma, fonamentada sobretot en la causa pobletana, però res no és etern, i el 1938 els seus camins s’allunyaren de manera irreconciliable.
D’altra banda, la seva addicció vers Poblet el mogué a interessar-se per altres espais monàstics, com Santes Creus i Sant Pere de Rodes, als quals dedicà sengles monografies (1927), que li oferiren la possibilitat de ser nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid. Però no només això. La seva implicació directa amb el renaixement de Poblet i amb la difusió del patrimoni arquitectònic català, el feren mereixedor d’ocupar altres càrrecs de responsabilitat i d’assessorament en organismes culturals de primer ordre: el 1925 ingressà a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, de la qual fou bibliotecari i membre directiu el 1932; d’ençà del 1928 formà part de la Comissió de Monuments de Tarragona; i el 1947 fou escollit com a primer president de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, càrrec que ocupà fins a la seva mort. |
