Antoni García Llansó es va relacionar amb personatges tan rellevants com Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol. Va viure entre la Renaixença i el Modernisme català. Inicià els estudis en medicina a la universitat establerta per la cort, a Madrid, amb només setze anys. L’única vinculació contrastada documentalment amb la medicina de manera professional va ser en l’àmbit acadèmic, quan al 1880, fou professor substitut de l’assignatura de fisiologia de la higiene i història natural, a la mateixa universitat on havia estudiat. Sembla que l’interès per la medicina li vingué del seu avi matern, Antoni Llansó i Campa, natural de Labajol, cirurgià gironí. En canvi, el seu pare, Sebastián García Bordó, era natural de Valladolid i provenia d’una família de militars. Ell també era un alt funcionari militar, administratiu i artiller, molt ben relacionat pel que fa a la política; era maçó del Gran Oriente de España a Madrid, on va conèixer a Víctor Balaguer i al general Prim. García Llansó, també va ser maçó de la lògia Fraternitat, on s’inicià quan tenia vint-i-quatre anys, al 1878. Aleshores ja feia dos anys que havia tornat a Barcelona i treballava com a tercer oficial de logística, serveis comercials i reclamacions, a la línia del ferrocarril de França-Barcelona-Tarragona.

Tanmateix, va destacar com a gran publicista, crític i historiador de l’art. L’obra de García Llansó és prolífica i heterogènia, amb un total de 292 articles, publicats en revistes il·lustrades, diaris i butlletins especialitzats. Va ser fundador de la Revista de Ferrocarriles (1887), actualment aquesta publicació no es troba catalogada enlloc, però se sap que existeix gràcies a anuncis publicitaris que la descriuen com a una única revista sobre temàtica tècnica de ferrocarrils, de caràcter mensual i d’edició luxosa. Com a articulista escrigué sobre l’Exposició Universal de Barcelona (1888), crítica d’art, pintura catalana, escultura, arts decoratives, il·lustració, exposicions d’artistes individuals i col·lectives, col·leccions i col·leccionistes, art oriental (especialment, l’art japonès), pintura femenina, museografia, obituaris d’artistes, polítics i músics. Va col·laborar de manera assídua des de l’any 1884 fins a la seva mort al 1914, en publicacions com ara La Ilustración de la mujer; de la qual se li ha atribuït la direcció de la revista, tanmateix, només se’n pot assegurar la seva col·laboració com a articulista; també escrigué a La Ilustración. Revista Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; La Ilustración. Revista Hispano-Americana; La Vanguardia; La Ilustración Artística. Periódico Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; Boletín de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa; Pro Patria. Revista Internacional Política, Científica, Artística y Literaria; Barcelona Cómica; La Dinastía; Revista El Arte Decorativo, i Hojas Selectas. Revista para Todos.
  Va publicar tretze obres, algunes són capítols d’altres obres més grans, i d’altres, monografies; també va publicar una conferència i cinc discursos. La seva obra inicial és La primera exposición universal española (1888); destacable pel seu estudi sobre la viabilitat econòmica del certamen internacional a la ciutat comtal i la seva gran descripció de les instal·lacions d’alguns països participants com ara el Japó, la Xina, la República d’Uruguai i Paraguai, Xile, Bolívia, la República de l’Equador, Portugal, Bèlgica, França, Àustria, Itàlia, Alemanya i Rússia. Com a historiador de l’art, va redactar el Catálogo de Exposiciones de Bellas Artes e Industrias Artísticas (1892) i va publicar la conferència sobre «El arte español y la Primera Exposición de Industrias Artísticas», editada per Espasa i llegida al Reial Cercle Artístic de Belles Arts, a Barcelona (1892). També va escriure —segons diu Elias de Molins, i consta al seu historial de l’arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona—, el Catálogo de la Primera Exposición General de Belles Artes de Barcelona, i els consecutius (1894, 1896 i 1898); tot i això cap d’aquests porta la seva signatura. La seva segona obra publicada és Una visita al Museo-Biblioteca Balaguer de Villanueva y la Geltrú (1893), la primera guia del museu. També va publicar Armas y armaduras (1895), un estudi de les principals col·leccions d’armes de l’estat, que pren com a punt de referència la col·lecció Josep Estruch de Barcelona, famosa per les seves dues mil peces de gran valor històric i artístic, és una obra d’interès historiogràfic i bibliogràfic, imprescindible pels afeccionats i col·leccionistes d’armes. També sobre armes, García Llansó va publicar el pròleg del catàleg Museo-Amería de José Estruch y Cumella. Reproducción fototípica de los ejemplares más notables que en él se conservan (1896), on exposa el seu neguit per la imminent pèrdua de la col·lecció «Josep Estruch», i aquesta és una edició luxosa pensada per a la venda. Seguidament, va publicar El Museo-Biblioteca de Ultramar (1897), una guia de l’exposició d’Ultramar a Madrid al 1887, que integrava diverses col·leccions geològiques, mineres, flora, tabac, indumentària, armes, teixits i pintura filipina.
  El reconeixement com a historiador de l’art li va arribar gràcies a la seva col·laboració com a expert en l’art del ferro, per la redacció del capítol «Metalistería, cerámica y vidrios», (1897) dins l’enciclopèdia Historia general del arte, al vol. viii de l’obra dirigida per Lluís Domènech i Montaner juntament amb Josep Puig i Cadafalch. Com a publicista, es va interessar per la figura de la dona i va redactar «Bosquejos Biográficos de Soberanas» i «Bosquejos de artistas lírico-dramáticas», de l’obra Historia de la mujer contemporánea (1899). Com a expert en l’art del ferro, va redactar el primer catàleg de la col·lecció Rusiñol, Cau Ferrat. Colección de hierros de Santiago Rusiñol (1902). La seva inquietud i amistat amb el pintor japonès, Keiichirô Kumé, el va portar a escriure Dai Nipon (El Japón) (1905), que és la primera obra seriosa i contrastada sobre la cultura nipona al nostre país. D’altra banda, també va publicar Numismática de los países del Extremo Oriente (1907), que és el catàleg de la col·lecció de monedes orientals del col·leccionista anglès, president de la manufactura de monedes Kobayagawa Company i cònsol de Cuba a Barcelona, Henry Alexander Ramsden (1872-1915), amb qui García Llansó tenia amistat. Gràcies a la col·lecció Ramsden, es va poder formar en numismàtica oriental, i aquest col·leccionista el va obsequiar amb el seu propi catàleg de la col·lecció, Japan Kwan Ei Tsu Ho Coins, publicada el març del 1906 a Barcelona. L’exemplar de García Llansó és el número onze dels només vint-i-cinc existents. Sembla que García Llansó ho va aprofitar per fer la versió espanyola.
  Si les publicacions de García Llansó susciten gran interès pels estudiosos, també la té la seva faceta cultural, en pro de la protecció, estudi i difusió del patrimoni artístic català. El 1888 va representar els expositors de les Illes Balears i va ser membre del jurat qualificador de la secció xix (instrucció general), escollit per l’imperi del Japó, a l’Exposició Universal de Barcelona. A partir de l’abril del 1890, va iniciar l’adquisició d’obres artístiques per a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, on és membre de la junta directiva. El 17 de gener de 1891 va esdevenir oficial conservador del Museu de Reproduccions de Barcelona. Fou soci de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa, on també fou vocal de la secció de publicacions; fou soci de la Societat Arqueològica Lul·liana i secretari de la Junta de Museus de Belles Arts, Indústries Artístiques i Reproduccions. També fou professor de teoria i història de l’art a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Fou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on fou director de la secció d’arqueologia i prehistòria, i va publicar a les seves Memorias. També fou assessor en l’adquisició de la col·lecció Raimon Casellas. Va morir d’arteriosclerosi als cinquanta-nou anys a la ciutat de Barcelona, va deixar dos fills, Josep i Blanca, i la seva muller, Nieves Aleu. Es troba enterrat al cementiri del Poblenou, a Barcelona.

Bibliografia sobre Antoni García Llansó: Antoni Elies de Molins, Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix, vol. i (Barcelona, Imprenta de Fidel Giró, 1889, p. 638); Manuel Osorio y Bernard, Ensayo de un Catálogo de Periodistas Españoles del s. xix (Madrid, Impr. y Litografía de J. Palacios, 1903-1904, p. 160); Francesc Fontbona, «La crítica d’art en el Modernisme català (primera aproximació)» (Daedalus. Estudis d’Art i de Cultura, Barcelona, núm. 1, 1979, p. 58-85); Josep Maria Calbet i Camarasa, Diccionari biogràfic de metges catalans (Barcelona, Rafael Dalmau / Fundació Salvador Vives Casajuana / Seminari Pere Mata / Universitat de Barcelona, 1981-1983, p. 41-42); Eliseu Trenc Ballester, «L’art català de la restauració. El decenni 1880-1890» (Recerques, Barcelona, núm. 15, 1984, p. 161-174); Bonaventura Bassegoda i Hugas, «Casellas col·leccionista. Petita història d’una col·lecció», a La col·lecció Casellas. Dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, p. 76-84); Josep de C. Laplana, Santiago Rusiñol. El pintor, l’home (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 26-27); Barlés Báguena, Elena «Luces y sombras en la historiografía del arte japonés en España» (Artigrama, Saragossa, núm. 18, 2003, p. 23-82); Vinyet Panyella, Santiago Rusiñol. El caminant de la terra (Barcelona, Edicions 62, 2003, p. 44, 50, 74, 105 i 111); Teresa-M. Sala, «Ars lignaria: fusteria artística, ebenisteria i decoració a l’època del Modernisme», a El Modernisme. Les arts tridimensionals, la crítica del Modernisme, vol. iv (Barcelona, L’Isard 2003-2004, p. 155-170); Francesc Fontbona, «La crítica d’art contemporània», a El Modernisme. Les arts tridimensionals, la crítica del Modernisme, vol. iv (Barcelona, L’Isard, 2004, p. 253-264); Francesc Fontbona, «La historiografia de l’art», a El Modernisme. En paral·lel al Modernisme, vol. v (Barcelona, L’Isard, 2004, p. 235); Alfonso Falero, «Lexicografía y cultura: el caso de la traducción de textos japoneses al castellano. Revisión histórica», a Consuelo Gonzalo García i Valentín García Yebra (ed.), Manual de documentación aplicada a la traducción literaria (Madrid, Arco Libros, 2005, p. 325-348); Lluïsa Amenós, «L’origen de la col·lecció de ferros conservada al Museu Cau Ferrat de Sitges» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, núm. 20, 2006, p. 105-125); Vicente Maestre Abad, «Las primeras exposiciones retrospectivas, colecciones y museos: temas para un capítulo de historia del arte en Barcelona de la restauración», a Col·leccionistes, col·leccions i museus. Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007, p. 59-118); Montserrat Comas i Güell, La Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Un projecte nacional català (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 199-200); Teresa-M. Sala, Santiago Rusiñol. L’artista total (Barcelona, Diputació de Barcelona, desembre 2007, p. 338-344); Francesc Fontbona, «Context historicoartístic de la descoberta del temple romà de Vic» (Ausa. Publicació del Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, vol. xxiii, núm. 161-162, 2008, p. 455-470); Ricard Bru Turull, «Un pintor japonés en la España del siglo xix: Kumé Keiichirô» (Goya. Revista de Arte, Madrid, núm. 328, juliol-setembre 2009, p. 236-250; Ricard Bru Turull, Els orígens del japonisme a Barcelona. La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) (Barcelona, Institut d’Estudis Món Juïc, 2011, 1.134 p.); Ricard Bru Turull, «Richard Lindau y el museo de arte japonés de Barcelona» (Archivo Español de Arte, Madrid, vol. lxxxv, núm. 337, gener-març, 2012, p. 55-74); Bonaventura Bassegoda, Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903). Primer estudiós del patrimoni artístic, discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2012, p. 18); Ricard Bru Turull et al., Japonisme. La fascinació per l’art japonès (Barcelona, Obra Social La Caixa, 2013, p. 119); Diana Rossell Cigarrán, «Japonismo. La fascinación por el arte japonés» (Eikyô. Influencias Japonesas, Sant Just Desvern, núm. 11, 2013, p. 20-25), i Diana Rossell Cigarrán, Antoni García Llansó. Crític d’art, historiador i divulgador de la cultura japonesa (1854-1914) (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral en curs, 2014).