Riccardo Filangieri di Candida Gonzaga fou arxiver i historiador de l’art i va néixer en una família noble amb un profund interès per les ciències històriques. El seu pare, el comte Berardo (1845-1920), es va dedicar a la genealogia i a l’heràldica i l’any 1875 va publicar la seva gran obra, en sis volums, Memorie delle famiglie nobili delle province meridionali d’Italia (Nàpols, 1875). El seu germà gran, Antonio Filangieri (1863-1916), va ser un gran coneixedor de l’art napolità i va reordenar les col·leccions públiques de la ciutat. Riccardo, en canvi, va arribar a la història de l’art des del treball en arxiu, com a funcionari i després director (soprintendente) de l’Arxiu Estatal de Nàpols, institució que es va beneficiar de la seva presència durant cinquanta anys (del 1911 al 1956). Filangieri va guiar l’arxiu al llarg dels difícils anys del segon conflicte mundial. Després de la guerra i fins a la seva mort, va impulsar una ambiciosa reconstrucció de la documentació antiga de la cancelleria angevina, dispersa al llarg dels bombardeigs del 1943. Els resultats d’aquesta obra, a la qual van participar centenars d’arxivers i historiadors de tot el món, van ser publicats en una sèrie de volums editats a partir del 1950 per l’Accademia Pontaniana (I Registri della Cancelleria angioina ricostruiti da R. F. con la collaborazione degli archivisti napoletani).

El seu estudi principal en el camp de la història de l’art, desenvolupat a partir del 1928 amb una recerca i crítica meticulosa de les fonts i una anàlisi articulada dels fenòmens històrics, va ser dedicat a la fortalesa napolitana del Castell Nou. Filangieri va prestar particular atenció a la reconstrucció del castell impulsada per Alfons el Magnànim després de la seva conquesta del Regne (1443). En la transformació aragonesa del castell angeví en una residència senyorial fortificada, per tal de resistir a l’atac de la nova artilleria pesada, va poder documentar la participació de diferents figures procedents dels regnes de la Corona d’Aragó: l’arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, l’escultor Pere Joan i els picapedrers Bartomeu Vilasclar i Mateu Forcimanya, entre d’altres. Cal destacar l’obra Architettura e scultura catalana in Campania nel secolo xv (1930).
  Aquests artistes van difondre un «estil català» en l’arquitectura de la Campania (palau Gaetani a Fondi, palau Antignano a Càpua i castell Marzano a Sessa), així com en aquella de Sicília (palau Bellomo de Siracusa i palau Chiaromonte a Palerm) i Sardenya (catedrals d’Oristano i Iglesias). Un estil que va penetrar a l’interior del Regne en les dècades successives al regnat d’Alfons V i va deixar una petjada important en el patrimoni arquitectònic del sud d’Itàlia dels segles xv i xvi. En l’intent de reconstruir l’entorn cultural de la cort dels reis de Nàpols de la Corona d’Aragó Filangieri va estudiar els manuscrits de la biblioteca reial, la vida quotidiana a les sales del Castell Nou i el codi de Santa Marta, que presenta, en un lèxic pictòric ple de reminiscències flamenques, els escuts dels membres de la cort del Magnànim.
  L’any 1935, després d’haver publicat la seva monografia sobre el Castell Nou (1934), Filangieri va contribuir amb un assaig sobre «La Maison seigneuriale», al volum col·lectiu L’architecture gothique civile en Catalogne, editat per la Fundació Cambó (Mataró, Impremta Minerva, i París, Henri Laurens, 1935), al qual col·laboren també Cèsar Martinell, Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Adolfo Florensa i Guillem Forteza. En la seva aportació posa en relació l’exemple del Castell Nou (un dels últims palaus-castells, «abans del divorci entre l’arquitectura civil i l’arquitectura militar») amb altres residències senyorials catalanes, però la seva anàlisi no arriba a ser mai prou detallada i es demostra un coneixement indirecte —a través dels estudis de Martinell, Feliu, Isidre i Esteve Puig— de l’arquitectura dels principals castells catalans.
  El seu últim treball, publicat el 1956 i dedicat a la crònica figurada de Ferraiolo de la Biblioteca Pierpont Morgan de Nova York (segona meitat del segle xv), demostra un cop més el viu interès de Filangieri per l’època els reis de la casa d’Aragó de Nàpols. Entre els articles que ha publicat, destaquen La scultura in Napoli nei primi albori del Rinascimento (Nàpols, Ricciardi, 1920); La casa di Federico d’Aragona in Castel Nuovo (Nàpols, I. T. E. A., 1926); «L’architettura della Reggia Aragonese in Napoli» (L’Arte, Roma, núm. 31, 1928); Architettura e scultura catalana in Campania nel secolo xv (Castelló de la Plana, Talleres de Hijo de J. Armengot, 1930); L’arco di trionfo di Alfonso d’Aragona (Treves, Treccani-Tumminelli, 1932); Castel Nuovo, reggia angioina ed aragonese di Napoli (Nàpols, Banco di Napoli, 1934; 2a ed., Nàpols, L’Arte Tipografica, 1964); Le origini del Rinascimento a Napoli (Nàpols, Giannini & Figli, 1934); «La Maison seigneuriale», a L’architecture gothique civile en Catalogne (Mataró, Fundació Cambó, Impremta Minerva; París, Henri Laurens, 1935); Il codice miniato degli stemmi che si conservava presso la Confraternita di Santa Marta illustrato da Riccardo Filangieri (Florència, Electa, 1950); «La biblioteca dei re aragonesi di Napoli» (Archivio, Prato, núm. 22, segona època, 1955, p. 9-13); Una cronaca napoletana figurata del Quattrocento (Nàpols, Accademia di Architettura, Lettere e Belle Arti / L’Arte Tipografica, 1956), i «Il Libro d’Ore di Alfonso I d’Aragona» (Partenope, Nàpols, 1961).

Bibliografia sobre Riccardo Filangieri di Candida Gonzaga: Guido Fagioli Vercellone, «Filangieri di Candida Gonzaga, Riccardo», a Dizionario biografico degli italiani, vol. xlvii (Roma, Istituto della Enciclopedia Italiana, 1997), i «Riccardo Filangieri (Profilo bio-bibliografico)», a Studi in onore di Riccardo Filangieri, vol. i, 3 v. (Nàpols, L’Arte Tipografica, 1959, p. 9-24).