Feliu Elias Bracons fou pintor, dibuixant, escriptor, crític i historiador de l’art. Fill d’una família d’industrials tèxtils de Sabadell, que aviat vendria la fàbrica. Format a l’Acadèmia Hoyos i a les classes del Cercle Artístic de Sant Lluc i després del Cercle Artístic de Barcelona. La seva obra pictòrica té gran personalitat, dins una mena d’hiperrealisme emparentat amb la Neue Sachlichkeit (‘Nova Objectivitat’) alemanya, i com a caricaturista —signant «Apa»— va ser un dels més influents del seu temps, especialment a través de la revista Papitu, fundada i dirigida per ell (1908-1911), però en moltes altres publicacions periòdiques, on actuà de caricaturista polític de gran volada. Visqué a París (1911-1913), fugint de les represàlies judicials d’unes caricatures seves publicades a Papitu. Allà assistí a classes de crítica d’art a la Sorbona, treballà de dibuixant i es relacionà amb Auguste Renoir, Maurice Denis, Gustau Violet o André Lothe, i també amb els historiadors de l’art Élie Lambert i Pierre Lavedan. Vinculat a l’ala crítica del catalanisme i a l’obra cultural de la Mancomunitat, fou un representant peculiar del moviment noucentista, que tanmateix aviat s’antagonitzà amb Eugeni d’Ors. En expressió de Pere Coromines, era un home pur però no era un clàssic. Esdevindria professor d’història de l’art a l’Escola Elemental del Treball —de la qual arribà a ser director— i a l’Escola Superior dels Bells Oficis, places que perdé amb l’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera el 1923. Participà activament en unes de les recurrents —i mai feliçment desenllaçades— trobades d’intel·lectuals catalans i castellans, organitzà exposicions oficials de l’art català a Portugal (1922) i Holanda (1923) i hi donà conferències, així com a París (1932) —per encàrrec de la Fundació Cambó— i Brussel·les. Posteriorment seria professor —també d’història de l’art— de l’Escola de Bibliotecàries (1930-1938).

Malgrat la seva formació erudita gairebé autodidacta, esdevingué un dels crítics d’art més escoltats del país, sota el pseudònim Joan Sacs, a tribunes com El Poble Català, Revista Nova —fundada per ell mateix—, Vell i Nou —que ell dirigiria—, Revista de Catalunya —la línia artística de la qual fou marcada i sostinguda per ell mateix, pràcticament del principi al final (1934-1938)—, Mirador o el diari La Publicitat, entre moltes més. Tot i la seva proximitat personal a molts dels homes del Noucentisme, preferí sempre les virtuts del realisme a les de l’idealisme en l’art, i també fou refractari al Modernisme (incloent-hi Antoni Gaudí), al naixent avantguardisme i a les temptacions primitivistes freqüents a la seva època. Tingué una passió personal per l’art oriental que el va posar en contacte amb antiquaris, col·leccionistes i experts europeus en aquesta especialitat, cosa que el portà a publicar treballs i opuscles com ara El moble de la Xina (1927). Com a estudiós de l’art fundà l’entitat Amics de l’Art Vell, impulsà la restauració del monestir de Poblet, i publicà obres de divulgació com ara La catedral de Barcelona (1926) o Barcelona, guia pràctica y artística de la ciudad (1929). Tanmateix la seva màxima dedicació fou per a l’època contemporània, i alguns dels seus treballs es troben a cavall entre la historiografia i la crítica artística, com La moderna pintura francesa fins el cubisme (1917) —que denota un coneixement insòlitament detallat de l’art modern francès—, les monografies breus Joan Brull. Evocació d’un pintor barceloní del temps del modernisme (1924) i Xavier Nogués (1927), a la col·lecció «Quaderns Blaus» —artista que era gran amic seu—; L’art de la caricatura (1931) —un text a mig camí entre l’assaig i la síntesi històrica general—, o Una nova etapa de les arts (1932), conferència donada amb motiu d’una exposició de Marià Pidelaserra.
  La seva gran aportació historiogràfica va ser tractar diversos aspectes de l’art del segle xix —«aquest segle xix, tan bescantat [que] cada dia apareix més valuós», com ell mateix deia— amb un rigor documental similar al que s’aplicava en estudiar èpoques més antigues. Això es patentitza a monografies que dedicà a quatre artistes vuitcentistes destacats: Benet Mercadé. La seva vida i la seva obra (1921), Simó Gómez. Història verídica d’un pintor del Poble Sec (1923), Enric Monserdà. La seva vida i la seva obra (1927) i La vida i l’obra de Soler i Rovirosa (1931). Els dos primers llibres, els més representatius, formaven part d’una conscient política de revaloració de l’art català vuitcentista duta a terme per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona, on també s’hi implicaren com a autors Joaquim Folch i Torres i Rafael Benet, fins que la Dictadura primorriverista avortà de retruc aquell esforç tan oportú. La Generalitat republicana edità el darrer d’aquests quatre volums, i tant en aquest com en els de patrocini municipal, Elias hi inclogué uns bons principis de catàlegs raonats de les obres dels respectius artistes biografiats, aspecte ben poc freqüent de trobar aleshores en una monografia d’artista al nostre país. Segons ell, l’escultura com a art fonamentalment realista era el que millor definia l’esperit artístic català, i entre 1926 i 1928 publicà els dos densos volumets L’escultura catalana moderna, un repàs exhaustiu a la història de l’escultura catalana des del neoclassicisme a l’actualitat d’aleshores; dividí l’obra entre un volum general i un volum de diccionari biogràfic, en el qual recopilà la més gran quantitat d’informació possible sobre la qüestió, cosa que fa aquests volums encara de consulta obligada més de vuitanta anys després. El 1931 ingressà a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb el discurs «De l’ensenyament de les belles arts». En plena guerra, període durant el qual hagué de marxar a França un temps per les amenaces que pesaven sobre ell per part dels anarquistes, publicà la monografia breu La vida de Damià Campeny (1938). Amb la victòria franquista hagué de tornar a marxar del país, s’instal·là de nou a França, on passaria un any i mig en un camp d’internament i d’on no retornaria fins al 1947, ja malalt. Redactà en aquesta etapa d’exili una darrera obra que quedà inèdita: Les arts del llibre a Barcelona. Història del llibre català il·lustrat. 1775-1939, també plena d’informacions de primera mà, i premiada als Jocs Florals de París el 1946, però que continuarà ampliant al seu retorn a Barcelona. A l’exili també elaborà una monografia sobre Antoni Viladomat. La vida, l’obra, l’època de l’artista, que inclou un catàleg, com ell solia fer, i malgrat que continua inèdit ha pogut ser consultat amb profit per alguns investigadors, entre els quals destaca Francesc Miralpeix en la seva tesi doctoral sobre Viladomat. Deixà també inèdits un treball sobre pintura espanyola i catalana antiga en museus i col·leccions estrangeres i uns escrits memorialístics, utilitzats algun cop per Rafael Santos Torroella.
  Treballador incansable, home de conviccions compactes de vegades abruptament expressades, poc amic de maquillar els seus judicis, d’una gran curiositat i també d’una gran serietat, la seva aportació a la historiografia artística —al marge de les que va fer mitjançant les seves altres activitats més directament creatives— és literalment fonamental. Erudit intuïtiu, aportà allò que la historiografia acadèmica encara trigaria anys a aportar: el rigor en l’estudi de la història de l’art català més recent. Cal veure’l, en el nostre ambient, com la perfecta simbiosi entre una personalitat forta i un context polític ambiciós —quan les successives dictadures no l’estroncaven—, que recolzà i potencià la seva obra escrita, la millor part de la qual va fer-se amb la complicitat de les institucions públiques catalanes o municipals, però que en períodes de mancances també va saber canalitzar a través d’altres camins.

Bibliografia sobre Feliu Elias Bracons: Josep Pla, Homenots. Tercera sèrie (Barcelona, Destino, 1972, p. 428-465); Gran enciclopèdia catalana, s. v. (article signat per Francesc Fontbona); Feliu Elias, Apa (Barcelona, Museu d’Art Modern, 1986), amb textos de Cristina Mendoza, Miquel Molins, Francesc Fontbona, Josep Maria Cadena, Avel·lí Artís-Gener, Pere Prat i Ubach i Maria Josep Barri; Miquel Molins, «Feliu Elias dins del seu temps» (Revista de Catalunya, Barcelona, 1986, p. 109-126); Miquel Molins i Nubiola, Feliu Elias [Microforma]: una contribució a la història de la crítica d’art a Catalunya (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 1987); Francesc Fontbona, «Historiografia de l’art catalana», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 271-299); Francesc Fontbona, «L’art a la Revista de Catalunya» (Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona, 2012, p. 197-211), i Elvira Elias, Una senyora de Barcelona (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).