Antoni de Capmany de Montpalau i Surís fou historiador. De família noble, estudià gramàtica, lògica i humanitats al Seminari Tridentí —o Col·legi Episcopal— de Barcelona, i serví a l’exèrcit. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781) i a Madrid fou secretari de la Real Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776. Dirigí l’Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802). Liberal moderat, fou diputat a les Corts de Cadis, però excel·lí especialment per la seva tasca d’historiador i filòleg, desenvolupada en diversos llibres, de manera que fou una de les principals figures culturals de la Catalunya de la Il·lustració.

Bé que no fou pròpiament un historiador de l’art, a la seva densa obra principal, encarregada per la Junta de Comerç barcelonina, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), il·lustrada amb gravats de Pasqual-Pere Moles sobre dibuixos de Pere-Pau Muntanya, Camarón o Carnicero, és dels primers erudits del país en prestar atenció acadèmica a l’art del passat, singularment a l’arquitectura. Hi fa una interessant síntesi de valoracions de viatgers medievals i moderns sobre la magnificència i solidesa de les construccions de Barcelona, però el que més sorprèn és que tot i que lamenta que la ciutat no pot, com altres d’Europa, «presentar a los ojos del viagero curioso, edificios magníficos de elegante arquitectura griega desde su restauración o renacimiento en occidente, fuera de la parte anterior de la casa de la Diputación», manifesta un profund respecte i sensibilitat cap als monuments gòtics. A les esglésies d’aquest estil diu que «se siente una especie de recogimiento y veneracion secreta, cuya causa no acertamos a adivinar», de manera que «la arquitectura gótica imprime cierto género de tristeza deliciosa que recoge el ánimo a la contemplación, y así parece la más propia para la seriedad augusta de los templos». Fa l’elogi de la catedral de Santa Maria del Mar, de Santa Caterina, del Pi, dels vitralls, del claustre de la Generalitat —aleshores Diputació—, del Saló de Cent o de la «magnificencia y gallardía» del saló de la Llotja de Mar, entre altres exemples que esmenta. Per això sobta que havent considerat ell, a les acaballes del segle xviii, que l’església de Santa Caterina era majestuosa «por la grandiosidad, elegancia y armonia de las partes y dimensiones», més de mig segle després pogués ser tan impunement enderrocada. En aquest sentit Capmany palesa un esperit preromàntic molt més acusat que el que podria exhibir anys després tot un company de viatge dels iniciadors de la Renaixença, com ara l’arquitecte i escriptor Francesc Renart i Arús, que el 1836 a la seva inèdita Memoria acerca de los templos, llegida a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, si bé hi valorava les obres gòtiques tècnicament, en canvi encara les considerava detestables, i tot ho veia absurd, desarreglat i amb una «mal entendida profusión de irracionalidades continuas».

Bibliografia sobre Antoni de Capmany de Montpalau i Surís: Ramon Grau i Fernández i Marina López Guallar, «Estil gòtic i identitat catalana. Una harmonització difícil» (L’Avenç. Revista d’Història i Cultura, Barcelona, núm. 276, 2003, p. 27-34), Laura Mercader, «Llegir el gòtic. Les Memorias Históricas d’Antoni de Capmany» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 96, 1995, p. 67-84), i Ramon Grau i Fernández i Marina López Guallar, «El pensament historiogràfic d’Antoni de Capmany. De la Il·lustració al Romanticisme», a Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, vol. ii (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1984, p. 589-596).