Oriol Bohigas i Guardiola fou arquitecte, amb títol del 1951 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va exercir la docència com a catedràtic de composició (a partir del 1971) i de la qual va esdevenir director (1977). Aquell mateix any 1951 es va associar amb l’arquitecte Josep Martorell i Codina, als quals es va afegir, el 1962, l’arquitecte David Mackay, i van constituir l’estudi MBM Arquitectes; més endavant (1973), s’hi va incorporar el dissenyador d’interiors Lluís Pau i Corominas, i el 2000, els arquitectes Oriol Capdevila i Arús i Francesc Gual i Traginé. Oriol Bohigas va obtenir el 1963 el títol de doctor arquitecte. La seva activitat principal va ser l’exercici lliure de la professió, com a arquitecte, urbanista i dissenyador, que va compatibilitzar amb una prolífica tasca d’investigador i de divulgador, amb nombrosíssimes publicacions sobre temes culturals, artístics, arquitectònics, urbanístics o politicosocials, a escala nacional i internacional, bé des de la vessant de la història i de l’actualitat, bé des de la teoria urbanística i de l’arquitectura i el disseny i des de l’assaig, o bé com a cronista i autobiògraf, que el situen com un dels activistes polifacètics més importants de la segona meitat del segle xx i del segle xxi.
  Fill del periodista i polític catalanista republicà Pere Bohigas i Tarragó, que va dirigir la revista de turisme Barcelona Atracción i va administrar els Museus d’Art de Barcelona, Oriol Bohigas va ser fundador del Grup R (1951-1961), juntament amb Josep Antoni Coderch, Josep Maria Sostres, Antoni de Moragas, Joaquim Gili, Manuel Valls, Josep Martorell, Josep Pratmarsó i Manuel Ribas Piera, des d’on es va impulsar una ruptura radical amb l’arquitectura franquista. El 1967 va crear l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, des d’on va impulsar la revista Cuadernos de Arquitectura i la formació d’un important arxiu amb els fons documentals llegats per arquitectes desapareguts o vius. Compromès amb la política d’esquerres, va ocupar càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament de Barcelona: delegat dels Serveis d’Urbanisme (1980-1984) i regidor de Cultura (1991-1994). Va guanyar, amb l’equip MBM, diversos premis FAD, i va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (1986), la Medalla d’Urbanisme de l’Académie d’Architecture de París (1988), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1991) o el Premi Nacional d’Arquitectura (2006) del Ministeri d’Habitatge de Madrid, a més de molts altres de diverses universitats i institucions nacionals i estrangeres. Va ser president de l’Ateneu Barcelonès (2003-2011), i l’any 2010 va ser elegit acadèmic d’honor per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

La seva tasca de divulgació es materialitzà en la col·laboració en multitud de revistes i diaris d’arreu del món, com ara Serra d’Or; Destino; Cuadernos de Arquitectura; Casabella; Domus; Arquitectura. Revista Nacional de Arquitectura; Hogar y Arquitectura; Hogares Modernos; CAU. Construcción, Arquitectura, Urbanismo; Jano Arquitectura; Arquitecturas Bis; The Architectural Review; Nexus; ON Diseño; Diario de Barcelona; El Noticiero Universal; El País; Avui; El Periódico, i La Vanguardia, entre d’altres. Hi va presentar obres d’autors diversos, d’arquitectura històrica i contemporània, d’urbanisme i d’obra pròpia, així com articles d’opinió, on es palesen la seva condició d’humanista i les seves inquietuds envers la problemàtica i les necessitats ciutadanes i socials, la teoria i l’estètica urbana i el pes de les decisions polítiques. Aquests treballs constitueixen, alhora, un repàs crític de la història urbana i el seu esdevenir cap al futur, i una crònica de les manifestacions avantguardistes del segle xx, i, especialment, del període franquista i de la democràcia, com també dels inicis del segle xxi. Són nombrosos, també, els pròlegs i presentacions de llibres d’altres autors, recollits en les bibliografies que sobre Bohigas s’han publicat (vegeu, entre d’altres, Bohigas / MBM en libros y revistes, amb una introducció de Manuel Vázquez Montalban, «Si Bohigas hubiera sido alcalde», editat per la Universitat de Sevilla el novembre del 2003 dins el cicle Aprendamos de los mayores / 3, organitzat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Sevilla).
  Com a historiador de l’art, les línies d’investigació conreades per Bohigas se centren en l’arquitectura i els arquitectes de finals del segle xix i del Modernisme, de l’època noucentista i de la Segona República espanyola, per enllaçar amb l’arquitectura desenvolupada a Barcelona durant la segona meitat del segle xx, tant l’alineada amb el moviment modern com la que es va produir durant el franquisme i les primeres dècades de la democràcia, i en l’urbanisme històric i el més recent, sempre amb una actitud crítica i pedagògica, amb una anàlisi profunda i aguda, i amb la voluntat de canvi en el terreny cultural, urbà, social i cívic. Del primer tema, i especialment del Modernisme, les seves publicacions constitueixen una valuosa aportació a la historiografia, de consulta obligada: Arquitectura modernista (Barcelona, Lumen, 1968), per la qual va obtenir el Premi Biennal del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya; existeix una versió en italià, amb el títol Architettura modernista. Gaudí e il movimento catalano (Torí, Einaudi, 1969) i l’edició de Lumen del 1972, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, reeditada el 1983 en dos volums per la mateixa editorial (amb una ampliació del catàleg portada a terme per Antoni González i Raquel Lacuesta). A aquests títols cal afegir els articles dedicats a arquitectes modernistes i a l’arquitectura posterior: «Carta al director. Despliegue brunelleschiano en el novecentismo catalán» (Cuadernos de Arquitectura, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1960); «M. J. Raspall, arquitecto» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1961); «Arquitectura. L’Eclecticisme. El Modernisme. Domènech i Montaner. Gaudí. Sagnier. Puig i Cadafalch. La decoració i el mobiliari» i «Arquitectura: la desintegració del Modernisme. La línia Gaudí. La línia Puig i el retorn al classicisme. L’urbanisme monumentalista. L’arquitectura de l’Exposició de Montjuïc. La línia Domènech i l’entroncament amb la cultura europea. L’art del 25. Els independents. El GATCPAC», a Un segle de vida catalana 1814-1930, vol. ii (Barcelona, Alcides, 1961); «L’arquitectura. Noucentisme i “novecento”» (Serra d’Or, Barcelona, 8 d’agost de 1964); «Notes sobre Gaudí i la Sagrada Família» (Serra d’Or, Barcelona, abril 1965); «Joan Amigó Barriga, otro modernista desconocido» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1966); «La arquitectura del Romanticismo» (Destino, Barcelona, 19 de març de 1966); «Lluís Domènech i Montaner. 1850-1923» (The Architectural Review, Londres, desembre 1967); «Otro aspecto del Modernisme. Viena en Cataluña» (Destino, Barcelona, 25 d’octubre de 1969); «Rafael Masó, arquitecte gironí» (Serra d’Or, Barcelona, abril 1972); «L’arquitectura a Catalunya (1911-1939)», a E. Jardí (ed.), L’art català contemporani (Barcelona, Proa, 1972); «El Modernisme y la arquitectura española del siglo xix» (Arquitecturas Bis, Barcelona, maig 1974); «Bibliografía del Modernisme» (Arquitecturas Bis, Barcelona, juliol 1974); «Del programa polític a la política cultural», a Història de la cultura catalana, vol. vii, El Noucentisme 1906-1918 (Barcelona, Edicions 62, 1996); «L’“Homenot”, dedicat a Gaudí: Josep Pla destaca els valors socials i culturals de l’obra de Gaudí» (Nexus, Barcelona, juliol 1997); «L’arquitectura de la Via Laietana entre la Lliga i la Dictadura», a La construcció de la gran Barcelona. L’obertura de la Via Laietana 1908-1958 (Barcelona, Institut de Cultura, 2001); «Puig i Cadafalch. Un modernista diferent», a El Modernisme. A l’entorn de l’arquitectura, vol. ii (Barcelona, L’Isard, 2002), obra de cinc volums dirigida per Francesc Fontbona. Al llibre Onze arquitectes (Barcelona, La Gaya Ciencia, 1976) analitzà les aportacions i posicions de figures catalanes i estrangeres, com ara Lluís Domènech i Montaner, Vittorio Gregotti, Herman Hertzberger, Josep M. Jujol, Josep Lluís Sert, Alvaro Siza o Robert Venturi, entre d’altres. També va dedicar articles a Adolf Florensa, Josep Pratmarsó, José Antonio Coderch, Manuel Ribas Piera o Sáenz de Oiza, als premis FAD i als antics premis de l’Ajuntament de Barcelona, i als pintors Picasso, Francesc Todó, Armand Cardona Torrandell, Joan Miró, Ràfols Casamada o Enric Planasdurà, entre d’altres.
  En aquesta llarga producció cal afegir els títols següents: Barcelona. Entre el Pla Cerdà i el barraquisme (Barcelona, Edicions 62, 1963); Contra una arquitectura adjetivada (Barcelona, Seix y Barral, 1969); La arquitectura española de la Segunda República (Barcelona, Tusquets, 1970), editada també en italià (Bari, Dedalo, 1971) i reeditada en espanyol, en versió ampliada, amb el títol Modernidad en la arquitectura de la España republicana (1998) i en francès (Marsella, Parenthèses, 2004), i Proceso y erótica del diseño (Barcelona, La Gaya Ciencia, 1972). A més, cal destacar els assaigs, epistolaris i memòries, plasmats en llibres com ara Reconstrucció de Barcelona (Barcelona, Edicions 62, 1984); Combats d’incerteses. Dietari de records (Barcelona, Edicions 62, 1989); Dit o fet. Dietari de records II (Barcelona, Edicions 62, 1992); A. Pizza i M. Torres (ed.), Epistorario 1951-1994 (Múrcia, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de la Región de Murcia, 2005), i el darrer títol, Passar comptes. Dietari de records III (Barcelona, Edicions 62, 2012).
  De les obres arquitectòniques, àmpliament difoses per mitjà de llibres i articles destaquen, a Barcelona, el grup residencial Escorial (c. de l’Escorial, 50, 1952-1962); la Mutua Metalúrgica de Seguros (av. Diagonal, 394-398, 1955-1959); els edificis d’habitatges del carrer de Pallars, 299-317, i de l’avinguda de la Meridiana, 312 bis-318 (1958-1959 i 1959-1966, respectivament); l’església del Redemptor (av. Mare de Déu de Montserrat, 34-40, 1957-1968); el conjunt residencial Bonanova (pg. Bonanova, 92, 1970-1973); l’Escola Thau (ctra. d’Esplugues, 49-53, 1972-1975); l’Hotel Claris (carrer de Pau Claris, 150), on es va conservar la façana de l’antic palau Vedruna, del 1892; la rehabilitació de l’antiga caserna de Roger de Llúria per a la Universitat Pompeu Fabra (Campus de Ciutadella, 1995-2001) i l’ampliació d’El Corte Inglés per la cantonada de la plaça de Catalunya i el carrer de Fontanella (1998-2004), on l’equip MBM va comptar amb la col·laboració de l’arquitecte Albert Puigdomènech. A Esplugues de Llobregat, l’Escola Garbí (c. de Sant Mateu, 13, 1965). Fora d’Espanya, l’equip MBM va projectar i construir, a la Kochstrasse de Berlín (Alemanya), un edifici d’habitatges (1985-1992), i a Parma (Itàlia), la Nova Estació Central i de l’Àrea de Pasubio (2013). De les darreres obres barcelonines realitzades per l’equip cal esmentar l’immoble amb tecnologia punta que acull la Comissaria dels Mossos d’Esquadra, el Servei Català de Trànsit i el Cos Nacional de Policia (pl. d’Espanya, inaugurat el 2010) i la seu del Museu del Disseny de Barcelona (pl. de les Glòries Catalanes, inaugurat el desembre del 2014).
  Com a urbanista va projectar, ja en l’època democràtica, el parc de la Creueta del Coll (1981-1987), en què es va aprofitar el cràter d’una antiga pedrera abandonada, amb la incorporació d’escultures d’Ellsworth Kelly, Eduardo Chillida i Roy Lichstenstein; la Vila Olímpica (1985-1992), amb l’edifici d’habitatges de l’illa «Xemeneia de Can Folch» (c. de Moscou), i el Port Olímpic (c. de la Marina - rda. del Litoral, 1989-1992), amb l’edifici de l’Escola de Vela, aquests dos també en col·laboració amb A. Puigdomènech.

Bibliografia sobre Oriol Bohigas i Guardiola: J. E. Hernández-Cros, G. Mora, X. Pouplana, Arquitectura de Barcelona (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990); C. Rodríguez i J. Torres, Grupo R (Barcelona, Gustavo Gili, 1994); A. González i R. Lacuesta, Barcelona Architecture Guide 1929-2002 (Barcelona, Gustavo Gili, 2002); Bohigas / MBM en libros y revistas, cicle Aprendamos de los mayores / 3, introducció de Manuel Vázquez Montalban (Sevilla, Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Sevilla / Universidad de Sevilla, novembre 2003).