Ildefons Cerdà comptà amb la col·laboració d’un joveníssim Sanpere —i també la de Josep Fontserè— en l’elaboració del Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona levantado por orden del gobierno para la formación del proyecto de Ensanche (1855). Sanpere cursà estudis de mestre d’obres, els quals sembla que interrompé —potser temporalment— per anar com a voluntari a la campanya d’Àfrica (1859). Altres fonts asseguren que acabà aquesta formació, si bé no arribà a exercir la professió de mestre d’obres o arquitecte. Des que era jove orientà la seva activitat, frenètica i entusiasta, cap a l’agitació política i la publicista, vocacions que tingueren via lliure durant el sexenni revolucionari. Així, formà part de les juntes revolucionàries de Martorell i de Barcelona (1868), va ser diputat a les Corts espanyoles (1872-1873) i diputat provincial el 1871 i el 1872. Fou adepte d’Emilio Castelar, de Nicolás Salmerón i del republicanisme «d’ordre». En el marc d’aquesta experiència política, dirigí el diari republicà La Independencia (1871-1875) i col·laborà en altres periòdics federalistes, també de Barcelona, com ara La Razón (1869-1870) o El Independiente (1870-1871); també publicà La verdad sobre la República federal. Contestación al folleto de D. Antonio Bergnes de las Casas (1872). Contribuí a la vulgarització del krausisme —el qual havia estat introduït a Espanya pel cercle de Julián Sanz del Río— amb la traducció de Los Mandamientos de la Humanidad ó La vida moral bajo forma de catecismo popular según Krause (1875), del filòsof belga Guillaume Tiberghien.
  L’any 1870 fou nomenat representant del govern espanyol a l’Exposició Internacional d’obrers que se celebrà a Londres, i la Diputació Provincial de Barcelona li encarregà la redacció d’una memòria sobre l’ensenyament de les arts aplicades a la indústria a França, Anglaterra i Württemberg, on viatjà per estudiar-hi directament les corresponents institucions pedagògiques i els seus programes d’estudis. Elías de Molins reporta que Sanpere lliurà la memòria a la Diputació el 1876 i que el 1884 se n’acordà la impressió, que tanmateix no es portà a terme (però se’n publicà un fragment a la Revista de España, 1873). L’any 1873 va ser comissari d’Espanya a l’Exposició Universal de Viena. Aprofitant el desplaçament a la capital austríaca, Sanpere prolongà el viatge per fer una notable gira europea que el portà a França, Anglaterra, Alemanya, Suècia i Rússia, on, com a representant del Foment de la Producció Nacional, continuà l’estudi sobre la situació de l’ensenyament de l’art aplicat a la indústria. Aquest enorme bagatge li serví anys després per a reflexionar sobre el tema, entre altres llocs, al treball Aplicació de l’art a la indústria. Principis a què deurien subjectar-se les institucions d’aplicació a Espanya, premiat al certamen convocat pel Centre Catalanista Provençalenc (de Sant Martí de Provençals) i imprès el 1881.
  Després del fracàs de la Primera República i amb l’adveniment de la Restauració, Sanpere havia emprès una intensa activitat en l’àmbit de la historiografia. Col·laborà amb diversos articles a la Revista Histórica Latina, fundada el 1874 per A. Elias de Molins. Premiat l’any 1878 per l’Associació Literària de Girona, el seu treball sobre Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I fou publicat l’any següent. El mateix any es presentà a un certamen historicoliterari convocat per l’Ajuntament de Barcelona sobre el tema «Passat, present i esdevenidor» de la ciutat, que fou guanyat per Antoni de Bofarull; el de Sanpere fou presentat aquesta vegada en català (Barcelona, son passat, present i porvenir. Memòria històrica, filosòfica i social, publicada 1878). L’opció pel català com a llengua legítima per als estudis històrics la refermà en altres estudis d’aquests anys: Orígens i fonts de la Nació Catalana (1878, premiat en un concurs de la revista La Renaixença), Las damas d’Aragó (1879) i L’alsament de Mieres (1879, premiat en els Jocs Florals de Barcelona). El 1879 es publicaren també els Apuntes arqueológicos de D. Francisco Martorell y Peña, ordenados por Salvador Sanpere y Miquel, publicados por D. Juan Martorell y Peña, en els quals es parla sobretot de monuments megalítics. Entre altres treballs d’aquest moment, hi ha el text destinat a l’àlbum Mariano Fortuny (1880), que aplegava reproduccions en fotolitografia i fototípia de pintures i dibuixos de l’artista, mort feia pocs anys.
  En un diari íntim redactat —en espanyol— entre el novembre del 1881 i el desembre del 1882 (conservat entre els seus papers a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Sanpere parla amb to amarg de la seva dramàtica precarietat econòmica i de greus problemes familiars, mentre s’esforçava per desenvolupar les seves recerques personals i promoure la historiografia a través d’iniciatives, com ara la publicació de l’ambiciosa Revista de Ciencias Históricas, la qual va fundar i dirigir del 1880 al 1887. Per donar una idea justa de la diversificació de les seves inquietuds intel·lectuals i culturals caldria, òbviament, citar tota la seva producció, publicada o inèdita. En tot cas, cal recordar els voluminosos treballs personals destinats a publicar-se per entregues, com ara La emancipación del hombre, historia de su desenvolvimiento (1883-1887; 5 v.); la Historia del lujo. Su influencia en las costumbres públicas y privadas de los pueblos y en el desarrollo del arte (1886; 2 v.), o la Historia filosófica, política, literaria y artística del cristianismo y de las iglesias cristianas, desde su origen hasta nuestros días (1889), obres en bona mesura de caire compilatori, que sens dubte s’adaptaven a estratègies editorials, però en les quals l’autor també expressava el seu ideari, que conjuminava el progressisme laïcista amb el positivisme i l’evolucionisme. Les seves traduccions a l’espanyol estan lligades als mateixos posicionaments teòrics i interessos intel·lectuals, en obres com ara El Universo social (1883-1884), del positivista Herbert Spencer, o la Morfología general de los organismos (1885), del biòleg alemany Ernest Haeckel.
  Enmig de l’aparent dispersió dels seus interessos no costa, tanmateix, de percebre les constants de fons, com ara la seva atenció combinada a la història, la societat, l’urbanisme i les condicions topogràfiques de Barcelona. També en fascicles es publicà la seva ambiciosa Historia de Barcelona, la publicació de la qual es va interrompre a finals del 1890. Si la Bíblia comença amb la creació, com també havien de començar després tants antics cronistes cristians, Sanpere, positivista i evolucionista, comença aquí el seu relat amb la formació del sistema solar, les eres geològiques i l’evolució de les espècies, la qual cosa ens dona la mesura de les seves pretensions a un saber totalitzador i, en definitiva, la pauta del seu estil intel·lectual. Com s’ha observat, l’empresa potser va fracassar per raons externes, editorials, «però hom no pot deixar de preguntar-se com hauria pogut Sanpere continuar a una escala convenient el tractament complet de la peripècia de Barcelona fins als seus dies» (R. Grau). Mentre s’ocupava de la història barcelonina, i amb motiu del plet que enfrontà l’Ajuntament amb el Marquès d’Ayerbe —per raó dels suposats drets que aquest reclamava sobre els terrenys ocupats per la Ciutadella, cedits per l’Estat al municipi l’any 1868—, Sanpere tingué ocasió d’elaborar i publicar l’estudi sobre Topografía antigua de Barcelona. Rodalia de Corbera (1890-1892; 2 vol.) —i encara havia de reprendre el tema uns quants anys després amb Los terrenos de la Ciudadela, 1911). Els treballs sobre història medieval catalana i hispànica continuaren polaritzant bona part dels esforços de Sanpere en aquests anys del final del segle. Malauradament, molts d’aquests treballs, premiats a diversos certàmens, quedaren finalment inèdits, com ara Vifred ‘lo Pilós’, Els alarbs a la Cerdanya, un treball sobre l’enfrontament entre Pere el Cruel i Pere el Cerimoniós o el Juicio crítico de la batalla de Guadalete.
  La història fou, doncs, la principal passió de Sanpere, juntament amb l’interès per les arts, sobretot les arts plàstiques, si bé també exercí la crítica musical a El Diluvio i a La Tribuna. L’any 1892, a més, viatjà a Viena com a delegat d’Espanya a l’Exposició Internacional de Música i Teatre. Com a diputat provincial (era la tercera i darrera vegada que ho fou), l’any 1884 va proposar i va aconseguir la creació de borses d’estudis i de viatge, que atorgaria l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, així com la institució a la mateixa Acadèmia d’una càtedra de teoria i història de les arts industrials. L’any 1890 fou designat un dels quatre especialistes que s’integraren a la comissió organitzadora del nou Museu de Reproduccions Artístiques, creat per l’Ajuntament de Barcelona, instal·lat a la nau central del Palau de la Indústria i inaugurat l’any 1891. A més, Sanpere fou comissionat per fer, en diferents països europeus, les adquisicions oportunes per bastir la col·lecció d’aquest museu que tenia un objectiu bàsicament pedagògic —formar els artistes, els industrials, el públic, els consumidors de belles arts i d’arts sumptuàries— en la línia d’idees que el mateix Sanpere havia promogut des de feia temps en les seves memòries i informes sobre l’aplicació de l’art a la indústria. En la mateixa línia fou membre de l’equip tècnic de la Junta de Museus de Belles Arts, Indústries Artístiques i Reproduccions, de l’Ajuntament de Barcelona (desembre 1891); al començament del 1901, tanmateix, expressà el seu desànim davant l’actitud de l’Ajuntament en relació amb la política artística i la gestió dels museus municipals. Es presentà amb els republicans, liderats per Lerroux, a les eleccions municipals del novembre del 1901, sense sortir regidor, com tampoc no aconseguí ser diputat quan es presentà a les eleccions provincials del 1903. Les del 1901 havien implicat l’entrada del catalanisme polític, representat per la Lliga Regionalista, a l’Ajuntament de Barcelona, la qual cosa propicià el definitiu rellançament de la política cultural, incloent-hi la de museus. Així, l’any 1902 es creà una nova la Junta Municipal de Museus (o Junta Autònoma), a la qual, l’any 1904, s’incorporà de nou, com a expert, Sanpere i Miquel.
  Sanpere i Miquel fou un dels erudits que en aquests anys contribuïren a recuperar la figura d’El Greco, com es mostra a «Domenikos Theotokopoulos. El hombre» (Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, Barcelona, 1900); «Domenikos Theotokopoulos. El Greco» (Hispania, Madrid, 1902). També publicà un article sobre Pere Serafí «lo Grec», el pintor i poeta cinccentista establert a Barcelona, «Páginas de mi inédita Historia de los Pueblos de la Corona de Aragón. Pedro el Greco» (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, 1 d’abril de 1901). El treball es presenta com a part d’un d’aquests projectes impossibles de portar a fi, que foren típics de Sanpere. Els seus interessos aviat es decantaren cap a la pintura medieval, que s’acabà convertint en la principal temàtica de la darrera etapa de Sanpere. L’aflorament d’un patrimoni pictòric autòcton que cada vegada semblava més important, quantitativament i qualitativament, plantejava la necessitat d’investigar-lo sistemàticament, de cara a construir un relat documentat i crític sobre la història de l’art català, que el situés dins del desenvolupament general de l’art occidental i en definís alhora els caràcters idiosincràtics o autòctons, tal com semblava exigir la perspectiva catalanista. Si Raimon Casellas ja exposà aquest programa en una conferència del 1892, tanmateix va ser Sanpere qui acabà presentant els primers estudis sistemàtics sobre la pintura catalana medieval, prenent, per dir-ho així, avantatge sobre Casellas. L’ocasió propícia es presentà amb motiu de la gran Exposició d’Art Antic celebrada a Barcelona el 1902, quan es convocà un concurs d’estudis sobre les obres presentades. Sanpere el guanyà amb un treball que constituí la base de Los cuatrocentistas catalanes, l’obra que fou publicada l’any 1906, en dos volums, per L’Avenç. Sanpere hi havia criticat, amb certa virulència, les teories de Caselles, i aquest respongué amb un to igualment mordaç i així s’inicià una polèmica que es prolongà tot un estiu: els successius articles de Casellas, publicats a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga («La novel·la d’en Sanpere», dotze articles, juliol-setembre 1906), foren replicats per Sanpere des de les pàgines d’El Poble Català, òrgan del Centre Nacionalista Republicà (amb un total d’onze articles). Els tremends apriorismes ideològics i els arguments reduccionistes tant de l’un com de l’altre, i singularment la contraposició entre el septentrionalisme de Casellas i l’italianisme de Sanpere —interpretat per aquest en clau laïcista i àdhuc liberal-democràtica—, caracteritzen un debat que, si d’una banda posa en evidència la immaduresa pròpia d’una etapa encara incipient de la historiografia de l’art català, també ens mostra l’alta temperatura del nou entusiasme per l’art medieval autòcton i l’actualitat que aquest patrimoni històric podia adquirir per a les agendes intel·lectuals i per als diversos programes ideològics i culturals aleshores en pugna.
  També és típic el patró progressivament retrospectiu que manifesta l’interès de Sanpere per l’art medieval: el cas és que, després de l’aparició del llibre sobre els quatrecentistes, el programa s’amplià a l’estudi de les etapes més primitives de la pintura catalana medieval. El pla de La pintura mig-eval quedà, tanmateix, incomplet a causa de la mort de Sanpere. Un primer estudi d’extensió modesta —a penes cent pàgines—, publicat per L’Avenç el 1908, porta per títol L’art barbre i s’hi examina la pintura catalana —sobretot els manuscrits il·luminats— del segle ix a inicis del segle xi. El llibre conclou amb les darreres manifestacions de la pintura «preromànica» i, malauradament, Sanpere no arribà a publicar els capítols sobre l’etapa romànica i les primeres manifestacions de l’art gòtic —cal recordar que precisament en aquests anys s’inicià la gran etapa d’exploració i descobriment dels nostres conjunts murals romànics. Si arribà a escriure quelcom sobre aquestes etapes —com semblen fer entendre algunes al·lusions contingudes al llibre sobre Els trescentistes—, aquests textos restaren inèdits. Els fascicles de Sanpere sobre Els trescentistes foren publicats pòstumament, l’any 1924, en forma de llibre, com a primera part del volum ii de La pintura mig-eval catalana, per l’editor Salvador Barbra, que heretà els materials de L’Avenç i que, al mateix temps, publicà un altre volum amb una segona part sobre Els trescentistes escrita, amb esperit i metodologia ben diferents, per mossèn Josep Gudiol. Tot corregint algunes de les hipòtesis d’Els cuatrocentistas, en Els trescentistes Sanpere confirma, nogensmenys, la seva perspectiva sobre la centralitat de l’italianisme i, concretament, la influència de l’escola sienesa a Catalunya, insistint tant en el paper seminal de Ferrer Bassa (a qui s’atribuïen aleshores, i fins fa uns quants anys, les pintures murals de la capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes), com en el protagonisme dels germans Jaume i Pere Serra durant la segona meitat del segle xiv (la personalitat de Francesc Serra romania a la foscor). Si bé Sor Eulàlia Anzizu, en la seva monografia sobre Pedralbes (1897), ja esmentà Ferrer Bassa i les pintures murals del monestir, ho havia fet breument i sense oferir cap reproducció d’aquestes, de manera que l’aportació crítica de Sanpere, acompanyada per les bones fotografies de d’Adolf Mas, revestí el caràcter d’una vera i pròpia descoberta. Segons s’ha establert, l’historiador —juntament amb A. Mas—, pogué visitar l’any 1906 la capella, que fins aleshores havia resultat pràcticament inaccessible als estudiosos, per raó de la clausura. El mes d’abril del 1907 donà a conèixer les pintures de Pedralbes en dues conferències a l’Ateneu Barcelonès, i el 1911 en tornà a parlar en tres conferències a l’Ateneo de Madrid, un resum de les quals es publicà el 1912 a la revista Museum, amb fotografies.
  El decantament dels interessos del Sanpere tardà cap a la pintura medieval no ens ha de fer oblidar que l’any 1905 L’Avenç publicà el seu darrer gran treball d’història moderna, Fin de la nación catalana, sobre la fase final de la Guerra de Successió a Catalunya; i tampoc que el seu interès per l’art continuava estant obert a qualsevol període: l’any 1914, per exemple, llegí conferències sobre els trescentistes, però també sobre «Els Bermejos de Casa Ametller i del Museu», i el 1915 una altra sobre «L’obra d’en Hermenegild Anglada i Camarasa». Aquesta fou la darrera que impartí abans de morir.
  Polític actiu a temporades però sempre interessat per la política, publicista, escriptor prolix, polígraf, conferenciant entusiasta, viatger incansable, Sanpere i Miquel fou un dels intel·lectuals més representatius de la seva època —també per la característica dispersió de les seves inquietuds intel·lectuals i erudites. Com a historiador de l’art, és evident que l’objectivitat que ell mateix solia postular, així com la seva innegable erudició, queden notablement desfigurades pels persistents apriorismes i prejudicis —de tot ordre, teòrics i ideològics, també patriòtics—, per les aventures deductives, sovint fantasioses, per la «lògica enrevessada» dels seus arguments, pel mateix estil literari, igualment embullat i propens a la redundància retòrica, pel to polemitzador que amb freqüència —i gratuïtament— adopta. L’ambiciós treball sobre Els cuatrocentistas, en particular, està llastat per una opció metodològica arriscada, com era la seva disconformitat amb «el sistema modern de crear anònims» i la corresponent obsessió per relacionar obres anònimes amb noms documentats. En tot cas, moltes de les atribucions i connexions estilístiques que proposà Sanpere ja semblaren poc convincents als historiadors de l’art del seu temps. Combinada amb el prejudici xovinista, la seva dèria li feu plantejar coses fins i tot extravagants, com ara atribuir a Bartolomé Bermejo la cèlebre Pietat procedent d’Avinyó (Museu del Louvre, avui ben atribuïda a Enguerrand Quarton) i altres obres provençals (avui atribuïdes a Josse Lieferinxe). Però al costat d’aquests errors més o menys clamorosos, Sanpere també formulà arguments més ben orientats, per exemple, quan (1908) rebutjà les datacions massa primitives que s’havien defensat per a les pintures murals de Pedret i per a alguns frontals catalans, com el de Sant Martí de Puigbò (Museu Episcopal de Vic), insistint amb fermesa que calia situar-los en una etapa plenament romànica, i proposà com a termes de referència genèrics els murals de Berzé-la-Ville —per a Pedret— o les receptes tècniques del tractat de Teòfil —per als frontals.
  Els treballs de Sanpere sobre quatrecentistes i trescentistes tenen el mèrit indiscutible d’haver plantejat la primera gran sistematització sobre la pintura catalana de la baixa edat mitjana i també haver cridat l’atenció dels investigadors i el públic internacionals sobre la pintura catalana d’aquestes etapes. Altres historiadors de l’art més joves, com ara el francès Émile Bertaux, o el català Josep Gudiol, havien de prendre el relleu, portant el coneixement de l’art català per vies metodològiques diferents i menys condicionades per la mena d’apriorismes que havien compromès els esforços seminals de Sanpere o de Casellas. Mentre que algunes facetes de Sanpere han estat estudiades amb certa profunditat (especialment la trajectòria politicoideològica, en un treball de Jordi Pomés que ha estat de gran utilitat), la seva aportació a la història de l’art mereix un estudi exhaustiu i crític que encara no s’ha fet.

Bibliografia sobre Salvador Sanpere i Miquel:  Josep Roca i Roca, «Salvador Sanpere y Miquel» (La Vanguardia, Barcelona, 5 d’octubre de 1890, p. 1-2); A. Elías de Molins, «Sanpere y Miquel (D. Salvador)», a Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix (Apuntes y datos), vol. ii (Barcelona, s. d. [1895], p. 579-581); Raimon Casellas, «La novela d’en Sanpere» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 11 de juliol, 13 de juliol, 18 de juliol, 24 de juliol, 31 de juliol, 7 d’agost, 14 d’agost, 21 d’agost, 28 d’agost, 4 de setembre, 18 de setembre i 25 de setembre de 1906), sèrie de dotze articles; Josep Soler i Palet, «Contestació», a Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la recepción pública de D. Salvador Sanpere y Miquel el día 14 de junio de 1908 (Barcelona, 1908, p. 90-104); «Salvador Sanpere y Miquel» (La Vanguardia, Barcelona, 27 de setembre de 1915, p. 3); Jeroni Martorell i Tarrats, «En Salvador Sanpere i Miquel» (Anuari. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, vol. vi, 1915, p. 844-845); Josep Gudiol, Els trescentistes. Segona part (Barcelona, s. d. [1924], p. 5-10); Joan Sacs [Feliu Elias], «Els Trescentistes catalans» (Revista de Catalunya, Barcelona, vol. i, núm. 4 i 5, octubre i novembre 1924, p. 414-420 i 503-510); Joaquim Folch i Torres, «A Mn. Josep Gudiol, Pvre., al sortir el seu llibre Els trescentistes catalans» (Gaseta de les Arts, Barcelona, i/9, 15 de setembre de 1924, p. 1); «Sanpere y Miquel (Salvador)», a Enciclopedia universal ilustrada europea americana [Enciclopèdia Espasa], vol. liii, (Barcelona, 1926, p. 1423-1424); Francesc Fontbona i de Vallescar, «Sanpere i Miquel, Salvador», a Gran enciclopèdia catalana, vol. xiii (Barcelona, 1979, p. 145-146); Jordi Castellanos, Raimon Casellas i el Modernisme, 2 vol. (Barcelona, Curial, 1983; especialment el vol. 2, p. 116-131); Ramon Grau Fernández, «Sanpere i Miquel, Salvador», a Jesús Mestre i Campi (ed.), Diccionari d’història de Catalunya (Barcelona, Edicions 62, 1992, p. 963); Ramon Grau, «La historiografia a Barcelona abans de la institucionalització», a Ramon Grau (ed.), L’Institut Municipal d’Història de Barcelona, ahir i avui (Barcelona, Institut Municipal d’Història, 1995, p. 11-23; especialment p. 17-22); Pilar Vélez, «De les arts decoratives a les arts industrials», a Arts decoratives, industrials i aplicades, vol. xi (Barcelona, L’Isard, 2000, p. 177-299; especialment p. 183-184); Vicente Maestre, «De la aplicación del arte a la industria. La regeneración de las manufacturas artísticas barcelonesas en el s. xix», a Anna Calvera, Miquel Mallol (ed.), Historiar desde la periferia. Historia e historias del diseño (Actas de la 1a Reunión Científica Internacional de Historiadores y Estudiosos del Diseño. Barcelona 1999) (Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2001, p. 31-69; especialment p. 55-63); Pilar Vélez, «Arts industrials o indústries artístiques: teòrics, publicacions, exposicions, entitats i artífexs (1850-1888)», a Pilar Vélez (ed.), Dos segles de disseny a Catalunya (1775-1975). Cicle de conferències (2003) (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2004, p. 41-74; especialment p. 61-63); Joaquim Albareda Salvadó, «Salvador Sanpere i Miquel: intel·lectual, polític i historiador» (Butlletí de la Reial Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona, núm. xxii, 2011, p. 113-129); Mireia Freixa, «Salvador Sanpere i Miquel i els pintors primitius catalans. La descoberta de les pintures de la cel·la de Sant Miquel del reial monestir de Santa Maria de Pedralbes», a XII Congrés d’Història de Barcelona. Historiografia Barcelonina. Del mite a la comprensió (30 de novembre i 1 de desembre de 2011) (en línia); Mireia Freixa, «Salvador Sanpere i Miquel. A traveller at the end of nineteenth century: from a utopian vision of industry to a pragmatic interpretation of history», a Anna Calvera (ed.), From industry to art. Shaping a design market through luxury and fine crafts (Barcelona 1714-1914). Essays on local history (Barcelona, Gustavo Gili, 2013), i Jordi Pomés, «El savi Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915). La benevolència en el republicanisme, socialisme, federalisme i catalanisme», a Republicans catalans del segle xix (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en premsa).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona