Antoni Ponç i Piquer es va formar en lletres i teologia al col·legi dels jesuïtes de Sogorb i després a l’Estudi General de la Universitat de València i a la Universitat de Gandia, aquesta darrera regida pels jesuïtes. Aviat va manifestar el seu interès per les arts i per això va decidir d’establir-se a Madrid, on el 1746 va iniciar els estudis de dibuix i pintura a la Junta Preparatòria de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El 1751 va marxar a Roma, on va residir gairebé deu anys. Allà va fer amistat amb l’erudit valencià Francesc Pérez Bayer i amb el pintor Anton Rafael Mengs, i va ser en aquest context arqueològic i artístic quan es va definir clarament la seva vocació d’estudiós de l’art del passat.

De retorn a Madrid el 1759, va rebre l’any següent l’encàrrec de restaurar i completar la galeria de retrats d’autors il·lustres que decorava el segon pis de la biblioteca del monestir d’El Escorial, tasca que el va ocupar fins a l’any 1767. En aquesta darrera data es va produir l’expulsió de la Companyia de Jesús d’Espanya i per això Pedro Rodríguez de Campomanes, aleshores membre del Consell de Castella, li va encarregar la catalogació de les pintures existents als edificis confiscats a la Companyia a Andalusia. És en el curs d’aquesta missió quan pren forma el seu gran projecte intel·lectual, els divuit volums del Viaje de España, més els dos del Viaje fuera de España, obra magna que es va publicar al llarg de vint-i-dos anys, entre el 1772 i el 1794, amb un darrer volum publicat pòstumament. Cal recordar que algunes zones peninsulars van quedar pendents, com ara Granada i l’Andalusia oriental, Múrcia, Galícia i tota la cornisa cantàbrica. L’èxit de crítica i de vendes —els tretze primers volums es van reeditar amb retocs— d’aquesta iniciativa editorial li va obrir les portes del mecenatge regi, que es va concretar primer amb un petit benefici eclesiàstic i més endavant —1776— amb el càrrec retribuït de secretari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El 1790 el nou rei, Carles IV, el va dispensar de la tasca acadèmica, i li va conservar el salari mitjançant la seva promoció a la figura de consiliari honorari de la institució. A més del Viaje de España també cal recordar l’edició el 1788 del manuscrit del llibre de Felipe de Guevara, Comentarios de la pintura, que és el primer tractat hispànic sobre aquest tema escrit cap al 1560.
  El Viaje de España és un autèntic monument de la cultura il·lustrada espanyola. Presenta el paisatge monumental i també econòmic dels territoris visitats i descrits, i ofereix una panoràmica excepcional de com era el país de l’Antic Règim, de gran interès ateses les radicals transformacions i destruccions patrimonials que van començar amb la Guerra del Francès i van continuar al llarg del segle xix. Ponç parla de Catalunya en el volum xiii, publicat el 1785 i reeditat el 1788, que arrenca de Sigüenza, entra a Aragó per Calataiud i Daroca, passa a Terol i d’aquí a Vila-real, Castelló, Vinaròs i finalment —a la carta vi— tracta de Tortosa i Tarragona. La resta del país és descrit al volum xiv aparegut el 1788, en un itinerari que comença a Barcelona, després puja cap al nord per la costa, i després per l’interior cap a Figueres, Olot i Girona. De nou des de Barcelona es visita la Catalunya central, Manresa, Solsona i Montserrat, i segueix camí després cap a Lleida i Fraga. Fora d’itinerari es parla també al final de Vic i de Poblet.
  Com és sabut, la curiositat de Ponç no es limita als monuments i a les arts sinó que descriu la topografia, els conreus i altres activitats econòmiques, les formes de vida i els costums. Sovint fa valoracions i propostes de millora amb una mentalitat reformista il·lustrada. Pel que fa al que aleshores encara no es pensava com a patrimoni artístic, normalment descriu sempre en primer lloc la catedral o l’església principal de cada ciutat o població i després cita altres convents o edificis civils singulars. Sorprèn la valoració sempre positiva que fa dels edificis religiosos gòtics i també la reprovació irada envers els retaules o altres mobles litúrgics d’escultura policromada d’època barroca, que aleshores encara omplien bona part de les nostres esglésies i catedrals. Les dues primeres cartes del volum xiv tracten de la ciutat de Barcelona, encara que a l’inici de la segona trobem un llarg excursus sobre la pintura de Mengs i sobre la col·lecció d’escultura clàssica del seu protector, el diplomàtic José Nicolás de Azara, per considerar després les columnes romanes del carrer Paradís i el mosaic de l’església de Sant Miquel, a partir de la Disertación d’Isidoro Bosarte del 1786, que coneixia bé. A la carta tercera inclou un llarg informe que li han proporcionat sobre la riquesa forestal de Catalunya, tema que és recurrent en el Viaje i que es relaciona amb la voluntat de reforma i millora del món rural d’acord amb les teories fisiocràtiques que ell defensava. El recorregut presenta les poblacions de la costa cap a França i les de l’interior de les comarques de Girona, i acaba amb una pujada a Montserrat per Terrassa i Monistrol de Montserrat. Cal destacar el breu elogi que fa del claustre romànic de Sant Cugat, i la curiositat que el porta a pujar a visitar els ermitans de Montserrat. La carta quarta tracta de la Catalunya central, de Manresa i de les poblacions que troba per a arribar-hi, Molins de Rei, Martorell, Capellades i Igualada. Per tal d’explicar el bisbat de Solsona fa servir una llarga descripció que li han fet arribar, fet que segurament implica que no va arribar a visitar la zona personalment. Sí que passa per Cervera i Tàrrega camí de Lleida, ja dins la cinquena carta, on fa un gran elogi de la qualitat artística del sepulcre de Ramon Folch de Cardona a Bellpuig. Aquest singular monument li dona peu a inserir una llarga digressió aliena en contra del costum de fer els enterraments dins les esglésies per raons de salut pública, tal com finalment va decretar en un Reial decret de Carles III del 3 d’agost de 1784. A la sisena carta es tracta de la ciutat de Lleida amb elogis per a la Seu Vella, mentre que a la Seu Nova valora molt els retaules fets per l’escultor aragonès Juan Adán, que acabava de completar la seva formació de gust classicista a Roma. També es parla breument en aquesta carta de Vic i amb més detall de Poblet, en aquest darrer cas segurament a partir d’un record anterior i d’informacions d’algun corresponsal. En definitiva, Ponç en el seu llibre no fa grans revelacions documentals sobre el patrimoni artístic català, però sí que aporta una mirada panoràmica atenta, informada i sensible, de manera que resulta una font de gran valor per tal d’imaginar com deuria ser el nostre paisatge monumental a les darreries del segle xviii.

Bibliografia sobre Antoni Ponç i Piquer: José Ponz, «Vida de don Antonio Ponz», a Viaje de España, vol. xviii (Madrid, Viuda Ibarra, 1794, p. 25-63); Juan Agustín Ceán Bermúdez, Diccionario histórico de los más ilustres profesores de bellas artes en España, vol. iv (Madrid, Viuda Ibarra, 1800, p. 107-113); José Ruiz de Lihori, barón de Alcalahí, ad vocem, Diccionario de artistas valencianos (València, Imprenta de Federico Doménech, 1897); Francisco Javier Sánchez Cantón, «El Viage de España y el arte español» (Revista de Occidente, Madrid, núm. 8, 1925, p. 307-330); Joaquín de la Puente, La visión de la realidad española en los viajes de don Antonio Ponz (Madrid, Moneda y Crédito, 1968); Ana Isabel Frank, El Viage de España de Antonio Ponz. Espíritu ilustrado y aspectos de modernidad (Frankfurt, Peter Lang, 1997); Daniel Crespo Delgado, Un viaje para la Ilustración. El Viage de España (1772-1794) de Antonio Ponz (Madrid, Marcial Pons, 2012), i Alejandro Diz, ad vocem, Diccionario biográfico español (Madrid, Real Academia de la Historia, 2013).