Josep Pleyan de Porta va ser pedagog, escriptor i historiador. Va realitzar estudis de magisteri a Lleida i de mestre superior a Saragossa. Des del 1885 va exercir de professor a l’Escola Normal de Mestres femenina de Lleida. Els seus interessos acadèmics no el defineixen com un historiador de l’art stricto sensu, ja que també va conrear l’arqueologia, la història, la literatura i el periodisme. Va canalitzar els seus interessos literaris a través de revistes lleidatanes com ara El Cronicón Ilerdense o Revista de Lérida, i també a través de la publicació de poemes de contingut historicista i d’exaltació patriòtica plenament romàntica, que l’han situat com un dels principals representants de la Renaixença en terres lleidatanes. La seva relació amb les Acadèmies va ser intensa: va ser nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1880), de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1882), de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1883), i de la Real Academia de la Historia (1884), entre d’altres. Les seves vinculacions amb el món de l’associacionisme van ser igualment importants, atès que va ser membre fundador de l’Associació Catalanista de Lleida (1878) i de l’Associació Excursionista Ilerdanesa (1884). Una darrera faceta que cal destacar de la seva polièdrica personalitat és la de col·leccionista numismàtic, ja que posseïa un important monetari que va complementar amb l’aplec de segells municipals de la província de Lleida, goigs, fulles volanderes i romanços, entre d’altres. Emperò, les seves inclinacions col·leccionistes van tendir molt més cap al recull de documents i manuscrits, així com vers el nodriment constant de la seva biblioteca. Tots aquests materials van ser llegats a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Pleyan de Porta va excel·lir en l’àmbit de la història de Lleida, de manera que el 1879 va ser nomenat cronista de la ciutat, i deu anys després, cronista de la província. A la seva opera prima, Apuntes de historia de Lérida (1873), considerada la primera història de Lleida, els monuments de la ciutat són descrits d’acord amb pautes pròpies de la tradició romàntica. En aquest sentit, Pleyan de Porta va ser un dels primers historiadors que es van preocupar per la recuperació del passat patrimonial de les terres de Lleida, va recollir el testimoni dels erudits i viatgers que l’havien precedit i va heretar d’ells un afany descriptiu que, molts cops, preval per sobre de la història de l’art pròpiament dita. Tot plegat ha fet d’ell un personatge clau en la consolidació de la vessant historicista i arqueològica de la Renaixença a Lleida. Es pot veure a l’obra citada anteriorment, la Guía-Cicerone de la ciudad de Lérida (1877) i la Guia de Lleyda (1882), en les quals va fixar la seva atenció en els monuments d’època romànica i gòtica, especialment en l’antiga xarxa de parròquies i en la Seu Vella, o en els monestirs desapareguts. No es va oblidar de la catedral Nova, tardobarroca, de la qual va efectuar en aquestes publicacions les primeres lectures modernes de la seva arquitectura i dels béns mobles atresorats al seu interior. En el mateix camp de les guies per a forasters, es pot esmentar la que va dedicar a Osca, editada el 1884.
  Pleyan de Porta va ser un dels impulsors de l’obra col·lectiva Album historich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia (1880), en què diferents literats i erudits comenten en diferents capítols els principals monuments i paisatges de les terres de Lleida. Ell va signar els dedicats a la ciutat de Lleida, al castell de la Suda, l’església de Sant Llorenç, l’hospital de Santa Maria i el palau de la Paeria. Pel que fa als enclavaments de fora de la capital, va redactar els dedicats al convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, al monestir de Vallbona de les Monges, al pilar d’Almenara, al monestir de Bellpuig de les Avellanes, així com els dedicats a les viles de la Seu d’Urgell, Camarasa i Àger. L’especial interès de Pleyan per la il·lustració de les seves obres —s’havia format a Barcelona en tècniques litogràfiques— va fer que aquest àlbum fos una de les primeres obres editades a Lleida que van incloure fotografies, en aquest cas obtingudes a partir del procediment heliogràfic. Dins la mateixa línia historiogràfica hereva del Romanticisme cal situar l’obra Aragón histórico, pintoresco y monumental (1884), que va signar en col·laboració amb Sebastián Montserrat de Bondía. Cal esmentar també entre les seves iniciatives editorials el Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida (1889) —amb un magnífic frontispici obra de Joan Serra Pausas—, que com que es va publicar per fascicles, va restar inacabat a la seva mort el 1891.
  Finalment, es poden afegir a la seva producció nombrosos estudis que no es van arribar a imprimir, entre els quals destaquen un catàleg dels monuments artístics, històrics i arqueològics de la província de Lleida (1886), un estudi sobre numismàtica lleidatana (1885), així com una història de Lleida i de la seva província dedicada a la Diputació Provincial (1891), a més d’una segona edició de la història de Lleida amb il·lustracions a la ploma de Prudenci Murillo (1891). Entre els articles publicats en revistes locals, cal destacar la sèrie publicada a Revista de Lérida sobre arquitectura i epigrafia sepulcrals (1876), o els de temàtica anàloga apareguts l’any anterior a El Cronicón Ilerdense.

Bibliografia sobre Josep Pleyan de Porta: XLIII Exposició del llibre lleidatà. Dedicada a la bio-bibliografia de l’historiador Josep Pleyán de Porta (1841-1891) (Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1982); Josep Borrell i Paquita Sanvicén, La Renaixença a Lleida. Lluís Roca i Florejachs, Josep Pleyan de Porta (Lleida, Universitat de Lleida, 1998); Quintí Casals, Els inicis de la historiografia contemporània a Lleida (1750-1860) (La Pobla de Claramunt, Ajuntament de la Pobla de Claramunt, 2010), i Quintí Casals, Modernització i Renaixença a la Lleida del segle xix (Lleida, Pagès, 2013).