La producció de literatura artística de Palau està monopolitzada per la seva ingent obra sobre Picasso, a la qual dedicà bona part de la seva vida i esdevingué un expert mundialment reconegut, especialment dels anys catalans de l’artista. Com a excepció als textos picassians, dins el volum Quaderns de l’Alquimista (Barcelona, Pòrtic, 1976 i Barcelona, Proa, 1997, en un sol volum), es poden trobar diversos textos sobre temes artístics, però hi tenen una presència destacada els articles del «Quadern picassià». Palau publicà, al marge dels ja citats, a revistes i diaris com ara El Diluvio, Meridià, El Pont, El Correo Catalán, Reduccions, Opus International, Canigó, La Vanguardia o Serra d’Or, entre d’altres. En aquest sentit cal destacar el seu paper d’activista o agitador del picassianisme, que el portà a mantenir diverses polèmiques al voltant de l’artista. La seva vinculació amb el món de l’art el portà a col·laborar en alguns llibres d’artista. Per exemple, l’any 1965 traduí onze poemes del Tao-Te-King de Lao Tze (Barcelona, Tallers de S. Salvadó Cots, 1996), amb litografies de Ràfols Casamada. Anys després il·lustrà el seu Cant Espiritual amb quatre gravats de Perejaume (Barcelona, Boza Editor, 1999). L’any següent va escriure Dancing notes on «Las Meninas» (Nova York, Art of This Century, 2000), amb la traducció de Sam Abrams i deu gravats de Manolo Valdés.
Quan l’any 1945 arribà a París un dels seus objectius fou contactar amb Picasso. El va conèixer dos anys després, a través de l’editor Ferran Canyameres, l’any 1947, a la rue des Grands Agustins. Aquella fou la primera visita i la darrera tingué lloc el 1972, per tant es relacionaren durant un període de vint-i-cinc anys, si bé en realitat les primeres foren puntuals i s’intensificaren a partir dels anys seixanta, quan Palau retornà a Catalunya. En aquestes visites Palau realitzava autèntiques sessions de treball, preparant minuciosament les preguntes a realitzar, que Picasso anomenava «reclamacions». Utilitzà tot aquest material per als seus llibres sobre Picasso, enriquits amb anotacions manuscrites del propi artista, fotografies, dibuixos o qualsevol document que aquell li feia arribar. Dins la categoria de dietari, un dels seus llibres més destacats sobre Picasso és Estimat Picasso (Barcelona, Destino, 1997), on Palau descriu les seves trobades amb Picasso, amb pretensió literària però aportant dades inèdites, consignant els dies i les hores de les visites i, finalment, l’abrupte trencament de relacions amb l’artista. En certa manera, aquest llibre revela la tramoia de la seva relació personal amb l’artista, per tant esdevé font primària de l’estudi de Picasso.
La gran aportació de Palau a la historiografia de l’art està formada pels seus estudis picassians, si bé cal jerarquitzar-los. S’inicien l’any 1944 —data del seu primer article— però el primer llibre seria Vides de Picasso (Barcelona, Les Quatre Estacions, 1962), que va escriure el 1946 però no fou publicat fins al 1962. Representa un recorregut pels diferents períodes canònics de Picasso on s’explica la vida de l’artista a partir de l’obra, una sort de biografia inversa. El segon llibre fou Doble assaig sobre Picasso, amb el qual guanyà el Premi Josep Yxart del 1963 i posteriorment seria publicat per Selecta. Es tracta d’una lectura més humanista, menys objectual, sobre Picasso i aquells elements de confluència amb la pròpia personalitat de Palau. Però la seva opera magna, de referència internacional, són els quatre volums de la monumental biografia de Picasso, que abasten entre els anys 1881 i 1939: Picasso Vivent. 1881-1907 (Barcelona, Polígrafa, 1980); Picasso Cubisme. 1907-1917 (Barcelona, Polígrafa, 1990); Picasso. Dels ballets al drama. 1917-1926 (Barcelona, Polígrafa i Diputació de Barcelona, 1999), i Picasso. Del Minotaure al Guernica. 1927-1939 (Barcelona, Polígrafa, 2011; publicat pòstumament). Aquests volums tenen una doble ambició, com a biografia total i com a catàleg raonat d’aquests períodes, de manera que han esdevingut unes de les fonts de referència del picassianisme, i publicacions de referència per a la catalogació de l’obra de Picasso.
Aquests volums són els que contenen més metodologia historiogràfica, en la mesura que aquí Palau classifica, contrasta, inventaria, però sense deixar de banda la seva personal aproximació. Malgrat la seva vocació antològica respecte a l’obra picassiana, és sobretot un especialista en la seva obra de joventut, més concretament dels anys catalans. Ha publicat diversos llibres monogràfics sobre aquest període, sobretot el Picasso a Catalunya (Barcelona, Polígrafa, 1966; i una edició corregida i ampliada el 1975), que significà el punt de partida dels seus estudis sobre el Picasso català que, a més, tindria repercussió internacional perquè el primer dels volums estava editat en quatre idiomes. Picasso i els seus amics catalans (Barcelona, Aedos, 1971; i una edició ampliada de Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors del 2006) és un recorregut per les amistats catalanes de Picasso, més enllà dels anys de joventut. L’any 1981 Palau va coordinar el número de la revista L’Avenç «Picasso, Barcelona, Catalunya» (Quaderns de L’Avenç, Barcelona, 1981) on, a partir de diverses col·laboracions, es vinculava Picasso amb la cultura catalana. En aquest sentit Palau també ha escrit el catàleg Picasso i Catalunya (Girona, Caixa de Girona, 1995), resultat de l’exposició homònima amb motiu del centenari de l’arribada de Picasso a Catalunya. En un altre registre, dirigí el documental Picasso a Catalunya (Madrid, Estela Films, 1976).
Més enllà d’aquests grans grups destaquen obres que responen a l’interès de Palau per temàtiques i obres puntuals, fora del sistematisme que ordena la seva obra. Respecte a les temàtiques concretes destaca una monografia sobre l’autoretrat picassià a Picasso per Picasso (Barcelona, Joventut, 1970), un primer i parcial intent d’inventari dels autoretrats que tindria el mèrit de ser pioner a la bibliografia internacional. També publicà Pare Picasso (Barcelona, Galeria Joan Prats, 1977), un llibre catàleg amb motiu d’una exposició sobre l’època Marie-Thérèse i la producció picassiana destinada als infants. Dues obres centren la seva atenció sobre qualsevol altra, Guernica i Las Meninas, que analitzarà monogràficament a El Guernica de Picasso (Barcelona, Blume, 1979) i a El secret de les Menines de Picasso (Barcelona, Polígrafa, 1981). També ha escrit abundants textos de caire divulgatiu que dibuixen panoràmicament la carrera de Picasso, per exemple PicassoL’extraordinària vida de Picasso (Barcelona, Aymà/Proa, 1971); la monografia Picasso, editada amb motiu del centenari del seu naixement (Barcelona, Polígrafa / La Caixa, 1981) o Picasso a vol d’ocell (Barcelona, Edicions de 1984, 2007). En el terreny de l’assaig picassià destaquen unes particulars vinculacions —no sempre formals sinó sovint segons intuïcions o afinitats— entre Picasso i personalitats cèlebres, sobretot del món de la literatura, a través de llibres o articles diversos: «Baudelaire-Picasso» (Ariel, Barcelona, 1946), «Faust-Picasso» (Ariel, Barcelona, 1951), «Goethe-Picasso» i «Llull-Picasso» (Quaderns de l’Alquimista, Barcelona, 1947). El més ambiciós, amb forma de llibre en edició de luxe, és Lorca-Picasso (Barcelona, Boza, 1996), amb un parell d’estampes calcogràfiques de Rafael Alberti, que es publicaria un parell d’anys després en edició més modesta (Barcelona, Proa, 1998). En els seus estudis picassians Palau varia de mètode en la mesura que afronta la figura de Picasso a través de gèneres diversos. De tota manera, li atorga un paper destacat al mètode biogràfic en detriment de qualsevol altre. L’aproximació sui generis de Palau prové de la consideració de l’obra de Picasso com una monumental autobiografia, tan important per a ell com les connotacions formals. En segon terme, vol ser una aproximació psicològica, que Palau valora com a mètode d’aproximació pel fet de pertànyer a la generació de picassians, que van conèixer personalment a l’artista. La informació que ell rebia de l’artista (comentaris, actituds o comportaments), era considerada una valuosa eina d’interpretació de la seva obra. Palau teoritzà el concepte de «mimetisme», que aplicà a la seva recerca, tot buscant l’òptica que tingué l’artista, per exemple els tallers que habità o els hotels on s’allotjà, que no entén només com a elements complementaris de la recerca. En aquest sentit, el seu vessant de poeta supura per l’assaig picassià, sobretot a partir d’interpretacions molt personals que no sempre responen a les exigències metodològiques convencionals.
Lluny de la historiografia o de la crítica d’art, l’obra picassiana es projecta envers altres gèneres com la poesia, el teatre o el conte. Probablement, la més coneguda és l’obra de teatre Homenatge a Picasso, que fou representada a la Cova del Drac l’any 1971, i publicada l’any següent per Edicions 62. També escriví la Théorie des couleurs (edició de l’autor, 1971), on cada poema evoca un color de la paleta picassiana. Algunes poesies presents a Homenatge a Picasso també tenen implicacions picassianes, com ara «Les senyoretes del carrer d’Avinyó», «Cançó blava» o «Era dia de mercat» —referència a Guernica. Finalment, respecte a la narrativa, la figura de Picasso, explicitada o amagada, esdevé material de contes com ara «La llengua del diable» (Contes despullats), «La model» (Un saló que camina) o «Florència» (Amb noms de dona). En els darrers anys, en què abandonà l’assaig artístic —i gairebé la creació literària— inicià un projecte lligat a la seva tasca de col·leccionista, que continuà la col·lecció personal del seu pare: la creació de la seva fundació personal l’any 2003 a Caldes d’Estrac (Maresme), que integraria no només patrimoni literari sinó també artístic. En el seu fons destaca el conjunt picassià —amb més de cent peces, sense comptar abundants documents—, alguns adquirits per ell i d’altres donats pel propi artista. Des de la perspectiva de la història de l’art català, cal destacar un important conjunt d’obres de primera època de Josep Mompou. Entre els artistes representats hi ha també Torné Esquius, Torres-Garcia o Ismael Smith, i dels contemporanis Perejaume, Barceló o Tàpies. Durant els anys de vida de Palau, i a estricta iniciativa personal seva, la fundació produí exposicions sobre artistes catalans que li interessaven especialment, totes amb un text inicial seu. Entre aquestes destaca la mostra «Ismael Smith, reivindicat» (2005), que es pot considerar una fita respecte a aquest artista, ja que és una de les poques exposicions monogràfiques realitzades sobre la seva obra. La Fundació Palau també compta amb una notable biblioteca picassiana, que durant molts anys fou l’eina de treball de Palau i que actualment és un espai de gran interès per als experts picassians. L’obra picassiana de Palau i Fabre presenta una triple virtualitat: és clau per conèixer en profunditat els anys catalans de l’artista; és probablement la més extensa i transversal entre gèneres sobre aquest artista i, sobretot, ha representat una de les grans aportacions de la cultura catalana a la història de l’art universal des del moment en què esdevé autor de referència per catalogar l’obra de Picasso. |
