Pau Milà i Fontanals es va formar com a pintor, però va dedicar la seva vida professional fonamentalment a la teoria i història de les belles arts, a la defensa del patrimoni i a la pedagogia. Fill d’una família d’hisendats que s’instal·là a Barcelona l’any 1826, es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Barcelona el 24 de setembre de 1833, on va conèixer Claudi Lorenzale, Pelegrí Clavé, Manuel Vilar i Francesc Cerdà, companys amb els quals va formar poc després a Itàlia el grup capdavanter del Romanticisme català, els anomenats natzarens o puristes catalans. Des que va arribar de Roma, on residí entre el 1834 i el 1841, feu classes privades i conferències, i per la Reial ordre del 24 de febrer de 1851 es convertí en el primer professor de la recentment creada classe de teoria i història de les belles arts dels estudis superiors de l’Escola Llotja, càrrec que implicava la seva incorporació a l’Acadèmia de Belles Arts com a acadèmic de número. Va ser en aquest marc on de manera oficial va poder difondre les doctrines del Romanticisme purista, inspirat en un profund sentiment religiós i en la reivindicació de la terra, la cultura i la història catalanes, principis que l’acompanyaren sempre. El seu germà Manuel Milà i Fontanals, nom fonamental del la Renaixença literària, fou també un suport molt important en la difusió d’aquestes idees i de la nova estètica.
  Al final de l’any 1856 va dimitir com a professor i acadèmic, al·legant problemes de salut, encara que la renúncia va estar provocada per la negativa de l’Acadèmia a publicar integrament el discurs inaugural del curs acadèmic 1856-1857, que li van encarregar, i que llegí en la sessió pública del 5 d’octubre de 1856. Per diversos testimonis se sap que el discurs denunciava l’excessiva centralització exercida pels organismes madrilenys, la qual cosa va inquietar els membres acadèmics i les personalitats que s’hi trobaven presents. Aquest episodi, però, no va deixar Milà inactiu sinó que va seguir endavant amb les seves idees i l’ingent activitat pedagògica fora de les aules acadèmiques a través de tertúlies i cenacles, impartint conferències o participant activament en institucions culturals i artístiques.
  Milà no va tornar a exercir d’acadèmic fins a l’any 1868, quan fou novament elegit acadèmic de número de l’Acadèmia de Belles Arts, per la secció d’arquitectura. Posteriorment, en junta general de 8 de juliol de 1877, va ser nomenat consiliari de l’Acadèmia, càrrec que seguia en importància al de president. I és que en aquell moment Milà era ja una reconeguda personalitat per la seva activitat i participació en algunes de les entitats més rellevants del país relacionades amb la cultura, l’art i el patrimoni. De fet fou un dels fundadors de l’Ateneo Catalán el 1860, institució que va presidir el 1861; fou també membre de la Comissió Provincial de Monuments, des d’on va realitzar importants aportacions en la recuperació i protecció del patrimoni —el seu paper en la recuperació dels Jocs Florals o en la restauració de la capella de Santa Àgata o de l'església dels Sants Just i Pastor va ser fonamental, així com la seva funció en el Museu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (en fou acadèmic des del 1855), que dirigí des del 1861 fins al 1876—, i com a diputat de la província per a Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia (1875-1877) va participar decisivament en l’adquisició de l’obra La batalla de Tetuan de Marià Fortuny —alumne seu a la Llotja—, entre altres accions d’extraordinari interès per a l’art català. Des del seu càrrec d’acadèmic en aquesta segona etapa, va lluitar per la defensa de l’ensenyament i de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, promovent també la creació de l’Escola de Dibuix per a dones; va plantejar la creació de museus i va intervenir activament en les qüestions d’urbanisme que plantejava la reforma de l’Eixample.

Hi ha notícies que va començar juntament amb els seus alumnes un diccionari artístic que va abandonar en deixar l’Escola Llotja, que deixà inèdits uns quaderns sobre història de l’arquitectura (Benach) i que escrigué també dos articles sobre la restauració artística de l’església del Sants Just i Pastor de Barcelona (Torras i Bages). De fet, entre la documentació personal de l’autor que es conserva des de fa uns anys a la Biblioteca de Catalunya, es troben diversos quaderns manuscrits amb textos i notes sobre art babiloni, egipci, grec i romà; el que titulà Artes románticas; així com un diccionari; tot plegat probablement de l’època de docència a la Llotja. Però les seves publicacions conegudes són escasses, amb prou feines uns quants articles: «Giotto» (primera part) (El Renacimiento, Madrid, 18 de juliol de 1847); «Giotto» (segona part) (Semanario Pintoresco Español, Madrid, 17 d’octubre de 1847); «Doña Juana I de Castilla (cuadro de D. Pelegrín Clavé)» (El Arte, Barcelona, núm. 14, 15 d’octubre de 1859), i un opuscle en vers dedicat als infants, Estética infantil (Barcelona, Imprenta de Celestino Verdaguer, 1878), fruit del seu profund interès per l’educació. Alguns dels apunts inèdits de les lliçons d’història de l’art de Milà, així com una part dels seus textos publicats, s’han reunit i estudiat en un llibre editat recentment (Cuscó i Clarasó, 2011).
  Com a pintor, va deixar una producció també força reduïda, la major part de la qual, malauradament, es desconeix la localització —Àngel de la Passió (ca. 1841), La reina Violant pujant a Montserrat (ca. 1842), Job (ca. 1844), Empresonament de Sant Joan (ca. 1844), Jaume I d’Aragó rebent l’educació dels Templaris (ca. 1848), Àngels de l’Apocalipsi vessant sobre el món les copes de la indignació divina (ca. 1855), Dante al pas de l’enterrament de Beatriu (ca. 1855), Assumpció de Santa Madrona amb Barcelona al fons (ca. 1855), o l’Assumpció de la Verge (s. d.), pintat per al Palau Episcopal de Barcelona—, encara que d’algunes d’aquestes obres es conserven dibuixos preparatoris (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Altres obres com ara Cap de la Verge de la Mercè, Coronació de Santa Eulàlia (ca. 1841), La Verge de l’Espiga (ca. 1844), Els sicilians en l’acte de presentació del guant de Conradí a Pere III d’Aragó (1850), o Autoretrat (ca. 1850) es conserven en diferents col·leccions, fonamentalment privades.

Bibliografia sobre Pau Milà i Fontanals: F. Miquel i Badia, «Don Pau Milà i Fontanals» (La Ilustració Catalana, Barcelona, núm. 82, 15 de març de 1883, p. 6); Josep Torras i Bages, «D. Pau Milà i Fontanals» (La Veu del Montserrat, Barcelona, núm. 4, 27 de gener de 1883, p. 4-6); Felip Bertrán de Amat, Del origen y doctrinas de la escuela romántica y de la participación que tuvieron en el adelantamiento de las bellas artes en esta capital los señores D. Manuel y D. Pablo Milá y Fontanals y D. Claudio Lorenzale (Barcelona, Academia Provincial de Bellas Artes, 1891); J. Basi Gich, «Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale» (Mirador, Barcelona, núm. 31, agost del 1930); A. Cirici Pellicer, «Los nazarenos catalanes y sus dibujos en el Museo de Arte Moderno (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. iii-2, abril del 1945, p. 59-93); M. Benach Torrents, Pablo Milà i Fontanals. Gran figura del Romanticismo artístico catalán (Vilafranca del Penedès, Artes Gráficas Vilafranca, 1958); Núria Rivero Matas, Pau Milà i Fontanals. Teoria i Praxis (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1983; tesi de llicenciatura); Núria Rivero Matas, «Les notes manuscrites a l’Arxiu Benach de Vilafranca del Penedès» (D’Art, Barcelona, 1984, p. 51-60); A. Sabaté i Mill, Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 1984); Joan Cuscó, «Antoni Gaudí i Pau Milà i Fontanals. Estètica i arquitectura» (Revista del Centre de Lectura de Reus, Reus, núm. 8, 4t trimestre 2003, setena època, p. 16-17); Victoria Durá Ojea, «L’àlbum de dibuixos dedicat a Pau Milà i Fontanals» (Butlletí xix. Barcelona 2005, Barcelona, 2006, p. 187-202); Pilar Vélez, «Pau Milà i Fontanals, capdavanter de l’estètica del Romanticisme conservador» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 609, setembre 2010, p. 34-39), i Pau Milà i Fontanals. Apunts d’estètica, estudi, selecció i traducció de textos de Joan Cuscó i Clarasó (Barcelona, Universitat Ramon Llull, 2011).