Durant la Guerra Civil treballà de responsable de la protecció de col·leccions privades i eclesiàstiques, així com d’inspector i arquitecte de monuments del Servei de Salvament del Patrimoni Artístic de la Generalitat, on tingué una actuació destacada a Vic, la Seu d’Urgell, Manresa, Solsona i Sixena —on salvà els murals ja recremats de la sala capitular del monestir. El desembre del 1936 publicà, a Arquitectura i Urbanisme de Barcelona un text, «Notes per a la historia de la restauració i salvament dels monuments de Catalunya medieval i diverses conseqüències», on ja donava compte de les recents destruccions revolucionàries, bé que matisava la valoració general de la qüestió en termes animosos. Deixà, de la seva tasca durant la guerra, un altre text d’autodefensa davant un tribunal de depuració franquista, que aparegué publicat pòstumament al volum Tres escritos de Josep María Gudiol i Ricart (Barcelona, 1987). També publicà, a París, el 1937, a l’editorial Cahiers d’Art de Christian Zervos, un llibre sobre L’art de la Catalogne, avalat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, el qual tindria també versió anglesa (Londres-Toronto, 1937) i jugaria un paper molt destacat en el futur reconeixement internacional de l’art català medieval. Després seria mobilitzat com a capità arquitecte de fortificacions, càrrec que exercí a Lleida i a Gandesa. La seva responsabilitat política durant la guerra, tanmateix, li valgué la retirada del títol d’arquitecte per part del franquisme, i l’exili. A França col·laborà aleshores amb Henri Focillon, fet que reforçà els seus lligams amb el món acadèmic francès, com també els reforçaria amb el nord-americà, on acabaria anant de nou, i exercint de professor a Nova York i Toledo (Ohio). Tindria també tota la vida lligams fructífers amb el gran mercat de l’art i amb el món de l’antiquariat, en la línia de gran col·legues que el precediren, com ara Bernard Berenson o Josep Pijoan.
En tornar de l’exili, optaria per un cert possibilisme davant el domini inflexible del franquisme. Sempre aliè al món funcionarial, al seu retorn assajà paral·lelament una activitat galerística, amb l’adquisició de les Galeries Laietanes de Barcelona, que li permeté jugar un paper clau en el desvetllament de la nova avantguarda artística catalana de postguerra i impulsar la carrera internacional d’artistes joves, com ara el pintor Antoni Tàpies, que deixaria d’ell un retrat extraordinari a l’oli, en un estil de realisme màgic.
Teresa Amatller, hereva d’una família d’industrials xocolaters que havia estat en estret contacte amb mossèn Gudiol, fundà el 1942, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, a Barcelona, a la modernista Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch, i hi posà de director Josep Gudiol i Ricart, que hi seguí el model de la Biblioteca Frick Art Reference i la col·lecció Frick, i al qual incorporà l’importantíssim Arxiu Mas, així com l’Arxiu d’Arqueologia Catalana que havia reunit al llarg d’anys de fer fotografies ell mateix. Des d’allà, impulsà l’estudi del romànic i del gòtic català, especialment la pintura, sense deixar d’incidir poderosament en la historiografia artística del conjunt de l’estat espanyol. Va saber fer de l’Institut Amatller el centre d’operacions de la historiografia artística catalana durant més de trenta anys, abans que es creessin els departaments universitaris d’història de l’art a Catalunya, procés al qual ell tampoc seria del tot aliè. Allà es desvetllà la personalitat d’uns deixebles, tots formats ja a la Facultat de Filosofia i Lletres, amb un alt grau de rigor: Joan Ainaud de Lasarte, Santiago Alcolea Gil, Frederic-Pau Verrié o José Milicua. Un altre d’ells, Juan-Eduardo Cirlot, centrat en l’art contemporani i important poeta i prosista, l’auxilià sovint en la redacció dels seus escrits. Fou elegit el 1970 membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on sufragà la restauració de diverses obres de la col·lecció de l’entitat. Fou condecorat amb la Creu de Sant Jordi el 1982 i investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 1983.
Catalogà, juntament amb P. M. de Artiñano, la col·lecció de vidre d’Alfons Macaya, a partir de la qual publicà el volum Vidre. Resum de la història del vidre (1935, versions en català i espanyol). Publicà dos volums a la gran col·lecció camboniana «Monumenta Cataloniae», un sobre Els vidres catalans (1936) i l’altre, en col·laboració amb Josep Pijoan, Les pintures murals romàniques de Catalunya (1948). El 1938 havia publicat La pintura gòtica a Catalunya, tema sobre el que ja havia traçat esquemes essencials en organitzar l’exposició del «II Saló Mirador» de Barcelona el 1936. A la postguerra publicà amb Ainaud i Verrié el Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1947). Creà i dirigí, sense que constés als crèdits —segurament per eludir els efectes de l’atàvica catalanofòbia espanyola— la col⋅lecció «Ars Hispaniae», editada oficialment a Madrid (Plus Ultra, 1947-1977) però gestada a l’Institut Amatller, que tindria vint-i-dos volums i que sintetitzaria a fons tots els coneixements sobre l’art hispànic des dels orígens fins al segle xx, redactats pels millors especialistes. Ell mateix s’hi reservà la redacció dels volums de l’arquitectura i escultura romàniques (1948, en col·laboració amb Gaya Nuño), la pintura i la imatgeria romàniques (1950, amb Walter W.S. Cook) i la pintura gòtica (1955). Publicà també monografies sobre Jaume Huguet (1948, amb Ainaud) i Lluís Borrassà (1953), editades pel mateix Institut Amatller, El Retablo del «Sant Esperit» de la Seo de Manresa (Manresa, 1954), i diverses obres divulgatives com ara les guies «Aries» o «Los monumentos cardinales de España», moltes de les quals encarregà a diversos autors; eren bons productes editorials que alhora servien per a alimentar la demanda de fotografies a l’Arxiu Mas que contribuïen a mantenir econòmicament l’Institut Amatller. Publicà també bons llibres de síntesi, com ara Arte de España. Cataluña (Barcelona, 1955; amb Ainaud i Alcolea Gil), Historia de la pintura en Cataluña (Madrid, ca. 1955, amb Alcolea Gil i Cirlot), La pittura gotica (Milà, 1963, amb Enzo Carli i Geneviève Souchal) —també aparegut en francès La peinture gothique (París, 1964)—, The arts of Spain (doble edició Londres i Nova York, 1964), o el primer volum dedicat a Cataluña de la col·lecció «Tierras de España» de la Fundación Juan March (1974), de la qual ell era conseller.
Després d’aquesta època, bàsicament medievalista, enfocà l’estudi de grans figures de la pintura moderna: esdevingué gran especialista en Francisco Goya, a qui dedicà una monografia el 1968 (Goya, Barcelona) i una àmplia obra en quatre volums el 1970, Goya, editada per l’editorial Polígrafa a Barcelona, una de les fites principals de tota la bibliografia goiesca, en la qual cataloga el conjunt de la seva obra. El Greco (1971), Velázquez (1973) i Zurbarán (amb Julián Gállego, 1976) foren també objecte de monografies seves amb catàleg raonat, publicades pel mateix editor barceloní, i totes traduïdes al francès i a l’anglès, a part d’una versió de la monografia de Goya que també aparegué en japonès (Tòquio, 1973). Tot i això, la seva darrera gran obra —publicada ja pòstumament— tornà al medievalisme: fou un corpus molt detallat, documentat i profusament il·lustrat de la Pintura gótica catalana (1986, amb Santiago Alcolea Blanch), la versió catalana de la qual aparegué l’any següent i és la gran obra de referència sobre aquest tema.
Publicà diversos dels seus treballs d’identificació de mestres gòtics castellans a la revista Goya de Madrid, i col·laborà a diverses publicacions com ara Quaderns d’Estudi (Barcelona), Boletín del Seminario de Arte y Arqueología (Universitat de Valladolid), The Art Bulletin (Nova York), Art News (Chicago), Príncipe de Viana (Pamplona), Boletín Arqueológico (Tarragona), The Bulletin of the Minneapolis Institute of Arts (Minneapolis), Ausa (Vic), Gazette des Beaux-Arts (París), L’Oeil (París), El Museo (Salamanca), Cahiers de Civilisation Médiévale (Poitiers), Revue du Louvre et des Musées de France (París), Il Vasari (Arezzo), Coloquio (Lisboa), The Burlington Magazine (Londres), Alte und Moderne Kunst (Salzburg), Archivo de Arte Valenciano (València), Archivo Español de Arte (Madrid), Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad (Barcelona), Pantheon (Munic), De Sikkel (Anvers) i Publicaciones de la Institución Tello Téllez de Meneses (Palència), entre d’altres.
Sempre emprava la fotografia com a tècnica auxiliar necessària, idea fonamental en la tasca del Gudiol historiador de l’art, la seva metodologia era obertament positivista, i encaminada a fixar l’autoria de les peces, ja que especialment les medievals eren en aquella època encara en gran part anònimes i poc estudiades. Volgudament analític, però amb un alt grau d’intuïció també, més que el document, interrogava l’obra mateixa, a la qual sovint quan podia intervenia físicament —una de les seves activitats paral·leles era un taller propi de restauració, on treballava el seu germà Ramon, entre d’altres—, analitzava les característiques dels seus detalls i era en aquest sentit el més clar seguidor de Giovanni Morelli al nostre país. |
