Josep Danés i Torras va ser arquitecte, amb títol de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1917; historiador de l’art de la construcció, en general, i de la masia, en particular. En menor, mesura es va dedicar també a l’arqueologia, la restauració de monuments i la història de l’art. Va formar part de l’anomenada segona generació d’arquitectes noucentistes; durant la carrera va ser delineant de l’arquitecte Bernat Pejoan, del qual redactaria la necrològica a l’Asociación de Arquitectos de Cataluña. Anuario 1927. Va ser arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell (1927-1955) i arquitecte municipal de Ribes de Freser (1933-1955). Durant la seva etapa d’estudiant d’arquitectura participà activament com a soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), entitat en la qual va desenvolupar diversos càrrecs: fou vocal de la Secció d’Arquitectura (1911 i 1914), secretari (1913) i president (1917). Més endavant esdevindria secretari del CEC (1919), membre de la comissió permanent de l’Estudi de la Masia Catalana (1923), vicepresident del CEC (1935) i, com a tal, seria president accidental o en funcions durant l’etapa de la Guerra Civil (1936-1939). Fou vocal del CEC en la primera junta de l’Associació dels Amics de l’Art Vell (1929), entitat de la qual també fou soci. El 1935 va ser nomenat representant de la Generalitat en el Patronat del Museu d’Arqueologia de Barcelona.

La seva obra arquitectònica, catalogada amb 353 projectes, respon a la d’un arquitecte generalista que afrontà tota mena de tipologies i encàrrecs: cases unifamiliars, cases plurifamiliars de renda, cases barates, reforma de masos, fàbriques, granges, centrals hidroelèctriques, biblioteques, escoles, cementiris, hospitals, escorxadors, hotels, jardins, urbanisme, refugis d’alta muntanya, restauració monumental, panteons, convents, temples i santuaris. A part de les obres arquitectòniques pròpiament dites (presents en més de vint comarques de territoris de parla catalana i Andorra) realitzà diversos projectes de disseny gràfic i de mobiliari litúrgic, aquests darrers molt influenciats per Antoni Gaudí. De la seva obra civil són especialment destacables el Xalet Hotel La Molina (1925), la Masia Mariona (1926-1931) que construí a Mosqueroles com a torre d’estiueig per al mecenes Rafael Patxot, ara Seu del Parc Natural del Montseny; la Torre Plana (1926) a l’Eixample Malagrida d’Olot i la reforma de la posada de Can Tem (1934) a Campos (Mallorca). Tots aquests projectes responen tant als principis del Noucentisme com al moviment internacional del regionalisme arquitectònic que posava especial èmfasi en la necessitat d’adaptar l’arquitectura al paisatge.
  L’aportació de Josep Danés a l’arquitectura religiosa va ser especialment notable. Del període d’abans de la Guerra Civil destaca el gran complex del santuari de Núria (format per les hostatgeries, gran hotel i façana-campanar del temple) que projectaria el 1923 i que es perllongaria fins a la seva mort, el 1955; i la petita capella adjunta al Xalet Hotel La Molina (1927). Però fou de manera especial després de la Guerra Civil que construí la major part dels seus temples davant l’imperatiu de respondre a la necessitat de reconstrucció dels edificis malmesos. Dels seus temples de nova planta destaquen de manera especial els grans temples urbans de Barcelona (santuari de la Bonanova i església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels a la cruïlla dels carrers Balmes-València), els temples vilatans (com ara les esglésies parroquials de Ribes de Freser i Les Escaldes, a Andorra) o els petits temples rurals (com ara l’església parroquial de Sant Serní a la Vall de Cabó). En la seva arquitectura religiosa, Josep Danés utilitzà llenguatges arquitectònics distints en funció del context paisatgístic on s’ubicaven: en els temples urbans s’inspirà en els grans temples italianitzats del Renaixement (com ara el de la Bonanova) o bé en la nova arquitectura religiosa europea que s’obrí pas a Europa després de la Primera Guerra Mundial, com seria en el cas del temple barceloní dels Àngels que recull clares influències de Jean-Auguste Perret, així com solucions estilístiques pròpies de l’art déco. Pel que fa als temples construïts en comarques de muntanya, la font d’inspiració més emprada fou el romànic, prèviament reinterpretat. D’aquesta sèrie, el temple parroquial de Ribes és el de més interès, on es combinà la reconstrucció de tres absis romànics amb la construcció d’una gran nau amb arcs parabòlics i una coberta de pissarra amb llucanes de regust centreeuropeu i alpí.
  Pel que fa a les restauracions projectades i executades per Josep Danés cal esmentar les façanes exteriors de la Pia Almoina de Girona (1921-1926), l’església parroquial de Bellver de Cerdanya (1927-1928), el campanar romànic de l’església parroquial de Molló (1934), l’església parroquial de Canet de Mar (1939-1945), els absis romànics de l’església parroquial de Ribes de Freser (1940) i l’església gòtica de Sant Domènec de Puigcerdà (1943-1945).
  Josep Danés mostrà, així mateix, un considerable interès pel patrimoni com a estudiós i com a creador d’opinió pública sobre la necessitat de conservar-lo. En primer lloc, cal destacar la seva comunicació titulada «Per la restauració dels nostres monuments», presentada en el Primer Congrés d’Art Cristià de Catalunya (1913) o les col·laboracions múltiples amb el Servei de Conservació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya, dirigit per Jeroni Martorell, per al qual realitzaria plantes, alçats i seccions de diversos monuments, entre els quals destaquen els aixecaments de Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí realitzats el 1923 amb l’objectiu de proposar mesures per a l’estabilització dels monuments després de realitzar l’extracció de les pintures murals. En el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya publicà articles sobre l’església romànica de Sant Joan les Fonts (1915), el pont de Besalú (1917), el monestir de Sant Benet de Bages (1922), el vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals eneolítiques (1923), les restes romanes entre Canet de Mar i Sant Pol (1930) i les antiguitats de Tona (1932). Sobre l’art de la construcció medieval, publicà el llibret Els costums d’en Sanctacília i altres antics costums catalans (Barcelona, Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1936) i l’article «La casa particular de Tortosa a l’últim quart del segle xiii» (Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, 1936). Manifestà obertament les seves posicions sobre la conservació del patrimoni artístic i històric a través de la premsa: a la Pàgina Artística de la Veu de Catalunya (1913) i al Diario de Barcelona («Exposión de planos de la ciudad de Barcelona», 26 de març de 1920), mostrà seguir els postulats de Camilo Sitte favorables a abandonar l’urbanisme basat en el sistema de quadrícula per un altre que resultés respectuós del caràcter, la topografia i els monuments preexistents a l’interior de les ciutats. El 1930 publicà un article al diari El Matí (30 d’agost de 1930), titulat «Defensem el nostre patrimoni», on alertava que el patrimoni podia perillar no només per la ignorància i «la mala fe dels astuts negociants», sinó també pels «desencerts de la gent culta» com ara el fet de promoure el trasllat als museus de peces injustificadament. En el mateix diari (30 de gener de 1934) es mostrà contrari al trasllat al museu de les pintures romàniques de Sant Iscle i Santa Victòria de Feixes. El 1950 va polemitzar amb els lectors de Destino i Manuel Brunet amb un llarg escrit («El color de la Virgen de Núria», 19 d’agost de 1950) defensant la restauració de la talla romànica de la marededéu de Núria que ell havia promogut com a arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell; escrit on defensava que la «negror» de la imatge no era altra cosa que brutícia acumulada amb el pas del temps i que la neteja de la qual havia estat objecte havia possibilitat recuperar la policromia original de la talla. Manuel Brunet l’acusà d’emprar una tècnica «racionalista» que supeditava la devoció popular, la poesia i la tradició a un estricte criteri científic i arqueològic. Com a arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell, realitzà alguns informes pericials sobre el valor de les obres d’art que alguns rectors es volien vendre.
  Però la faceta d’estudiós de l’arquitectura més reconeguda de Josep Danés ha estat, sens dubte, la derivada dels seus estudis sobre la masia que realitzaria durant el període del 1914 al 1936. El 1919 publicà el llibret Arquitectura popular. Secció septentrional de la comarca d’Olot. Notes referents a les masies de la Vall de Bianya, Castellar de la Muntanya i Vall del Bac, que fou ressenyat per Joaquim Folch i Torres a la Pàgina Artística de la Veu de Catalunya (28 d’abril de 1919) i per Leopoldo Torres Balbás a la revista editada a Madrid Arquitectura (1920), la revista professional amb més projecció entre els arquitectes espanyols d’aleshores. Es tracta d’un treball que fou premiat en el III Concurs d’Arquitectura del Centre Excursionista de Catalunya del 1914 i que ja va ser publicat en una primera versió el 1916 al volum v dels Estudis Universitaris Catalans (1911). Es tracta d’una obra de joventut en la qual Josep Danés feia seves les tesis de Josep Puig i Cadafalch defensades a la ponència «La casa catalana» presentada en el I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó del 1909, segons les quals calia cercar en les villae romanes la gènesi de les masies i, al seu torn, aquestes eren «art nacional, en el que hi ha concentrats elements purs de la naturalesa, ja que han sortit de la pròpia terra». Seria, però, al cap d’uns anys, el 1931, quan publicaria l’article (text d’una conferència) «Gènesi de l’estructura arquitectònica de la masia catalana» (Tagamanent. Butlletí de l’Agrupació Excursionista Tagamanent, Barcelona, 1931), on mostraria com havien evolucionat i madurat els seus estudis sobre el tema: d’una banda, es va desempallegar de la tesi sobre el suposat origen romà de les masies per considerar-la poc contrastada històricament i incoherent amb el fet que en el segle viii quedés «interrompuda la vida normal i la terra restà erma i deshabitada per molt anys»; i, de l’altra, qüestionà el suposat origen «popular» de l’arquitectura de la masia a partir del segle xvi en la mesura que en ella si bé es podia resseguir la influència de l’antic mansum de manera molt especial registrava la influència de l’arquitectura dels temples i de les cases senyorials medievals. Seria en aquest treball en què encunyaria el terme estructura de la masia clàssica per a definir una estructura basada en tres cossos i una sala central que esdevindria la constant arquitectònica invariable de la masia al llarg del segles xvi al xx. Aquest treball del 1931 es beneficià de les recerques derivades de l’Estudi de la Masia desenvolupades des del Centre Excursionista de Catalunya sota el mecenatge de Rafael Patxot a partir del 1923. Fou en el marc de l’Estudi de la Masia que Josep Danés preparà una gran exposició sobre el tema el 1933 en els locals de l’Institut Català de Sant Isidre, la qual seria ressenyada per ell mateix en l’article «Estudi de la Masia Catalana. Exposició de documents gràfics» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, 1933), on va fer un intent, a partir de l’anàlisi de 6.200 fotografies, de classificar les masies d’estructura clàssica en dotze tipus, va oferir un quadre sinòptic de les masies amb galeries i va confeccionar unes estadístiques i uns mapes sobre la distribució territorial de les masies segons tipus. Amb motiu d’aquesta exposició, Danés redactà una sèrie de treballs destinats a la monografia que havia de formar part dels vuit volums que la fundació Rafael Patxot programà publicar amb el títol Materials per a l’Estudi de la Masia Catalana, la qual es va estroncar per sempre a causa de la Guerra Civil (1936-1939). Aquests treballs han restat inèdits fins al 2010 i versen sobre «Els tipus de la masia d’estructura clàssica simple. Intensitat i manera d’estar distribuïts pel país», «El tipus de masies amb galeries», «Desigual repartiment de la masia per el país», «De les espitlleres romàniques, a les finestres-espitlleres gòtiques», «Les finestres de pedram decorades, en l’arquitectura de la masia catalana», «Les finestres geminades romàniques», «Balcons i galeries assecadors, de fusta», «La llar de la masia catalana» i «El caràcter dels pagesos i com queda reflectit en la seva casa». El 1934 publicà un article dedicat a «Can Masferrer d’Osortmort» (Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, 1934), on analitza la història de la família propietària del mas, l’evolució de la seva arquitectura i l’anàlisi dels notables esgrafiats de la seva façana. Més enllà de les aportacions positives i seminals de Josep Danés a l’estudi de la masia, les seves publicacions denoten una visió idealitzadora del camp català postremença en coherència amb el seu ideari pairalista i el seu catalanisme conservador.
  Els hereus de Josep Danés han fet donació de l’arxiu professional de l’arquitecte a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i a l’Arxiu d’Imatges d’Olot; i han donat la seva biblioteca professional a la Biblioteca de la Universitat de Girona, la qual ha entrat a formar part dels seus fons especials.

Bibliografia sobre Josep Danés i Torras: J. F. Ráfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. i (Barcelona, Millà, 1951, p. 316); Jeroni Moner, Arcadi Pla, Josep Riera, «La masia. Historia y tipología de la casa rural catalana» (2c. Construcción de la Ciudad, Barcelona, núm. 17-18, 1981, p. 8-97); Josep Riera, «Josep Danés (1891-1955). En el centenari del seu naixement» (Butlletí del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Girona, Barcelona, núm. 47, 1992); Joaquim M. Puigvert, «L’elaboració del discurs pairalista a la Catalunya contemporània: la contribució dels arquitectes i els estudiosos de la masia (1909-1936)» (Estudis d’Història Agrària, Barcelona, núm. 12, 1998, p. 77-108); Joaquim M. Puigvert, Josep Danés i Torras, arquitecte. Una biografia professional (Olot, Ajuntament d’Olot, 2003); Jeroni Moner, «La masia: una arquitectura singular», La masia catalana. Evolució, arquitectura i restauració (Figueres, Brau, 2005, p. 61-86); Raquel Lacuesta, «El procés de renovació de l’arquitectura andorrana (segles xix i xx)» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 209, 2005, p. 35-198); Joaquim M. Puigvert, «(Re)construir esglésies en temps de nacionalcatolicisme. Les aportacions de Josep Danés i Torras (1939-1955)», a Jordi Font (dir.), Història i memòria. El franquisme i els seus efectes als Països Catalans (València, Universitat de València, 2006 p. 181-206); Joaquim M. Puigvert, Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008); Joaquim M. Puigvert, «L’arquitecte i el mosaïcista: les col·laboracions de Josep Danés amb Lluís Bru a l’església dels Caputxins d’Olot (1944-1949)» (Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, Olot, núm. 20, 2009, p. 371-393); Jeroni Moner, Joaquim M. Puigvert (ed.), Materials per a l’estudi de la masia de Josep Danés (Girona, Documenta Universitaria, 2010); Joaquim M. Puigvert, «La recerca de la masia com a “art nacional”. Josep Danés: la masia com a objecte d’estudi i com a font d’inspiració arquitectònica», Josep Font, Montserrat Solà (ed.), El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears (Barcelona, La Magrana / Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, 2010, p. 60-69); Joaquim M. Puigvert, «Era arquitectura neoaranesa: ensai d’interpretacion», a Pèir Còts (ed.), Miscellanea en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro (Arròs, Institut d’Estudis Aranesi, 2010, p. 459-473); Joaquim M. Puigvert, «Josep Danés (1891-1955), arquitecto. Un estudio de caso al servicio de la historia social de las profesiones liberales en Cataluña» (Biblio3W. Revista Bibliogràfica de Geografía y Ciencias Sociales, Barcelona, vol. xvi, núm. 906, 2011); Joaquim M. Puigvert, «Las redes sociales entre España y América en la conformación del espacio laboral de las profesiones liberales. El ejemplo de los arquitectos (1900-1940)», a Elda Evangelina González, Núria Sala (ed.), Lejos y cerca. Gentes, ideas y procesos históricos entre España y América (Girona, Documenta Universitaria, 2011, p. 57-82); Joaquim M. Puigvert, «Arquitectura noucentista per als nous usos socials de muntanya», a Ramon Ripoll (dir.), La casa al Pirineu. Evolució, arquitectura i restauració (Figueres, Brau, 2011, p. 42-51); Joaquim M. Puigvert, «La masia i la possessió com a font d’inspiració arquitectònica. Els exemples dels arquitectes regionalistes Josep Danés i Guillem Forteza», a Antònia Morey i Gabriel Jover (ed.), Les possessions mallorquines. Passat i present (Palma, Documenta Balear / Institut d’Estudis Baleàrics, 2012, p. 523-538); Milagros Guardia i Immaculada Lorés, El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia (Tremp, Garsineu, 2013); Joaquim M. Puigvert, «Els arquitectes diocesans i l’arquitectura religiosa contemporània. Del pes del passat medieval a la modernitat moderada» (Plecs d’Història Local, Móra la Nova, núm. 152, 2014, p. 152-153), i Eduard Farré, «Josep Danés i Torras, arquitecte» (La Busca de Paper. Societat Catalana de Gnomònica, Barcelona, núm. 77, 2014, p. 18-20).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Parc Natural del Montseny. Reserva de la Biosfera
  — Societat Catalana de Gnomònica
  — Biblioteca de la Universitat de Girona
  — Arxiu Comarcal de la Garrotxa
  — Universitat de Barcelona