Joaquim Ciervo Paradell es formà com a artista plàstic però esdevingué crític d’art i escriptor de teatre. Fou deixeble de Modest Urgell —sobre qui tenia anunciat un estudi que no arribà mai a sortir— i participà com a dibuixant en les exposicions generals de Belles Arts de Barcelona del 1896 i el 1898 i a la Regional d’Olot del 1900. Membre actiu del Reial Cercle Artístic de Barcelona —que anys més tard li va retre homenatge, el 1955—, estigué vinculat un temps a la Societat Artística i Literària de Catalunya. Passà uns anys a l’Argentina, on fou professor d’art, i al seu retorn el 1915 publicà El Museo de Bilbao i es dedicà exclusivament a activitats literàries, deixant de banda el dibuix o la pintura. Escriví, sovint sobre temes artístics, a Hojas Selectas, la segona època de Vell i Nou, el diari La Vanguardia, Imant, Barcelona Atracción, Distinción i San Jorge (Barcelona); La Gaceta del Norte (Bilbao); La Ilustración Española y Americana i La Esfera (Madrid), i Mauritania (Tànger), entre d’altres. En la dècada de 1920 tenia un paper directiu a la galeria d’art dels magatzems El Siglo de Barcelona, on hauria organitzat una exposició d’homenatge pòstum a l’escultor Josep Cardona Furró (1923). Amic de maduresa de Santiago Rusiñol, fundà amb ell l’associació recreativa L’Arca de Noè, que reunia persones amb cognom d’animal, i sobre la qual escriví La penya Arca de Noé. Els primers vuit anys 1927-1935 (Barcelona, Tip. Cosmos, ca. 1935).

Tingué una especial dedicació per la figura de Marià Fortuny, sobre el qual feu diverses publicacions, com ara la conferència que feu a l’Ateneu Barcelonès el 1921 i que recollí al seu llibre Del natural… i del meu humor, vol. lvi (Barcelona, Societat Catalana d’Edicions, ca. 1920), conjunt miscel·lani de divagacions literàries on també n’inclogué una altra sobre Joan de Joanes. Els treballs que donaren origen al llibre El arte y el vivir de Fortuny (Barcelona, M. Bayés, 1921) desembocarien anys després en la biografia Fortuny (assaig crític-biogràfic) (Barcelona, Els Quaderns d’Art, 1935), força detallada i anecdòtica, però mancada de bibliografia i aparat crític. Sobre ell publicà altres llibres de divulgació: Fortuny (Barcelona, Enciclopèdia Pulga, 1950) i Mariano Fortuny, fundador del colorido español (Barcelona, Araluce, 1943), aquest destinat al públic juvenil.
  Bé que més centrat en l’art vuitcentista, publicà també el volum general Pintores de España. Narraciones biográficas y de investigación […] 1480-1874 (Barcelona, Ramon Tobella Impr., 1925), una mena d’història en biografies de la pintura espanyola moderna, dedicat al Marquès de Foronda, propietari d’una obra de Murillo i una altra d’atribuïda a Vicente López, reproduïdes al llibre; i havia treballat detalladament la col·lecció d’orfebreria del Museu del Prado coneguda com «El Tesoro del Delfín», en un llibre del qual s’anuncià la publicació el 1935 però que no sembla que arribés a aparèixer, bé que ell mateix ja n’havia publicat un ampli inventari a l’Anuari del Foment de les Arts Decoratives de Barcelona el 1923, treball veritablement pioner i que encara se cita com una fita fonamental d’aquest tema. Publicà una monografia breu sobre Carlos Vázquez Úbeda (Barcelona, Joaquín Gil Guiñón, 1932), company seu del Cercle Artístic i de la Societat Artística i Literària, i Historial del Palacio de Bellas Artes (Barcelona, Impr. Vda. R. Tobella, 1943), que constitueix una sumària recopilació de les activitats artístiques que va acollir aquell malaguanyat edifici barceloní, que aleshores feia poc que s’havia enderrocat. Un altre llibre seu va ser Pedro Corberó. Un maestro artista dominador del metal, músico y pintor notable (Barcelona, Vda. Ferrer Coll, 1946), monografia relativament extensa en la qual aprofità per esmentar aspectes curiosos del context en què es movia l’artista.
  Tot i les esmentades digressions cap a l’art històric, en algun cas certament notables, més que un historiador va ser un glossador de l’art modern en els cercles coetanis més conservadors dels quals ell participava, i que valorava amb l’òptica d’un espanyolisme moderat, sempre expressat tanmateix en un to amable i amb tendència a l’anècdota, més que a una interpretació intel·lectual de l’art examinat.

Bibliografia sobre Joaquim Ciervo Paradell: J. F. Ráfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. i (Barcelona, Millá, 1951); Antonio López de Zuazo Algar, Catálogo de periodistas españoles del siglo xx (Madrid, Universidad Complutense, 1981), i Esther Alsina Galofré, «La Societat Artística i Literària de Catalunya», tesi doctoral en curs.