Maria Aurora Casanovas Puig fou filla de Pere Casanovas i Maria dels Àngels Puig. Va cursar els estudis primaris a la seva ciutat nadiua, va obtenir el títol de batxiller universitari el mes de setembre del 1930 i, tres mesos després, li fou lliurat el títol acreditatiu.
  L’any 1953 va iniciar els estudis superiors a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on va cursar diverses assignatures fins al 1955, sense que quedés constància documental que hagués finalitzat la formació universitària. El mes de gener del 1950, va començar la seva activitat al departament de gravats del museus municipals de Barcelona, on va desenvolupar diverses tasques de classificació i sistematització de les obres que integraven la col·lecció. Casanovas va tenir cura de la gestió del ric fons d’estampes i va exercir la seva feina amb rigor i gran professionalitat, mostrant una actitud d’eixamplar la seva formació, gairebé autodidacta, amb estades formatives als centres i les biblioteques europees més especialitzades. En aquest sentit, cal destacar l’obtenció l’any 1958 de la beca Germain Bazin que li va permetre conèixer els fons de gravats i els sistemes de classificació de la Biblioteca Nacional de França i del Museu del Louvre. L’aprenentatge d’aquests models de gestió més rigorosos la va ajudar a enriquir-se professionalment i a millorar la capacitació tècnica d’una especialitat en procés de formació, en la qual va esdevenir un referent per a les futures generacions.

El procés de creixement va tenir una utilitat i aplicació pràctica en la realització de diferents estudis i investigacions, entre els quals destaca la publicació, entre el 1963 i el 1966, dels dos volums dedicats a la catalogació d’estampes del monestir d’El Escorial, apareguts en sengles números de la revista Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (vol. xvi i xvii). Uns anys abans, Casanovas va ser l’autora d’un brillant assaig dedicat a la història del gravat català, que formava part de la sèrie sobre l’art català que va dirigir Joaquim Folch i Torres, entre els anys 1955 i 1958. Es tracta d’una aportació pionera, atès que va proporcionar dades documentals sobre molts gravadors molt poc coneguts, i va posar els fonaments metodològics que van facilitar l’aparició d’estudis monogràfics posteriors.