Isidoro Bosarte de la Cruz va començar la seva carrera sota la protecció de Vicente Osorio y de Moscoso, comte d’Aguilar, de qui fou secretari en les seves tasques diplomàtiques a la cort de Torí (1775-1779) i a Viena (1779-1782). Allà va fer estudis molt aprofundits de llengües clàssiques i d’àrab. El juliol del 1782 va demanar sense èxit al ministre d’Estat, comte de Floridablanca, una beca per a anar a Roma a continuar els seus estudis d’àrab. Va viatjar pel nord d’Itàlia i per França dins el seguici del seu protector.

El 1785 va visitar detingudament Barcelona i, com a fruit d’aquesta estada, va publicar el seu primer llibre, Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona (Madrid, Antonio de Sancha, 1786). De retorn a Madrid el 1786 i després de la mort del comte d’Aguilar, li va ser encomanada l’ordenació de la biblioteca dels Reials Estudis de San Isidro, que aplegava els fons bibliogràfics de l’aleshores suprimida Companyia de Jesús, i on va exercir de professor. A partir del 1790 va publicar altres estudis sobre art antic, incloent-hi l’art egipci, Observaciones sobre las bellas artes entre los antiguos hasta la conquista de Grecia por los romanos (Madrid, Benito Cano, 1790-1791), que li donarien un cert reconeixement com a estudiós de l’art antic o esdevenint el que aleshores es deia un «anticuario» o expert en l’antiguitat. El gener del 1792 va ser nomenat secretari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, càrrec que va mantenir fins a la mort, i el 1797 fou elegit membre numerari de la Real Academia de la Historia. El febrer del 1802 el govern li va encarregar la continuació del Viaje de España d’Antoni Ponç, que havia quedat incomplet i per això el 1804 va publicar la seva obra més coneguda, Viaje artístico a varios pueblos de España, Tomo primero, Viaje a Segovia, Valladolid y Burgos (Madrid, Imprenta Real, 1804), encara que curiosament no tracta de ciutats no visitades per Ponç, sinó que repeteix destinacions. Això es pot entendre perquè la seva orientació és molt diversa de la de Ponç, ja que només s’ocupa de les obres d’art, i les tracta per ordre cronològic i no topogràfic. De fet, intenta una mena de primera història de l’art d’aquestes tres ciutats, en la qual valora les peces i els artistes més importants i fa aportacions documentals inèdites de gran valor.
  La seva obra primerenca que tracta de Barcelona és prou important, ja que ofereix una imatge molt completa de quines eren les restes d’arqueologia romana conegudes i visibles a la ciutat a finals del segle xviii. Tracta críticament de les columnes del carrer Paradís, de les restes d’aqüeductes i de clavegueres, de dos sarcòfags romans que feien de font —un a la casa de l’Ardiaca i l’altre a casa d’Antoni Pellicer al carrer de Sant Pere més Baix—, dels relleus i escultures del palau Pinós a la plaça de la Cucurulla que foren de Miquel Mai, d’unes restes de banys públics que eren l’estable de la casa d’Esteve Martí, mestre cerer, a la cantonada Banys amb Boqueria, del mosaic de l’església de Sant Miquel, i altres restes arqueològiques. El seu discurs es basa en una atenta observació directa dels materials, fins al punt que a voltes explica com ha entrat a les cases dels veïns i com ha consultat als seus propietaris i també com s’ha entrevistat amb els estudiosos locals, com ara Joan Pau Canals Martí, baró de Valroja (1730-1786), el gravador Pasqual Pere Moles (1741-1797) o l’arquitecte Joan Soler Faneca (1731-1794). Però alhora Bosarte és un erudit que coneix molt bé la bibliografia disponible, des dels antics cronistes com ara Jeroni Pujades o Pere Antoni Beuter, fins als antiquaris renaixentistes com Antoni Agustín, o els més moderns com el comte de Caylus, Enrique Flórez o Jaume Caresmar, de qui cita un manuscrit. Un dels capítols més elaborats és el que tracta el mosaic de l’església de Sant Miquel —ara conservat al museu arqueològic— i que havia estat objecte d’una publicació recent per part del clergue Francesc Martí de Prat, Disertación sobre la antigua obra mosaica que se admira en el suelo de la iglesia parroquial del arcángel San Miguel, sita dentro de la ciudad de Barcelona (Barcelona, Francisco Generas, ca. 1765), on s’havia reproduït el mosaic mitjançant una bella estampa de Pasqual Pere Moles. Aquesta Disertación de Bosarte va ser coneguda i utilitzada per Antoni Ponç en el volum xiv del seu Viaje de España, que tracta de Catalunya i que es va publicar el 1788. Seria el primer estudi de conjunt —encara molt elemental— sobre l’antiga Bàrcino.

Bibliografia sobre Isidoro Bosarte de la Cruz: Alfonso E. Pérez Sánchez, «Introducción», a Isidoro Bosarte, Viaje artístico a varios pueblos de España (Madrid, Turner, 1978, p. 7-70); José Enrique García Melero, «Cartas a Bosarte desde Roma. Correspondencia de Pedro García de la Huerta, Azara, Silvestre Pérez y Mengs con el secretario de la Academia de San Fernando» (Academia, Madrid, 1990, p. 337-382); Juan Antonio Calatrava Escobar, «Isidoro Bosarte y la nueva egiptomanía del final del siglo xviii. Las Observaciones sobre las Bellas Artes entre los antiguos, 1791» (Cuadernos de Arte de la Universidad de Granada, Granada, núm. 23, 1992, p. 373-383); Joan Ramon Triadó Tur, Rosa Maria Subirana Rebull, «En torno al Discurso sobre la restauración de las bellas artes y la huella teórica de Isidoro Bosarte en el arte catalán», a Correspondencia e integración de las artes. Congreso del CEHA, Málaga del 18 al 21 de septiembre de 2002, vol. ii (Màlaga, Ministerio de Educación, Cultura y Deportes, 2003, p. 919-946), i Jorge Maier Allende, ad vocem, Diccionario biográfico español (Madrid, Real Academia de la Historia, 2009).