Josep Selva Vives fou historiador de l’art, novel·lista i poeta. Com a conservador adjunt dels Museus de Barcelona des del 1931 exercí, des del més absolut anonimat oficial, un important paper en el dia a dia dels museus i sobretot pel que fa a la salvaguarda dels seus fons patrimonials durant la Guerra Civil, així com en la creació del Museu Picasso de Barcelona.
  Autodidacta pel que fa a la literatura i la museologia, els seus primers estudis a les Escoles Catalanes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria i un curs especial de comptabilitat, impartit pel Centre de Lectura de Reus, li van permetre —recent traslladat amb els seus pares a Barcelona cap a la tardor de 1918—, entrar a treballar al despatx de Canvi i Borsa de Can Baixeras. Més endavant, cap al 1921-1922, sempre amb notes excel·lents, es va fer creditor del primer i segon Premi de Llengua Francesa a l’Institut Francès.
  El 23 d’octubre de 1923, proposat per diversos socis, essent president P. Rahola i secretari el general Alexandre Plana, va ser admès com a soci de l’Ateneu Barcelonès. Ja a partir del 1920 donà pas a la seva vocació per les lletres, juntament amb joves escriptors del moment com Josep M. de Sagarra, Josep Pla i altres crítics d’arts plàstiques, sota el mestratge de l’escriptor Alexandre Plana i Santaló (1889-1940), es va iniciar com a poeta i novel·lista.
  Pel que fa a la seva professió oficial, l’entrada als Museus Municipals de Barcelona a partir del 1931 li robà bona part del temps que fins aleshores havia dedicat a la seva veritable vocació. No obstant això, la seva labor i trajectòria museística va ser molt útil per a la història dels Museus Municipals de Barcelona, tant abans com després de la Guerra Civil, ja que d’octubre a desembre del 1936 Josep Selva, juntament amb Pere Bohigas Tarragó, Joaquim Borralleras, el restaurador Manuel Grau i Lluís Iglesias, entre d’altres, sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, formà part d’un dels equips de personal tècnic del Museu d’Art de Catalunya, que no només acompanyà la comitiva que traslladà bona part del nostre patrimoni artístic a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, sinó que aquest grup, durant tota la Guerra Civil, s’instal·là a les improvisades oficines del segon pis de la Casa Solà-Morales de la mateixa localitat, on des d’aleshores quedà establerta la Comissaria General de Museus de la Generalitat de Catalunya —Viatge a Olot. La salvaguarda del Patrimoni artístic durant la Guerra Civil (Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Àmbit, 1994).
  La seva vella amistat amb Sabartés —company i secretari de Picasso— i els seus consells, contribuiren sens dubte a fer realitat el projecte del museu dedicat a l’artista esmentat, el qual agraint el gest de la donació inicial del seu amic Sabartés i per tal d’homenatjar-lo, més endavant, amb gest esplèndid regalaria a la ciutat les obres que conformaren la inauguració del Museu Picasso de Barcelona, enriquit i ampliat posteriorment per altres i diverses donacions. La labor portada a terme per Josep Selva durant aquest procés, seria distingida al cap d’uns quants anys durant l’acte de celebració del vintè aniversari de l’obertura del Museu Picasso, celebrat el 22 de març de 1983, en què se li feu ofrena d’una de les vint medalles commemoratives, nominades i numerades, realitzades per Aureli Bisbe, que foren entregades a les persones vinculades a la creació d’aquest Museu. Cal dir, però, que des del seu ingrés als Museus l’any 1931, el 1946 seria nomenat oficial de primera, i que des del 1954 com a oficial preferent i el 1965 com a sotscap de negociat de l’escala tècnica administrativa, sempre exerciria, de fet fins que es jubilà l’any 1972, les funcions de gerent dels Museus d’Art. L’any 1967, com a reconeixement, fou nomenat Director de Museus —Serveis Especials— adscrit al Museu Picasso. L’any 1955 portà la secretaria de l’Escola Massana d’Arts Sumptuàries de Barcelona. Entre el 1951 i el 1953 va ser nomenat vicesecretari de les exposicions Municipals de Belles Arts celebrades a Barcelona. L’any 1960 també ho seria de l’Exposició Nacional.

En el seu vessant literari cal esmentar diverses poesies, dues de les quals signà com a S. Vives, aparegudes entre el 1924, el 1927 i el 1928 en publicacions reusenques com ara Nou Ambient, Reus, Bella Terra, Revista del Centre de Lectura de Reus i La Nova Revista. Com a novel·lista, publicà La llum i l’ombra (Barcelona, Proa, 1931), i l’any 1933 publicà Albada (Barcelona, Proa, 1933), la qual havia estat la novel·la finalista del Premi Creixells del 1932. Així mateix, participà en concursos literaris organitzats per La Publicitat (1929), La Veu de Catalunya (1935) i Destino (1941). Des del 1931 al 1952 col·laborà amb els seus contes i articles a Barcelona Atracción, Revista Nacional de Educación (1946), Liceo (1955-1956), Dionysos (1958) i Urbs (Reus, juny-juliol 1959), entre d’altres.
  Pel que fa a la producció dedicada a les arts plàstiques, cal esmentar els vuit volums publicats a la col·lecció «Speculum Artis» de l’Editorial Sopena entre el 1943 i el 1947, referents a les diverses èpoques de la història de l’art espanyol, alemany i holandès i a les arts aplicades de l’edat antiga a l’edat mitjana. Fou col·laborador de revistes i butlletins d’art, del Diccionari biogràfic d’artistes catalans (Barcelona, Millà, 1954) i de la Gran enciclopèdia catalana. Escrigué, entre altres publicacions, L’escultor Joan Rebull (Reus, Rosa de Reus, 1960), col·laborà en els dos primers volums de L’art català (Bacelona, Aymà, 1961) i publicà Museos de Barcelona. Museo de Arte Moderno (Madrid, Reales Sitios, 1971) i diversos articles dedicats al Museu Picasso publicats entre el 1957 i el 1971 en diverses revistes i publicacions.