Manuel Rodríguez Codolà —el qual es pot veure a la fotografia en un relleu de Jaume Otero, a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi— fou historiador de l’art, crític i pintor. La seva trajectòria professional va estar molt lligada a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola Llotja (Escola Oficial de Belles Arts i d’Arts i Oficis), on va començar a estudiar l’any 1884 simultàniament en les dues branques dels estudis: ensenyaments d’aplicació i ensenyaments superiors de pintura, escultura i gravat, sota el magisteri de professors com ara Lluís Rigalt (paisatge i perspectiva), Antoni Caba (colorit i composició), Jerònim Faraudo (anatomia artística), Leopoldo Soler i Pérez (teoria i història de les belles arts), Josep Mirabent (pintura decorativa) o Francesc Miquel i Badia (teoria i història de les belles arts industrials) —algunes fonts mencionen que també es va formar al taller de Martí Alsina. L’any 1891 aconseguí una borsa de viatge de quatre mesos, i el 1899 va ser nomenat oficialment ajudant numerari de la classe de teoria i història de les belles arts (ensenyaments superiors); per aquelles dates va col·laborar també com a bibliotecari de l’Escola. Fins a l’any 1906 s’encarregà, a més, de la classe d’història de la pintura espanyola, assignatura d’ensenyament extraordinari que es va deixar d’impartir aquell mateix any, i el curs 1907-1908 fou professor auxiliar d’una altra assignatura d’ensenyament extraordinari sobre l’evolució de la pintura al segle xix, la qual també va desaparèixer després. Des del 1908, ja com a professor numerari, es va fer càrrec de la classe sobre el concepte de l’art i la història de les arts decoratives (ensenyaments d’aplicació), fins que l’any 1912 passà a dirigir la de teoria i història de les belles arts, que impartí la resta de la seva vida.
  Com a pintor, va participar en moltes de les grans mostres col·lectives que van tenir lloc a Barcelona des del 1891, com ara la primera, la segona i la tercera Exposició General de Belles Arts (1891, 1894 i 1896); la del Círculo Artístico del 1895, a la Sala Parés; la XIV i XV exposicions extraordinàries de Belles Arts, celebrades a la Sala Parés (1897 i 1898), o la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1898. L’última mostra que comptà amb la seva participació, de la qual es té constància, va ser l’exposició de quadres antics i moderns celebrada l’any 1916 a la Casa Reig. Se suposa que a partir d’aquell moment deixà de banda l’activitat pictòrica, si més no, l’expositiva, i es va dedicar a la resta de les seves ocupacions professionals.

Nomenat acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Barcelona l’any 1902, va exercir com a secretari general perpetu de la institució des del 1903 fins al 1946 i, com a tresorer interí, entre el 1938 i el 1946. Fou, per tant, una personalitat decisiva, autèntic motor de la vida acadèmica durant pràcticament tota la primera meitat del segle xx. Si bé entre les publicacions d’aquesta Acadèmia no es troben títols de l’autor, podem trobar els seus textos a les actes publicades de les sessions públiques anuals, ja que com a secretari era l’encarregat de redactar la memòria anual de l’entitat. També va ser membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1914, la qual publicà alguns dels seus assajos, com ara Notas sobre un rasgo genuino de la pintura española. Discurso inaugural… (1928), Un pintor que documenta un país y su época Pedro Bruegel El Viejo (1933) o Apuntes para un ensayo en torno a los comienzos de la técnica y el despertar de las artes (1941).
  El prestigi que va assolir des del començament dins el món de l’art el va portar a ser escollit vocal de la Comissió Organitzadora de la cèlebre Exposició de Pintura Antiga (1902); representant de les entitats artístiques a la Junta de Museus de Barcelona, en diferents ocasions; acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1904), de la Real Academia de Buenas Letras de Sevilla (1911) i de la Real Academia de Córdoba de Ciencias, Bellas Letras y Nobles Artes (1911), o a exercir com a president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona des del 1927 fins a la seva mort. Va formar part també nombroses vegades de jurats artístics en concursos i exposicions de la ciutat, com ara els Jocs Florals de Barcelona del 1917, on va actuar com a secretari.
  Encara que ja entre el 1894 i el 1896 havia col·laborat amb el setmanari Barcelona Cómica, i que es va relacionar amb les revistes Hojas Selectas, Arquitectura y Bellas Artes y Decoración i Gaseta de les Arts, entre d’altres, la seva tasca periodística fonamental es va desenvolupar a La Vanguardia des del 1897, del qual fou codirector (1924-1932) quan es va encarregar de la crítica artística i teatral, i en el qual va crear la «Pàgina Artística». Amb el pseudònim de Silíceo va escriure també a la secció «Cotidianas» sobre notícies d’actualitat de la ciutat. Malgrat que es va jubilar del diari l’any 1934, va continuar escrivint les seves crítiques fins a poc temps abans de morir. Va fundar i va dirigir també la revista Museum (1911-1936), on va publicar molts dels seus articles, dedicats a diferents temes d’història de l’art i a artistes ben diversos. Van ser objecte del seus estudis a la revista, entre d’altres, Josep Maria Sert, Frank Brangwyn, Isidre Nonell, Mela Mutermilch, les pintures murals de Ferrer Bassa (1911), l’hongarès Segimon de Nagy (1912), Xavier Gosé (1914), l’art decoratiu, l’exposició d’art francès a Barcelona (1916-1917), Simó Gómez (1918-1919) o Benet Mercadé (1921). L’any 1934 va rebre un homenatge de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona, la qual havia fundat l’any 1909.
  Entre els llibres d’història i les monografies que publicà, destaquen La pintura en la Exposición Universal de París 1900 (Barcelona, 1900), Historia de España y de los pueblos hispanoamericanos hasta su independencia (Barcelona, 1910), La pintura moderna española (Barcelona, 1912), Benito Mercadé y su obra pictórica (Barcelona, 1920), Simón Gómez (Barcelona, 1924), Pedralbes. El convento. Notas de historia y de arte (Barcelona, 1928), Las pinturas murales de Ferrer Bassa. Su importancia y descripción (Barcelona, 1928), Homenaje al pintor Elíseo Meifrén Roig, 1859-1940 (Barcelona, 1941), El ex libris y su uso por los médicos y farmacéuticos (Masnou, 1941), Zurbarán (Barcelona, 1943) i Venancio y Agapito Vallmitjana Barbany (Barcelona, 1947). Com a membre de la Junta de Museus, va elaborar també informes importants, com el que dedicà a l’adquisició de la col·lecció Pascó l’any 1913, publicat per la mateixa Junta.
  La seva obra com a historiador i la seva crítica van estar determinades per una extraordinària capacitat de treball i pels criteris de correcció i contemporització que marcaren també la seva personalitat i la labor docent. La moderació és també la clau, la idea central entorn a la qual pivota la valoració que va realitzar de les manifestacions artístiques del seu temps en les seves, més que crítiques, cròniques d’art. En definitiva, va mostrar una visió oberta però convencional que li feia admetre estètiques diverses, personals o innovadores, sempre que es moguessin dins els límits marcats per la mesura, on no tenien cabuda l’exageració o les digressions formals gratuïtes.

Bibliografia sobre Manuel Rodríguez Codolà: Luis Masriera, Una biografia de D. Manuel Rodríguez Codolá. Leida por su autor D. Luis Masriera en la sesión pública celebrada el día 5 de junio de 1948 (Barcelona, Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge, 1948), i «Ha fallecido el ilustre periodista don Manuel Rodríguez Codolà» (La Vanguardia, Barcelona, 17 de juliol de 1943, p. 8).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Manuel Rodríguez Codolà (L’enciclopèdia)