Isidre Puig Boada fou arquitecte, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1915, historiador i crític de Gaudí, i, amb escassa dedicació, historiador de l’art. Format en plena eclosió del moviment noucentista, va ser un dels deixebles i admiradors que giraren entorn Gaudí, a qui va conèixer el 1914. Fou membre de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família (des del 1944), la continuació de les obres del qual, en morir Gaudí, defensà aferrissadament fins a la pròpia mort. Des del 1950 exercí com a director de les obres, i juntament amb Francesc de P. Quintana i Lluís Bonet Garí, projectà la façana de la Passió. Des del 1913 va col·laborar amb Jeroni Martorell i Terrats, i a partir del 1915, amb el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona, en l’aixecament de plànols de monuments per al Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol, el qual la Junta de Museus de Barcelona inicià el mateix any 1913 amb la intenció de participar en una magna exposició dedicada a les indústries elèctriques que s’havia de celebrar el 1917. Puig Boada va aixecar un total de vint-i-sis plànols (perspectives, plantes, alçats i seccions), dipositats a l’arxiu de l’SCCM, els quals li van aportar coneixements sobre la història de l’arquitectura militar i religiosa catalana: el castell de Sant Jaume o Castellvell, de Castellví de Rosanes (1913); el castell palau dels Cabrera i l’església parroquial de Santa Maria, de Blanes; el castell de Besora, de Navès, o el pont i les muralles de Cardona (1915-1920). Al mateix arxiu hi ha un plànol de Puig Boada amb la representació de plantes, alçats i seccions de l’altar major de l’església parroquial de Sant Martí, d’Arenys de Munt, del 1943.
  Després de la Guerra Civil (1936-1939), la seva tasca professional com a historiador de l’art es va adreçar a dos temes principals: d’una banda, els estudis gaudinistes i la Sagrada Família, sobre la qual va publicar algunes monografies, i de l’altra, la construcció d’edificis civils i d’esglésies de nova planta, i la reparació d’altres que havien estat víctimes de la revolució social del 1936, o la restauració (la catedral de Solsona i les esglésies parroquials de Sant Esteve de la Garriga, Begur o Caldes de Montbui). Els exemples d’edificis civils es troben a Barcelona (les cases de tall italianitzant del carrer de Vilana i la Casa Vilardaga, a Vallvidrera, o la racionalista Casa P. Sagnier del carrer d’Anglí) i també a Blanes, Sant Feliu de Codines o Saragossa, a més de les oficines de la Caixa d’Estalvis de Ponts, Guissona o Manlleu, i els edificis públics de Pineda de Mar, com ara la biblioteca, el portal del cementiri i el mercat municipal. D’esglésies de nova planta, destaquen les parroquials d’Artesa de Segre, Balaguer, Castellfollit de Riubregós, la Guàrdia de Tornabous, Mollerussa, Palau de Plegamans, Perecamps, Pujalt, Sant Joan de l’Erm, Térmens i Vilada, a més del Seminari Major de Solsona; en gairebé totes aquestes obres queda reflectida la influència de Gaudí i, alhora, del llenguatge noucentista. Alguns d’aquests projectes foren realitzats per la seva condició d’arquitecte diocesà dels bisbats de Solsona (1940-1946) i Urgell (1956-1968).

De la seva producció historiogràfica destaquen, fonamentalment, els dedicats a Gaudí: «El palacio Güell de la calle del Conde del Asalto, de Barcelona» (Cuadernos de Arquitectura, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, novembre 1944, p. 25-34), on fa una interessant descripció de l’edifici amb la intenció de donar-lo a conèixer per evitar-ne la possible demolició; «Sesión de crítica de arquitectura celebrada en Barcelona como homenaje a Antonio Gaudí» (Revista Nacional de Arquitectura, Madrid, juliol 1953, p. 34-50), on es reprodueixen ponències de Cèsar Martinell, Isidre Puig Boada i Josep M. Sostres, a més d’un intens debat sobre la figura i les obres de l’arquitecte de la Sagrada Família, en què exposaren els seus punts de vista sobre la terminació d’aquest temple, a més dels esmentats, Joaquim Gili, Joan Bergós, Miquel A. Tàrrega i Ramon Térmens; El temple de la Sagrada Família (Barcelona, Barcino, 1929); Parroquia del Sagrado Corazón. Colonia Güell. Santa Coloma de Cervelló, en col·laboració amb Joan Bassegoda, E. Corral i d’altres (Barcelona, Beascoa, 1978); L’església de la Colònia Güell (Barcelona, Lumen, 1976) i El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris per Isidre Puig Boada (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1981), on es recullen tots els textos manuscrits d’Antoni Gaudí, i s’analitzen tant des dels punts de vista arquitectònic i artístic com des del litúrgic i místic, sempre des de la interpretació d’un home profundament religiós com n’era Puig Boada. També publicà nombrosos articles de temàtica gaudiniana a les revistes El Matí i Templo. Altres escrits de contingut divers són: «El coro de la catedral [de Barcelona]. Necesidad de la reforma» (La Vanguardia, Barcelona, 31 de maig de 1958, p. 24), on es manifesta obertament a favor de l’ampliació del presbiteri, la construcció de dues escalinates d’accés a la cripta i el trasllat i la mutilació del cor centrat a la nau principal, i Set noves esglésies al Bisbat d’Urgell (Barcelona, La Gaya Ciencia, 1982).

Bibliografia sobre Isidre Puig Boada: Rafael Benet, «L’arquitectura d’Isidre Puig-Boada» (Gaseta de les Arts, Barcelona, núm. 4, desembre 1928, p. 7-9); J. F. Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millá, 1951, p. 384); Manuel del Arco, «Mano a mano. Isidre Puig Boada» (La Vanguardia Española, Barcelona, 30 de març de 1967); «Necrológicas» (La Vanguardia, Barcelona, 14 de juliol de 1987); Jordi Bonet Armengol, «Isidre Puig Boada, arquitecte», a Els arquitectes de Gaudí (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2002, p. 144-151); M. Antònia Carrasco i Raquel Lacuesta, «El repertori iconogràfic de l’art espanyol» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 261, maig de 2010, p. 63-96); Maria Garganté Llanes, «Gestionar la destrucció: Isidre Puig Boada com a arquitecte diocesà a l’Urgell» (Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 27, 2013, p. 65-80), i Joaquim M. Puigvert i Solà, «Els arquitectes diocesans i l’arquitectura religiosa contemporània: del pes del passat medieval a la modernitat moderada», a Els arquitectes i l’administració pública a Catalunya (1900-1950), a «Plecs d’història local», núm. 152, suplement de la revista L’Avenç (Barcelona, febrer 2014).