Assidu de la penya de l’Ateneu, fou mentor de Josep Pla i de Josep Maria de Sagarra, publicà poesia, prosa poètica i contes, com ara A l’ombra de Santa Maria del Mar (Barcelona, Editorial Catalana, 1923). Gran part de la seva obra tanmateix es desenvolupà a la premsa, i com era habitual en aquella època, el periodista tocava molts camps; a El Poble Català, diari barceloní en el qual col·laborà des del 1910, va fer-hi més crítica literària —la seva gran especialitat— i teatral que artística, a part de comentaris polítics. Allà es manifestà orsià i afí a l’estètica noucentista de Torres-Garcia, Enric Casanovas i Ismael Smith, aleshores encara etiquetat com a noucentista. El seu almanac Dodecaminos. Lloança dels mesos de l’any de mcmxiv (Barcelona, La Neotípia, 1914) reprèn la idea de l’Almanach dels Noucentistes d’Ors, però amb dibuixos d’Anton Saló. Fou tanmateix a la primera Revista de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili (1912) —una mena d’assaig general de la revista homònima apareguda dotze anys després—, on se centrà més en la crítica d’art; allà demostraria també respectuosa prevenció cap al cubisme. Participà amb un llarg capítol biogràfic en la primera monografia —col·lectiva— dedicada a L’obra d’Isidre Nonell (Barcelona, Publicacions de La Revista, 1917), i publicà dues monografies breus, sobre Joaquim Sunyer (Barcelona, Publicacions d’Art de La Revista, 1920) i Jaume Mercadé (Barcelona, Joan Merli, 1928). Tanmateix, la seva gran època com a crític d’art la va viure al diari barceloní La Vanguardia, on ja col·laborava, però des del gener del 1934 s’hi encarregà explícitament de la rúbrica d’art, de manera que va substituir Manuel Rodríguez Codolà, com a aposta conscient de renovació del diari per part del nou director Agustí Calvet, Gaziel. Des d’aleshores, els pintors i escultors dels grups de Les Arts i els Artistes i de la Generació del 1917 tingueren un protagonisme positiu a les pàgines del diari, però no el tingueren els avantguardistes ni els representants de noves tendències insòlites. Morí a l’exili, on era des del 1937, exercint a París d’administrador general del Museu de Catalunya. Pòstumament, en homenatge a ell, li foren publicats en edició de bibliòfil a París un llibre de Poemes (1945), paradoxalment il·lustrat amb litografies per Emili Grau Sala, pintor del que ell havia censurat l’infantilisme. També fou publicat al número escadusser de la Revista de Catalunya aparegut a París el 1947, un bon article d’ell, de primera mà, sobre Ramon Martí i Alsina, que formava part d’un llibre inèdit que deixà inacabat sobre pintura catalana. La seva col·lecció d’art passà al Museu de l’Empordà a Figueres el 1947, per llegat de la mare de l’escriptor, Concepció Santaló, bé que alguna peça important acabaria al Museu Nacional d’Art de Catalunya. |
