Al marge de la seva carrera d’artista i d’editor, molt destacada, emprengué una tasca d’estudiós de l’art. Ell sempre havia escrit més o menys, des de la seva joventut, el 1934-1936, quan practicava la crítica d’art al diari El Dia de Terrassa. Normalment els seus textos havien estat tècnics o explicatius per a diversos catàlegs d’exposicions i alguns articles a la premsa. Escriví un llibre modèlic: Técnicas del grabado calcográfico y su estampación (Barcelona, Gustavo Gili, 1956), que constitueix un dels textos més clars i alhora amens sobre la «cuina» de la calcografia, sense deixar de parlar del gravat xilogràfic. Les reedicions de l’obra avalen la utilitat que ha tingut. Escriví els textos dels volums editats per ell, Grau Sala. 12 puntes seques i un autoretrat (Barcelona, Rosa Vera, 1958) i Josep Granyer. 12 aiguaforts i un autoretrat (Barcelona, Rosa Vera, 1962). El 1960 sentí la necessitat d’honorar solemnement Xavier Nogués, gravador, sens dubte un dels artistes més genials però menys «mediàtics» del seu temps: redactà i edità Els gravats de Xavier Nogués, el catàleg de l’obra completa gravada de Nogués, en una acurada edició. El caràcter d’obra limitada de bibliòfil d’aquest llibre —malgrat que no podia contenir estampes originals— el convertí gairebé en un treball fantasma. En sortí una reedició (Barcelona, Fundació Xavier Nogués, 2009), de nou però amb caràcter limitat. Redactà i edità en edició limitadíssima els cinc volums de La col·lecció Uriach (Barcelona, edició privada, 1980-1986), on cada un del centenar llarg d’artistes representats fou glossat per ell.
A principis de la dècada de 1990, quan la seva obra de gravador era en el seu moment de perfecció més gran, tingué problemes de salut importants, el més decisiu dels quals per a la seva obra li afectà la vista. Això tallà bruscament la seva carrera d’artista plàstic, i el portà a aferrar-se a la seva antiga afició: escriure. Des del 1987 explicava les seves impressions artístiques i vitals a la Revista de Catalunya. Tenia unes facultats innates de narrador; era directe, concís, càustic i d’un un vocabulari riquíssim i natural. Solia escriure textos aclaridors d’artistes del seu temps (Feliu Elias, Josep Obiols, Josep Mompou, Francesc Serra, Antoni Badrinas, Miquel Villà, Salvador Dalí, Rafel Benet, Vila Arrufat, Manuel Humbert, la xilografia, Ramon de Capmany, Ramon Calsina, E.-C. Ricart i altres artistes esmentats sobre els quals ja havia escrit altres vegades), però també d’altres temes. En aquesta línia publicà també un llibre, Famosos i oblidats. 38 retrats de primera mà (Barcelona, La Campana, 1989), breus i encertats retrats de personatges diversos que s’havien creuat per la vida de l’autor, i publicà el volum autobiogràfic «Memòria escrita» (Revista de Catalunya, Barcelona, 1991). El llibre que vingué a continuació fou una monografia sobre el pintor, dibuixant i gravador Francesc Domingo (Sabadell, Ausa, 1992), un retrat directe, fruit de l’amistat de l’autor amb el seu biografiat, ja desaparegut aleshores, i en el que, tot i la simpatia que sentia per ell i l’admiració que li produïa bona part de la seva obra, no deixava de consignar les coses que no li agradaven de la seva evolució. El seu darrer llibre seria un dietari de maduresa, De l’art i de l’artista (1982-1991) (Barcelona, Caixa de Sabadell i Edicions 62, 1996), que li va valdre un dels premis importants de la literatura catalana, el Premi Sant Joan, el 1995. La Universitat de Barcelona rescatà un dietari inèdit seu escrit durant la seva joventut, la Guerra Civil i la postguerra: La vida contínua. Diaris de Jaume Pla (1928-1948) (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2008), edició de Pietat Ortí i Elisenda Lobato.
La Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi el 1993 —el mateix any que la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi l’elegí membre d’honor—, i li dedicà en vida una antològica de la seva pintura i el seu gravat el 1994. Li tocà viure una època en què l’art contemporani reconegut era l’avantguarda, i ell sempre s’hi manifestà reaci, tot i la seva bona sintonia i col·laboració amb Pablo Picasso, i que algun cop transigís, pragmàticament, incloent en les col·leccions que editava estampes de Dalí, d’Angel Ferrant, o de Mampaso, que s’allunyaven de la seva fe estètica. Home d’una sinceritat bàrbara, que mai no calculà amb òptica diplomàtica el que li convenia dir, als seus escrits s’hi poden trobar autèntiques heretgies des del punt de vista de la correcció política consagrada. Sens dubte aquest caràcter contribuí al fet que per a molts fos una figura incòmoda, el valor de la qual sovint ha estat desconegut per uns i menyspreat per d’altres. No fou un historiador, però el seu catàleg complet dels gravats de Xavier Nogués, la seva biografia de Francesc Domingo, i els seus múltiples retrats d’artistes aporten un coneixement agut i directe de figures d’un passat immediat. |
