Marçal Olivar i Daydí era filòleg i historiador de l’art. Fill d’un procurador dels tribunals, es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1922, on fou deixeble d’Antoni Rubió i Lluch També havia estat també deixeble del seu fill, Jordi Rubió i Balaguer, als Estudis Universitaris Catalans entre el 1917 i el 1921. Les visites que va fer el 1917 a la gran Exposició d’Art Francès —on l’impactaren els impressionistes francesos que hi pogué veure directament— celebrada a Barcelona, obrí en ell un interès profund per les arts plàstiques que no desenvoluparia tanmateix fins al cap d’una trentena d’anys. Després de dos anys mobilitzat a la Guerra d’Àfrica, el 1924, entrà a la Fundació Bernat Metge acomboiat pel llatinista Joaquim Balcells, on traduiria, entre el 1925 i el 1960, vint-i-un volums de clàssics llatins (Plaute, els Plini, Apuleu i Aul·lus Geli) al català. Amplià estudis a la Universitat de Berlín (1927-28), en contacte amb Eduard Norden i Werner Jaeger, pensionat precisament pel promotor de la Fundació, el polític i mecenes Francesc Cambó. La seva carrera de filòleg i llatinista va ser important —estudià i edità obres d’Eiximenis, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Ramon Llull, Andreu Febrer, Felip de Malla, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i el marquès de Santillana. La seva estada a Alemanya li feu conèixer el món del gran col·leccionisme d’art i d’arqueologia, i hi freqüentà figures com Wilhelm Bode o Max Friedländer, especialment en haver hagut d’intervenir en l’adquisició per a Cambó de la taula La mala nova, de Pieter de Hoogh, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb la major part de la col·lecció d’art d’aquell personatge.
  Fou lector d’espanyol a la Universitat de Glasgow (1928-1929) i, a Barcelona, professor de llatí medieval a la Universitat Autònoma (1934-1939), de llengües clàssiques a l’Escola de Bibliotecàries (1931-1939), de cultura a l’Escola Normal de la Generalitat (1932-1933) i de llatí a l’Institut Escola Ausiàs March (1933-1939). A la postguerra hagué de deixar aquestes activitats, de manera que fou cofundador i professor de l’escola privada Isabel de Villena (1939-1941) i professor d’història de l’art a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (1952-1970), alhora que es retrobava amb Jordi Rubió, també represaliat, treballant a l’Editorial Salvat. Fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, de The Hispanic Society of America a Nova York, i membre d’honor de l’Académie Internationale de la Céramique de Ginebra, de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1991). Rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1986.

La seva activitat com historiador de l’art és de postguerra: s’hi dedicà quan les restriccions polítiques obstaculitzaven la seva tasca de filòleg en català. Bon coneixedor de l’Arxiu Reial, especialment dels registres del regnat d’Alfons el Magnànim, en va treure materials per als seus estudis filològics però també sobre la ceràmica medieval, un del seus temes d’estudi principals. Fou fruit d’això el volum fonamental La ceràmica trescentista a Aragó, Catalunya i València, a la col·lecció «Monumenta Cataloniae» (Barcelona, Alpha, 1952) —paral·lel a la publicació en espanyol La cerámica trescentista en los países de la Corona de Aragón (Barcelona, Seix Barral, 1952). Publicà també La vajilla de madera y la cerámica de uso en Valencia y en Cataluña durante el siglo xiv (según los inventarios de la época) (València, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1950); Fonts documentals inèdites per a l’estudi de la ceràmica valenciana medieval (1950), separada del vol. ii d’una «Miscel·lània Puig i Cadafalch» que no es pogué publicar sencera, Notas en torno a una porcelana histórica (Seix Barral, Barcelona 1950), o Els tapissos francesos del rei En Pere el Cerimoniós (Barcelona, Arturo Ramón i Manuel Barbié, 1986). Va fer la introducció de l’obra de Rudolf Schnyder Die Keramik von Paterna (…) (Ars Orientalis, Washington, 1961), i els pròlegs a El Conventet. Colección de cerámica (Badalona, edició privada, 1974) i a Jordi Llorens Solanilla, Plats i pots de ceràmica catalana. Segles xv al xviii (Barcelona, Altés, 1977), on glossà la figura del col·leccionista, erudit i militar Lluís Faraudo de Saint-Germain.
  Publicà també les monografies Historia del mueble inglés (Barcelona, Seix Barral, 1949) i La porcelana en Europa. Desde los orígenes hasta principios del siglo xix (Barcelona, Seix Barral, 1952-1953), obres que si no es basen en documentació de primera mà com altres treballs seus, es beneficien del seu fi instint de connaisseur, desenvolupat en temps difícils de postguerra en què actuà com a corredor d’antiguitats. Del seu volum Museo de Arte de Cataluña. Barcelona (Barcelona, Salvat, 1964) en varen aparèixer el mateix any edicions en italià i en alemany. Com a divulgador, publicà els llibres de gran tiratge, com ara Cien obras maestras de la pintura (Barcelona, Salvat / Alianza Editorial, 1969) i Los impresionistas (Barcelona, Salvat / Alianza Editorial, 1972), i va revisar i fer l’adaptació espanyola de nombroses obres internacionals. Col·laborà en obres col·lectives com ara la Historia del arte de Josep Pijoan (Barcelona, Salvat, 1971; publicada també a França el 1973), Història de Catalunya (Barcelona, Salvat, 1978) o L’art a Catalunya, de la col·lecció «Dolça Catalunya» (Barcelona, Mateu, 1983), on sintetitzà el Modernisme.
  Fou amic d’artistes com ara Jaume Busquets, Manolo Hugué, Francesc Domingo —aquests dos feren bons retrats d’ell—, Manuel Humbert, Xavier Nogués o Josep Obiols, i assidu de tertúlies culturals com les del Cafè de la Rambla. Es dedicà també a glossar l’art del seu temps a El pintor Manuel Humbert. Estudios críticos y biográficos, amb Rafael Benet (Barcelona, Edimar, 1960) i Casagemas i el seu temps (Barcelona, Daedalus, 1979), una bona aproximació a la figura d’aquest interessant pintor malaguanyat, amic de Pablo Picasso, o el pròleg a Pilar Vélez, Els ex-libris de Josep Obiols (Barcelona, Víctor Oliva, 1992).
  Com a historiador de l’art, col·laborà en publicacions notables com ara The Studio (Londres, 1950), Faenza (Faenza, 1953), Berichte der Deutschen Keramischen Gesellschaft (Würzburg, 1959) o Ensayo (Barcelona, 1954-1962). Amb motiu del seu norantè aniversari, la Biblioteca de Catalunya aplegà un volum d’Obra dispersa (1991) —tant filològica com historicoartística— que tornà a posar a disposició del públic els seus treballs exhaurits o d’accés difícil. Se’l considera un dels grans successors de l’estudiós internacional de la ceràmica Albert Van de Put, i demostrà l’existència de ceràmica daurada anterior al segle xv, la influència persa en la ceràmica de Terol o la menció de Manises ja el 1342. És un dels millors paradigmes del perfeccionisme noucentista que marcà tota una generació sortida de l’afany de bastir un país sòlidament estructurat, introduïda per la política de la Mancomunitat de Catalunya.

Bibliografia sobre Marçal Olivar i Daydí: Amadeu J. Soberanas i Francesc Fontbona, «Marçal Olivar. Filòleg i historiador de l’art», a Marçal Olivar, Obra dispersa (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991), i Francesc Fontbona, Marçal Olivar. Setanta anys d’humanisme (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 72, març 1993, p. 101-105).