Emili Morera Llauradó era arqueòleg, historiador, advocat i periodista. Va iniciar els estudis al Seminari de Tarragona, però va abandonar-los arran de la Revolució de 1868. Al Seminari havia rebut formació musical, raó per la qual va compondre algunes peces religioses, entre les quals una Missa de Rèquiem. De fermes creences catòliques, era liberal i catalanista, tot i que moderat. Va estudiar a la Universitat de Barcelona dues carreres, filosofia i lletres —es va llicenciar el 1871 i es va doctorar el 1872—, i dret, llicenciant-se l’any 1874. Va exercir un temps de professor als instituts de Reus i Tarragona, però aviat va ingressar com a funcionari a la Diputació Provincial de Tarragona. Una de les seves dedicacions principals va ser el periodisme. Dirigí el Diario de Tarragona entre el 1875 i el 1877. Va fundar el 1887 el diari La Provincia de Tarragona. Va ser un dels fundadors del diari catòlic tarragoní La Cruz el 1901. Fou elegit diputat provincial pel districte Tarragona - el Vendrell el 1884. Molt interessat en la història i el patrimoni arqueològics i artístics tarragonins, el 1876 va ingressar a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, on va anar ocupant diversos càrrecs, fins a arribar a dirigir el Boletín Arqueológico entre el 1901 i el 1918. L’any 1890 va ser nomenat corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid i va accedir a la Comissió Provincial de Monuments, on va exercir diversos càrrecs fins al 1918. El 1897 va ser nomenat corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma. L’any 1911 va ser nomenat corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

Va publicar diversos llibres i un gran nombre d’articles que constitueixen encara avui una part molt important de la historiografia de Tarragona. Entre la seva producció, destaquen els articles publicats al Boletín Arqueológico (Tarragona) i a la Revista de la Asociación Artístico Arqueológica Barcelonesa (Barcelona). Destaca l’edició anotada i completada el 1892 del primer i únic tom de la Història de Tarragona de Bonaventura Hernández Sanahuja. Pel que fa als llibres, cal destacar el Compendio de la historia de España distribuido en lecciones, para uso de los alumnos de la segunda enseñanza, escuelas normales y seminarios conciliares (Tarragona, 1891), Tarragona antigua y moderna. Descripción histórico-arqueológica de todos sus monumentos y edificios públicos civiles, eclesiásticos y militares y guia para su fácil visita, examen e inspección (Tarragona, 1894), Tarragona cristiana. Historia del arzobispado de Tarragona y del territorio de su provincia (Catalunya la Nueva), una obra en cinc volums dels quals va publicar en vida el vol. i (Tarragona, 1897) i el vol. ii (Tarragona, 1899), mentre que els volums següents els va publicar la Diputació de Tarragona, el III el 1954, el IV el 1955 i el V el 1959, amb reedicions successives els anys 1981, 1982, 1997 i 2001. Publicà també Reseña histórica de la Comuna del Camp de Tarragona. Institución foral, nacida y desarrollada durante la Edad Media, en el territorio denominado «el Campo de Tarragona» (Tarragona, 1901), Memoria o descripción histórico-artística de la santa iglesia catedral de Tarragona desde su fundación hasta nuestros días (Tarragona, 1904). Va col·laborar en la Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras Candi, de la qual va redactar el vol. iv, dedicat a la província de Tarragona (Barcelona, sense data [1910]). La darrera obra que va veure publicada va ser El puerto de Tarragona (Tarragona, 1910).

Bibliografia sobre Emili Morera Llauradó: Jaume Massó, Amadeu, J. Soberanas, «Introducció» (editorial i biogràfica), «Bibliografia de caràcter històric d’Emili Morera i Llauradó (1876-1959)», a Tarragona cristiana, tom iii, 2a ed. (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1997, p. 5-22), i Manel Güell, Salvador, J. Rovira i Gómez (coord.), Biografies de Tarragona, vol. i (Tarragona, Diputació de Tarragona, 2010, p. 47-48).