Jeroni Martorell i Terrats fou arquitecte, llicenciat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona el 13 de març de 1903. A l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelon va tenir com a professors, entre d’altres, a August Font i Carreras, Antoni M. Gallissà i Soqué, Josep Vilaseca i Casanovas, Lluís Domènech i Montaner, Josep Torras i Guardiola, Joaquim Bassegoda i Amigó, Antoni Rovira i Rabassa i Josep Puig i Cadafalch. Va cursar estudis a l’Escola de Belles Arts (1892-1893) i a la Universitat de Barcelona (1892-1895). Acabats els estudis, va viatjar per França, Itàlia, Suïssa, Alemanya i Àustria, on va entrar en contacte amb els plantejaments més avantguardistes de l’arquitectura i l’urbanisme de la mà de mestres arquitectes com ara Otto Wagner, Joseph M. Olbrich, Henrik P. Berlage, Victor Horta, Peter Behrens, cosa que influiria decisivament en el seu pensament i en la seva praxi professional. Martorell es va formar, doncs, en plena època modernista, i en va adoptar el llenguatge especialment influït pels corrents secessionistes europeus, que ell va divulgar a Catalunya amb articles de gran calat, d’història de l’arquitectura i de la construcció europea i catalana, com ara els primers de la seva dilatada trajectòria com a publicista, assagista, conferenciant i historiador de l’art, que va publicar a Cataluña, Revista Literària Quinzenal dirigida per Josep Carner, amb el títol «La arquitectura moderna: I. La estética. II. Las obras». Un altre article que també va suscitar força interès fou «Estructuras de ladrillo y hierro atirantado en la arquitectura catalana moderna» (Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona, 1910), on establí una seqüència històrica de l’ús de la volta de maó de pla i dels revoltons, combinats amb el ferro, i on analitzà obres d’E. Viollet-le-Duc, Rafael Guastavino, Antoni Gaudí i d’altres. Aquests estudis han estat de gran rellevància per a la historiografia catalana.
  De bon principi va demostrar un interès i un entusiasme, comú als intel·lectuals i erudits del Noucentisme, per comprometre’s i participar dels esdeveniments culturals, cívics i socials d’arreu. La seva aportació a la història de l’art té tres dimensions específiques: la teoria i la crítica sobre l’arquitectura, la construcció i l’urbanisme contemporanis; la formació de l’inventari historicoartístic, integrat per l’arqueologia, els monuments i les obres d’art catalans, que partia de la idea que la millor manera de salvaguardar i conservar el patrimoni artístic era a través del coneixement i l’educació dels ciutadans, i l’estudi dels estils històrics (arquitectura i escultura) per a aplicar-los a la restauració monumental i a la divulgació de la cultura artística catalana. Una actitud i una filosofia que constituïen la base fonamental del pensament noucentista. Aquest activisme cultural el va empènyer a formar part de diverses institucions i associacions. Fou president de la Secció d’Arquitectura del Centre Excursionista de Catalunya (1904-1919), des d’on va organitzar el primer inventari gràfic monumental de Catalunya, base del que el mateix Jeroni Martorell iniciaria al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, creat el 9 de juny de 1914 pel president de la Diputació, Enric Prat de la Riba, en el marc de la Mancomunitat de Catalunya, un servei de la corporació provincial lligat en un principi a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans; membre de la Societat Cívica Ciutat Jardí (1914-1924), que tenia com a vehicle propagandístic la revista Civitas i des d’on va difondre les seves reflexions i els seus estudis de tema urbanístic; secretari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1907-1909); vocal de la Junta de Museus de Barcelona (1912-1925), on va organitzar i dirigir el Repertori Iconogràfic de l’Art Espanyol, Secció Espanya Monumental, per a l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona del 1923 i per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929; membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1921); membre del comitè directiu d’Amics de l’Art Vell (1929-1935); membre del Patronat de Poblet (1930) i vocal del Patronat de Santes Creus (1932); vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona, i membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (des de l’abril del 1951).
  De la seva carrera professional cal destacar, també, diferents facetes. Va exercir d’arquitecte municipal de Granollers (1905-1907) i de Calella (1925-1951), lloc d’origen de la seva família paterna i on deixaria nombroses obres de segell noucentista (escorxador, passeig marítim, escoles, mercat i biblioteca pública, totes elles equipaments municipals, a més d’obra privada). En el terreny de la restauració monumental, com a arquitecte en cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) de la Diputació de Barcelona (1915-1951) i com a arquitecte conservador de monuments nacionals de la Tercera Zona d’Espanya (1929-1939), que depenia del Servei de Monuments Nacionals del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, i que abastava Catalunya, part d’Aragó (província de Terol) i de València (províncies de Castelló i València) i les Illes Balears. Va organitzar el fons documental de l’SCCM amb una ingent tasca de catalogació del patrimoni artístic català i va afrontar la restauració monumental amb mètode i rigor científics i criteri pragmàtic, partint del coneixement històric dels edificis i del respecte al seu passat, amb l’objectiu de conservar-los, mantenir-los en ús o reutilitzar-los en el cas que estiguessin abandonats i de millorar-ne els entorns.

Dels seus articles o treballs destaquen, a més del citats: «L’inventari gràfic de Catalunya» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, febrer 1909); Memòria referent a l’organització del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments que tracta d’establir la Excma. Diputació Provincial de Barcelona (Barcelona, 1914; document original); «Reforma interior de poblaciones» (Civitas, Porto Alegre, gener 1915); «Métodos d’urbanización» (ponència del VIII Congreso Nacional de Arquitectos, Saragossa, 1919); «El patrimonio artístico nacional» (Arquitectura, Madrid, 14 de juny de 1919); La Casa. Interiors. Estructures autèntiques d’habitacions, del segle xiiiI al xix (Exposició de Barcelona, Publicacions del Repertorio Iconográfico, Barcelona, Seix & Barral, 1923); «La revisión del proyecto de reforma interior de Barcelona» (Arquitectura, Madrid, desembre 1924); «La protecció del patrimoni artístic nacional» (Nova Iberia, Barcelona, maig 1937), i «El urbanismo y los monumentos históricos», a II Congreso de la Federación de Urbanismo y de la Vivienda (Barcelona, setembre 1942).

Bibliografia sobre Jeroni Martorell i Terrats: R. Giralt Casadesús, «Jeroni Martorell i Terrats» (Boletín de la Asociación de Amigos de la Ciudad, Barcelona, setembre-desembre 1951; necrològica); A. Duran i Sanpere, «Jeroni Martorell 1977-1951» (Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1952); J. Rogent i B. Colominas, Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña, 1977; treball d’investigació inèdit); A. Suárez i M. Vidal, «Jeroni Martorell, una figura oblidada. El ressò de la Secessió vienesa» (Serra d’Or, Barcelona, març 1981, p. 47-51); Raquel Lacuesta, «L’actuació de Jeroni Martorell al País Valencià com a arquitecte conservador de monuments nacionals de la tercera zona d’Espanya. Obres de restauració», a Primer Congrés d’Història de l’Art Valencià, València, maig 1992); Antoni González, «A propòsit de Jeroni Martorell, Puig i Cadafalch i Torres Balbás», a Les restauracions de les esglésies de Sant Pere de Terrassa (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1993); S. Alcolea Gil, Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell: una mostra del Modernisme català (Sabadell, Fundació Caixa de Sabadell, 1994); R. Lacuesta, Restauració monumental a Catalunya (segles xix i xx). Les aportacions de la Diputació de Barcelona (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2000); «Escrits de Jeroni Martorell i Terrats (fins a 1914)» (Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, Diputació de Barcelona, Barcelona, 2001, p. 7-92); «Antoni Gaudí i Jeroni Martorell» (Gaudí i l’SPAL. Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, Diputació de Barcelona, Barcelona, núm. 14, 2004, p. 11-30); M. Antònia Carrasco i Raquel Lacuesta, «El Repertori Iconogràfic de l’art espanyol» (Revista de Catalunya, Fundació Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 261, maig de 2010, p. 63-96); Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué, Jeroni Martorell. Arquitectures dibuixades 1876-1913 (Calella, Ajuntament de Calella, 2013); G. Jaen i Urban, M. Baldomà Soto, M. A. Carrasco Martí, One Century of Photography and Preservation in Catalonia. The Service for Local Architectural Heritage (SPAL) (Alacant, Universitat d’Alacant, 2013), i R. Lacuesta, «Jeroni Martorell, arquitecte de l’Administració pública» (Plecs d’Història Local, núm. 152, suplement de la revista L’Avenç, Barcelona, febrer 2014).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL)