José López Jiménez, que va popularitzar el pseudònim Bernardino de Pantorba, va ser un historiador de l’art, radicat a Madrid, i alhora pintor i dibuixant, especialitat en la que excel·lí, especialment com a retratista. Es formà com a pintor a l’Argentina —on residí vuit anys en la seva joventut— amb el seu pare, el pintor sevillà Ricardo López Cabrera, i era net del pintor José Jiménez Aranda, de qui publicà una biografia important el 1930 i el 1972. Tot i que no tenia formació universitària, publicà nombroses monografies d’art espanyol, especialment divulgatives, però algunes de les quals són de primera mà i de consulta obligada, com ara Historia y crítica de las exposiciones Nacionales de Bellas Artes (1948; reeditada el 1980), una obra minuciosa sobre aquest aspecte cabdal de la història de l’art oficial espanyol del segles xix i xx, o La vida y la obra de Joaquín Sorolla (1953, reeditada), tema sobre el qual ja treballava des dels anys vint, que conté el catàleg raonat més complet, encara ara, de l’obra d’aquest artista. També publicà un difosa Guía del Museo Sorolla (reeditada entre el 1951 i el 1975), i Guía del Museo del Prado, la qual ha estat una de les més reeditades i traduïdes del museu (entre el 1950 i el 1971). Publicà també una monografia sobre el pintor valencià Fernando Cabrera Cantó (1945). Era membre corresponent de les acadèmies de belles arts de Sevilla i Còrdova, de The Hispanic Society of America de Nova York, i membre d’honor del patronat del Museu Sorolla de Madrid.

Tingué una certa relació amb l’art català. Vinculat a la postguerra amb la Sala Gaspar de Barcelona, en publicà quatre volums d’Actividades artísticas (1939-1945). Publicà un breu Elogio de José Clará (Barcelona, 1942), Eliseo Meifrén. Ensayo biográfico y crítico (Barcelona, Delta, 1942), la primera monografia seriosa sobre aquest pintor, i anys després, Los paisajistas catalanes (Madrid, Compañía Bibliográfica Española, 1975), ampli conjunt il·lustrat de resums biogràfics de pintors catalans conreadors del paisatgisme. Publicà també monografies sobre pintors catalans —de naixença o d’adopció— d’estètica conservadora, com ara Francisco Ribera (Barcelona, Hostench, 1976) o Ignacio Gil (Bilbao, La Gran Enciclopedia Vasca, 1985). Per la seva capacitat documentadora, el seu nom és mereixedor d’una estima més alta que la que li ha proporcionat una evident lleugeresa a l’hora d’autentificar obres de pintors històrics en documents privats.