Lluís Maria Llubià i Munné, ceramòleg de formació autodidacta, va ser el pioner de l’estudi i la publicació de textos sobre ceràmica espanyola. El 1946 va començar l’estudi de la ceràmica catalana conjuntament amb el seu cosí Andreu Batllori Munné. Després de l’aparició de la primera monografia sobre aquest tema (1949), va rebre l’encàrrec del doctor Martín Almagro, director del Museu Arqueològic de Barcelona i catedràtic de la Universitat d’aquesta ciutat, d’estudiar la ceràmica decorada aragonesa. Va participar a les excavacions de Muel (1950 i 1951) i van treballar conjuntament en la primera publicació sobre la ceràmica de Muel (1952). El 1950, el doctor Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de Barcelona, el va convidar a dirigir el Departament de Ceràmica i el va instigar a iniciar una investigació sobre els diferents centres productors de ceràmica espanyola, tasca que va a portar a terme paral·lelament a les excavacions que va realitzar entre el 1950 i el 1952 a diverses ciutats espanyoles. Durant aquests anys va tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb altes investigadors, com ara D. Juan Temboury (historiador malagueny), D. Antonio Sancho Corbacho (historiador sevillà), D. Andrés Sobejano (director del Museu Arqueològic de Múrcia) i amb els col·leccionistes Ruíz de Luna (Talavera de la Reina), Platón Páramo (Oropesa) i Manuel González Martí (València), entre d’altres. El resum d’aquestes recerques i excavacions es va publicar en revistes internacionals de prestigi.

Entre el 1952 i el 1956 es va dedicar a restaurar, estudiar i classificar tot el material procedent de les excavacions. El 1952 va ser nomenat membre del consell d’administració (board of trustees) de The Hispanic Society of America (Nova York) i el 1953 va entrar a formar part, com a membre corresponsal de l’Académie Internationale de la Céramique amb seu a Ginebra (Suïssa). El 1954 va organitzar la primera exposició de vuit-centes peces de ceràmica al Palau de la Virreina i el 1955 es va inaugurar una nova instal·lació de la col·lecció de ceràmica catalana, sota la gran cúpula del Palau Nacional de Montjuïc. Aquest va ser el germen del Museu de Ceràmica de Barcelona que es va inaugurar dos anys després. Aquest mateix any va impartir una conferència a Cannes, en el primer congrés de l’Académie Internationale de la Céramique, a partir de la qual va escriure conjuntament amb Andreu Batllori i Munné, l’opuscle «La terminología tipológica» i «Etimología de la palabra mayólica», que mai no es va publicar. El 1957 va ser convidat com a conferenciant al Palau Miramar de Cannes, seu de l’exposició «La céramique espagnole du xiii siècle a nos jours» i va tenir l’oportunitat de visitar a Picasso a la seva residència La Californie. L’artista li va donar setze ceràmiques, datades entre el 1947 i el 1957, pel futur Museu de Ceràmica. El 30 de juliol de 1957 es va inaugurar finalment el Museu de Ceràmica al Palau Nacional de Montjuïc amb una exposició permanent de cinc mil peces. Des del 1950 fins al 1972 va mantenir correspondència amb tots els directors i conservadors de museus propietaris de col·leccions de ceràmica espanyola: The Hispanic Society of America i el Museu Metropolità de Nova York, el Museu de Belles Arts de Boston, el Museu d’Arts de Philadelphia, el Museu de Sèvres, el Museu Rigaud de Perpinyà, l’Institut València de Don Juan de Madrid, l’Institut d’Estudis Terolesos, el Museu Arqueològic de Màlaga, el Museu de l’Alcazaba i molts d’altres, amb els quals va crear una densa xarxa de relacions i intercanvi de publicacions.
  Lluís M. Llubià va ser el primer autor d’una monografia sobre la ceràmica catalana i un dels més importants coneixedors de la ceràmica medieval espanyola. Fruit d’aquest estudi i de la recerca, és la fundació del Museu de Ceràmica de Barcelona i de la seva biblioteca especialitzada, centre reconegut internacionalment per la quantitat i qualitat de les seves col·leccions. Gràcies a la riquesa del material procedent de les excavacions realitzades a diferents poblacions de l’estat, aquesta institució compta també amb un fons indispensable per a l’estudi i la investigació de la ceràmica que fins a l’actualitat ha estat consultat per investigadors de museus i universitats europees i americanes.
  Entre les obres publicades destaquen, amb A. Batllori Munné, Ceràmica catalana decorada (Barcelona, 1949; reed., 1974); «La terminología tipológica» i «Etimología de la palabra mayólica», obra manuscrita, no publicada (1955); amb López Guzmán, La cerámica murciana decorada (Múrcia, 1951); amb Martín Almagro Basch, C. E. R. A. M. I. C. A (Aragón-Muel) (Barcelona, 1952); La cerámica de Teruel (Terol, 1962); Ceràmica barcelonina del segon quart del segle xix (Faenza, 1953); Cerámica medieval española (Barcelona, 1967; reed., 1973).

Bibliografia sobre Lluís M. Llubià Munné: Actividades del ceramólogo (Barcelona, Arxiu del Museu de Ceràmica de Barcelona, ca. 1961; escrit autobiogràfic i recull detallat de la seva activitat professional entre el 1950 i el 1961); Jordi Casanovas, Diccionario biográfico español de la Real Academia de la Historia, vol. xxx (Madrid, Real Academia de la Historia, 2009), i José Corredor Matheos, Gran enciclopèdia catalana, vol. ix (Barcelona, p. 303).