Josep Maria Garrut i Romà fou historiador de l’art i escriptor. Tennista, en la seva joventut, però no jugà la final de la Copa Davis a París com sovint es repeteix per una confusió. Es matriculà, el curs 1942-1943, a la carrera de dret, però canvià a filosofia i lletres, on entre el 1959 i el 1960 i el 1962 i el 1963 aprovà diverses assignatures. Es formà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona on, esdevinguda Facultat de Belles Arts, es doctorà molt tardanament el 2006, ja nonagenari, amb una tesi sobre Antoni Gaudí, Univers intemporal de Gaudí. De la teoria a la tesi, més personal que erudita. La seva activitat com a pintor —integrat en el grup Betepocs, anomenat també Lucerna, des del 1943— va ser sempre molt secundària en la seva carrera. El seu primer matrimoni, amb Rosa Maria Galí, el vinculà a l’entorn del gran artista i pedagog del Noucentisme Francesc d’Assís Galí.

Es declarava tributari d’Eugeni d’Ors, Francesc Labarta i Miquel Farré. Fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona (des del 1951), arxiver de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, sotsdirector i després director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (1957-1985), conservador del Museu Verdaguer de Vil·la Joana (Vallvidrera) i director de la Casa-Museu Verdaguer, de Folgueroles i de la Casa-Museu Gaudí, de Barcelona (des del 1963). Molt vinculat al pessebrisme fundà el 1952 l’associació internacional, encara activa, Universalis Foederatio Praesepística i fou directiu de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. De la seva excel·lent col·lecció pessebrística de prop de sis-centes peces, en publicà un Catàleg de figures de pessebre i altres elements de la Col·lecció Garrut. Donació a l’Associació de Pessebristes de Barcelona (1984). També fou directiu d’Amics de Gaudí —va tenir-hi un paper essencial en el salvament de l’obra i els documents de l’escultor Carles Mani, col·laborador de l’arquitecte—, i president —efectiu i després honorífic— d’Amics dels Museus de Catalunya (des del 1991). Igualment fou soci actiu del Centre Excursionista de Catalunya i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Elegit membre numerari a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, el 1977, hi ingressà el 1985 amb el discurs L’arqueologia i l’etnografia, motivacions de l’art contemporani: les raons profundes de l’origen de l’art. Allà fou acadèmic-conservador del Museu —i per tant membre de la Junta de Govern— entre el 1986 i el 1995. Va fer diverses donacions a l’entitat, a la qual faria hereva universal de la seva col·lecció, biblioteca i pertinences privades. Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
  Entre les seves publicacions principals destaquen els llibres següents: Ramon Amadeu y la maravilla de sus Belenes (Barcelona, Herder, 1949); Itinerarios de piedad en Barcelona (Barcelona, Aymà, 1952), un recull històric força útil sobre prop d’un centenar de temples barcelonins; 600 anys de Plaça Nova (Barcelona, Selecta, 1955; reeditat), i Viatge entorn del meu pessebre (Barcelona, Selecta, 1957), llibre que reflexiona sobre la història i el futur del pessebrisme. Amb Frederic Udina Martorell, publicà Barcelona. Vint segles d’història (Barcelona, Aymà, 1963), un acurat volum de divulgació del qual sortí paral·lelament la versió espanyola: Barcelona. Dos mil años de historia (Barcelona, Aymà, 1963). El seu volum Dos siglos de pintura catalana xix y xx (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1974) és una densa obra de síntesi, quasi exhaustiva bé que un tant desmanegada en la seva estructura, que difongué positivament la pintura catalana moderna en l’àmbit de l’Espanya castellanoparlant, i esdevingué de consulta obligada, en molts casos, a Catalunya mateix. Fou coautor d’una de les primeres obres col·lectives dedicades al Modernisme a Catalunya, dirigida per José Manuel Infiesta (Barcelona, Nou Art Thor, 1976; reeditat el 1981-1982).
  Publicà també monografies sobre artistes contemporanis, com ara Josep Robert Torrent Prats, a Torrent (Bilbao, La Gran Enciclopedia Vasca, 1981); Fita. Escultura 1939-1987 (Girona, Ajuntament de Girona, 1987); Jordi Alumà (Barcelona, Àmbit, 1984), Els dibuixos de l’Ignasi Mundó (Barcelona, Albert Tapias Portella, 1994), o amb més autors, Jou Paulet. Trayectoria artística (Barcelona, Impremta Guinart, 2002).
  Lligat a les seves activitats a les diferents institucions en què treballà, publicà diverses monografies breus divulgatives com ara El Templo de Santa María del Mar (Barcelona, 1952; i en català el mateix any), Guia de Gaudí, amb Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 1970), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1976), II Centenario de l’Escola de Llotja. Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos, amb A. Puig (Barcelona, 1976), Park Güell (Barcelona, Escudo de Oro, 2000) i Casa-Museu Gaudí (Barcelona, 2004). Fou un conferenciant activíssim i popular, especialment en el marc dels Amics de Barcelona Històrica i Monumental, entitat que presidiria, i en les emissions radiofòniques «Barcelona divulgación histórica», després recollides en diversos volums.
  Col·laborà a diversos diaris i revistes especialitzades; entre les quals destaquen Ibérica, Il Presepio. Bollettino dell’Associazione Italiana Amici del Presepio, Boletín de la Asociación de Pesebristas de Barcelona, Boletín Semanal del Instituto Municipal de Historia de la Ciudad, Miscellanea Barcinonensia, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Serra d’Or, Historia y Vida, San Jorge i Revista de Menorca. 

Bibliografia sobre Josep Maria Garrut i Romà: Teresa Sesé, «Pasión por Gaudí. Josep Maria Garrut i Romà (1915-2008)» (La Vanguardia, Barcelona, 14 de desembre de 2008, p. 37); Pilar Vélez, En record i agraïment a la col·laboració i generositat a Josep M. Garrut (1915-2008) (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, núm. 23-24, 2009-2010, p. 306-310).