Adolf Florensa i Ferrer fou arquitecte, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1914, i va exercir també com a urbanista, teòric, crític i historiador de l’art, de l’arquitectura, de la construcció i de l’arqueologia. El mateix any fou contractat per l’Escola d’Arquitectura com a professor auxiliar de l’assignatura de perspectives i ombres, i l’any 1920 va guanyar la càtedra de mecànica racional. Del seu pas per l’Escola es conserva el record de la seva extraordinària capacitat didàctica per a comunicar els coneixements. El febrer del 1921 va ser nomenat arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona per ocupar la plaça que havia deixat vacant l’arquitecte Antoni de Falguera; arribà a cap de Servei el 1929 i es jubilà el 1959. Tot i això, després de la jubilació, l’Ajuntament li va concedir el títol de Conservador de la Ciutat Antiga. Fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1926) i de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya, membre corresponent de l’Académie d’Architecture de París (1927) i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1961), Cavaller de l’Orde al Mèrit de la República Italiana (1964), i títol pòstum de Medalla al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona (1969).
  Com a arquitecte en exercici de la professió lliure és autor d’una sèrie d’edificis que entren de ple en l’estètica noucentista decantada cap al classicisme i el Barroc, i que han estat recollits sistemàticament en la historiografia del Noucentisme. Són notables el Casal del Metge (1919), la casa Cambó (1921-1925) i el Foment del Treball Nacional (en col·laboració amb Josep Goday, 1931-1934), tots tres a la via Laietana, a més d’altres edificis de nova planta projectats com a arquitecte municipal i per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. En el terreny de la teoria arquitectònica, Florensa és un dels que representen cert rebuig a la doctrina racionalista que, segons ell, pretenia imposar Le Corbusier. Amb profunds coneixements de l’arquitectura, els estils i els arquitectes de la seva època i les seves fonts d’inspiració, fou requerit nombroses vegades per a impartir conferències i divulgar els seus coneixements.
  Entre les tasques com a arquitecte restaurador de monuments, de les quals deriven els seus escrits en forma de crònica o com a estudis d’història de l’art, cal esmentar la participació activa en les obres de recuperació de la ciutat antiga des del seu càrrec com a cap del Servei d’Edificis Artístics i Arqueològics de l’Ajuntament de Barcelona, a les ordres de l’arquitecte Joaquim Vilaseca i amb la col·laboració de l’historiador Agustí Duran i Sanpere, coincidint amb els anys en què Josep M. de Porcioles fou alcalde de la ciutat. Florensa fou un dels responsables del trasllat i reconstrucció del palau Clariana-Padellàs (1931-1934), edifici amb components gòtics, renaixentistes i neoclàssics, des de l’emplaçament original al carrer de Mercaders (afectat per l’obertura de la via Laietana) a un dels costats de la plaça del Rei. El 1943 s’hi inaugurà el Museu d’Història de Barcelona. En fer els fonaments per a la reconstrucció es va fer la gran troballa de restes romanes, visigòtiques i medievals, i Adolf Florensa va adequar l’espai del nou solar de la casa Padellàs com a soterrani visitable. L’altra gran intervenció de Florensa i el seu equip en aquests mateixos anys es va produir al Saló del Tinell, convertit (i redistribuït l’interior) en seu del convent de les clarisses al segle xviii, del qual es van recuperar les dimensions i l’espai del segle xiv, així com finestres del segle xi i pintures murals gòtiques, i els antics portals que comunicaven el Saló del Tinell amb la reial capella de Santa Àgata. I finalment, recuperà i restaurà el palau del Virrei (que s’havia utilitzat com a Casa de la Inquisició) per a ubicar-hi l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i les muralles romanes i medievals de la ciutat. Entre el 1957 i el 1966 restaurà, amb finançament de la Diputació de Barcelona, l’edifici de les Drassanes per a instal·lar-hi el Museu Marítim, i també fou l’autor de la restauració, a la dècada de 1950, d’alguns palaus del carrer Montcada per a reutilitzar-los com a museus de la ciutat.

De la seva tasca com a restaurador, algun autor ha considerat que va ser en bona part mediatitzada per les circumstàncies estructurals de postguerra i del franquisme, i perfectament sintonitzada i acrítica amb la política cultural oficial del municipi. Amb una actitud historicista, es va declarar al marge de les diverses teories de restauració que es debatien en aquell moment, tot i que se li reconeix l’esforç i l’interès per publicar les obres executades des del Servei d’Edificis Artístics i algunes monografies de temàtica historicoartística, que van ser editades per l’Ajuntament de Barcelona en forma de fascicles: Jardines y monumentos (1954; 1959, 2a ed.), La calle de Montcada (1957; 1959, 2a ed.), El barrio de Ribera y su ordenación (1959, 2a ed.), Nombre, extensión y política del “Barrio Gótico” (juny del 1958), Las murallas romanas de la ciudad (agost del 1958), La plaza de San Felipe Neri, ayer, hoy y mañana (novembre del 1958), La antigua Casa de la Ciudad (1959; 1960, 2a ed.), La Casa de la Ciudad en los tiempos modernos (agost del 1960), El palacio de la Virreina del Perú en Barcelona (abril del 1961), Veinte años de labor en la conservación y restauración de edificios artísticos e históricos 1927-1946 (1947) i Conservación y restauración de monumentos históricos (1947-1953 i 1954-1960), editats, respectivament, el 1953 i el 1962.
  La resta de treballs publicats per Adolf Florensa com a teòric, urbanista, restaurador de monuments i historiador de l’art i de l’arquitectura estan recollits al llibre de Josep M. Rovira i Gimeno i a la monografia editada pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) el 1998, els quals se citen a la bibliografia sobre l’arquitecte. Destaca el text d’una conferència que li va encomanar el Col·legi d’Arquitectes de Madrid i que ell intitulà «Antonio Palacios, arquitecto, visto a través del ambiente barcelonés», el qual va reproduir Manuel Ribas Piera al llibre Adolf Florensa (Barcelona, COAC, 1998). De la seva extensa i variada producció historiogràfica es poden ressenyar els títols L’architecture gothique civile en Catalogne (París, Henri Laurens, 1935), «Excavaciones y restauraciones en las inmediaciones de la plaza del Rey» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, juny 1945) i «Puig i Cadafalch, arquitecto, historiador del arte y arqueólogo» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 2n-3r trimestre 1967).

Bibliografia sobre Adolf Florensa i Ferrer: Màrius Gifreda, «Les Arts. Dos ciutadans opinen» (Mirador, Barcelona, 31 de gener de 1929); Joan Sacs, «La novíssima arquitectura acadèmica d’Adolf Florensa» (Gaseta de les Arts, Arquitectura, Escultura, Pintura, Bells Oficis, Cinema, Barcelona, any III, núm. 14, gener 1930, p. 1-5); «Fallecimiento del arquitecto Don Adolfo Florensa Ferrer», amb ressenyes de Bonaventura Bassegoda Musté i Javier Subias Fages (La Vanguardia Española, Barcelona, 16 de juliol de 1968); Antoni González i Raquel Lacuesta, 1380-1980: sis segles de protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Memòria 1983 del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1984, p. 49-56); J. M. Rovira i Gimeno, La arquitectura catalana de la modernidad (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 1987); M. de Solà-Morales, «Adolf Florensa i Ferrer, el mestre»; M. Ribas Piera, «Un text inèdit d’Adolf Florensa», i O. Bohigas, «En la mort d’Adolf Florensa», tres articles recollits a la monografia dirigida per Gerard García-Ventosa, Adolf Florensa (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998). Es pot trobar més informació a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on hi ha dipositat el Fons Adolf Florensa i Ferrer.

Es pot completar aquesta informació a:
  — Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)