Pere Batlle Huguet fou prevere, arqueòleg i historiador de l’art. Amb onze anys va ingressar al Seminari Pontifici de Tarragona, on va destacar ben aviat en els estudis. El 1930 va ser ordenat prevere pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943), el qual el va enviar a estudiar arqueologia i epigrafia al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana de Roma. El 1933 va presentar allí la tesi doctoral, sobre les inscripcions paleocristianes de Tarragona, i va obtenir la màxima qualificació. El mateix any va ser becat per la Junta Superior para la Ampliación de Estudios de Madrid per a continuar estudiant arqueologia i epigrafia a Roma. També va fer un curs de paleografia i diplomàtica.

Un cop acabats els estudis va tornar a Tarragona. Nomenat vicari de la parròquia de Santa Maria de Montblanc, compaginava la seva dedicació eclesiàstica amb la recerca i la investigació sobre arqueologia, però també s’interessava en l’art medieval. El seu nomenament com a director del Museu Diocesà de Tarragona i com a professor d’arqueologia i història de l’art al Seminari Pontifici coincideix amb una de les etapes més fructíferes en la seva activitat investigadora. Va publicar diversos articles al diari La Cruz. Al vol. viii (1927-1931) de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans va publicar un treball sobre les inscripcions paganes de la necròpolis de Tarragona. A Analecta Sacra Tarraconensia va col·laborar amb treballs en 1933 (vol. ix), 1935 (vol. xi) i 1936 (vol. xii), dedicats a documents dels arxius eclesiàstics de Tarragona i al pintor Ramon de Mur. Com a director del Museu Diocesà, va ajudar Chandler Rathfon Post en la seva investigació sobre la pintura gòtica del museu, que es va publicar als volums corresponents de l’obra A History of Spanish Painting.
  El 1936 va obtenir un premi de l’Institut d’Estudis Catalans per un treball sobre les pintures gòtiques del museu, que seria publicat uns anys després, traduït a l’espanyol. La troballa dels documents relatius al retaule de Sant Pere de Vinaixa, obra de Ramon de Mur, va ser publicada a l’obra Homenatge a Antoni Rubió i Lluch (Barcelona, 1936). L’inici de la Guerra Civil va implicar un greu perill per a la vida de Pere Batlle, a causa de la seva condició d’eclesiàstic. El va salvar la seva amistat amb Josep Maria Alomà, membre del Comitè Antifeixista de Tarragona, que el va fer entrar a la redacció del Diari de Tarragona i va influir en el seu nomenament com a assessor tècnic de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, gestionada per la CNT-FAI. Va col·laborar estretament amb els pintors Ignasi Mallol i Sadurní Garcia Anguera, i amb l’escultor Joan Rebull, tots tres professors de l’Escola Taller de Pintura de Tarragona. Gràcies als esforços de tots plegats es van poder salvar tant la catedral com el Museu Diocesà de Tarragona dels intents de destrucció. També va ajudar a preservar l’important patrimoni artístic, documental i bibliogràfic que s’havia pogut estalviar a les grans destruccions del juliol del 1936. La catedral es va convertir en un dipòsit d’obres d’art religiós medieval procedents de diverses esglésies, mentre que el Palau Arquebisbal acollia els fons del Museu Arqueològic. El 1937 va ser nomenat conservador del Museu Arqueològic de Tarragona. Tota aquesta activitat no el va salvar de la mobilització, de manera que es va haver d’incorporar al cos de Sanitat Militar. Com a expert, va ser designat el 1938 oficial primer de la Secció d’Excavacions i Arqueologia de la Generalitat a Tarragona, i en qualitat de tal sembla que va intervenir directament en el trasllat preventiu a Bescanó (Girona) de les col·leccions de tapissos i argenteria de la catedral i del museu, a més dels fons del Museu Arqueològic.
  Es va lliurar a les tropes franquistes a Mataró. Tot seguit va entrar a col·laborar amb la delegació tarragonina del Servicio de Recuperación del Patrimonio Artístico Nacional. Poc després va publicar Los monumentos, museos, iglesias y objetos artísticos de la provincia y archidiócesis de Tarragona, excepto Tortosa y sus comarcas (Poblet, 1942), una relació de les pèrdues al llarg de la Guerra Civil en el patrimoni arquitectònic i artístic religiós de la província de Tarragona. Va continuar amb la seva tasca com a director del Museu Diocesà i fou nomenat rector de Santa Maria de Tamarit. Va reprendre la publicació de treballs a Analecta Sacra Tarraconensia, un estudi sobre els sarcòfags paleocristians de Tarragona al vol. xiii (1937-1940) i un altre sobre l’escultor Guillem Seguer al vol. xv (1942). El 1943 va publicar a la revista Ampurias un treball sobre inscripcions romanes inèdites de Tarragona. El 1943 s’ocupà també de la direcció del Butlletí Arqueològic de Tarragona, tasca que va desenvolupar fins al 1989. En aquesta revista va publicar diversos articles de gran impacte en la historiografia tarraconense, com ara els dedicats al sarcòfag paleocristià amb escenes de sant Pere i al sarcòfag d’Apol·lo i les muses (1943), al pintor Antoni Barray (1947), als enterraments reials de Poblet (1949), a les pintures murals de Peralta (1952), a les pintures gòtiques de la catedral i el Museu Diocesà de Tarragona (1952) i als tapissos de la catedral de Tarragona (1966).
  El 1945 va ser nomenat membre corresponent de l’Institut Arqueològic Alemany de Berlín, així com de la Real Academia de la Historia de Madrid i membre de la Comissió Provincial de Monuments. El 1946 va ser nomenat president de la Societat Arqueològica Tarraconense, càrrec que va ocupar fins al 1960. En el marc d’aquesta entitat va emprendre la investigació i la publicació de diversos llibres i articles. Una de les seves línies de recerca se centrava en la col·lecció de tapissos de la catedral, fruit de la qual és la seva obra Los tapices de la Catedral Primada de Tarragona (Tarragona, 1946). El mateix any va publicar el Manual de epigrafía latina (Madrid, 1946; reed. Barcelona, 1963). El 1947 va guanyar una oposició a una canongia de la catedral de Tarragona, on va arribar a tenir la dignitat de xantre. També va guanyar la càtedra d’història civil al Seminari Pontifici. Va col·laborar al volum ii de la col·lecció «Ars Hispaniae», amb el capítol «Arte paleocristiano» (Madrid, 1947). També va publicar a la Miscel·lània Puig i Cadafalch un estudi sobre l’església de Vinaixa (Barcelona, 1947-1951). Entre 1947 i 1965 va ser el comissari local d’excavacions arqueològiques i d’exploracions submarines, càrrec que va ocupar fins al 1965.
  El 1951 va ser nomenat director de l’Escola Normal de Magisteri, on impartia classes de religió. El mateix any va rebre el nomenament de conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, del qual va arribar a ser director. El 1955 va entrar a formar part del Patronat de Poblet. També va ser nomenat degà de la Junta d’Administració de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. El 1959 va publicar Los Santos Fructuoso, obispo de Tarragona y Augurio y Eulogio, diáconos. Las actas de su martirio (Tarragona, 1959). L’any 1960 li va ser atorgada la condecoració d’Oficial de les Lletres de França. El 1977 va publicar a Quaderns d’Història Tarraconense un article sobre el Tapís de la Bona Vida. Els seus darrers llibres són obres de divulgació: El retablo mayor de la catedral de Tarragona (Tarragona, 1961) i La catedral de Tarragona (Lleó, 1979). El 1989 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Té diverses col·laboracions al Semanario Reus i al Diari de Tarragona, amb la col·lecció d’articles «La Veu de les Catacumbes».

Bibliografia sobre Pere Batlle Huguet: F. Xavier Ricomà, «Necrològica» (Butlletí Arqueològic de Tarragona, Tarragona, núm. 12, 1990, p. 316-324); J. Olesti, Diccionari biogràfic de reusencs, vol. i (Reus, Ajuntament de Reus, 1991, p. 104-105); Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya, vol. i (Barcelona, Claret i Generalitat de Catalunya, 1998, p. 249); Manel Güell, Salvador-J. Rovira i Gómez (coord.), Biografies de Tarragona, vol. ii (Benicarló, Onada, 2011, p. 26-27).