Ángel de Apraiz y Buesa es va formar al Col·legi Universitari de Deusto (actual Universitat de Deusto) i es llicencià el 1900 a la Facultat de Filosofía i Lletres de Salamanca. Es doctorà cinc anys després a Madrid, amb una tesi doctoral sobre Doña Inés de Castro en el teatre castellà, l’any mateix que també es llicencià en Dret per Salamanca. Guanyà el 1911 la càtedra de teoria de la literatura i de les arts, també a la Universitat de Salamanca. El 1914 obtingué una beca de sis mesos de la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, per Europa —va recórrer la ruta del romànic francès— i els Estats Units d’Amèrica.
  Per concurs de trasllat el 1919 passà a la Universitat de Barcelona, on ja vivien els seus germans Odón, Ricardo i Emilio. Impartí classes també a l’Escola del Treball, tingué una notable presència ciutadana especialment com a conferenciant; col·laborà amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, i fou membre de la Comissió de Monuments de Catalunya. Dels seus germans, Ricardo fou ajudant de la càtedra de la qual ell era titular i Odón fou professor auxiliar. Va fer el discurs d’inauguració del curs acadèmic 1931-1932 de la Universitat de Barcelona sobre les disciplines estètiques i els mètodes que utilitzen a la universitat, on veia l’estudi de l’art inseparable del de la literatura, i encara del de la música i la història, i donava importància al «gust passiu» del públic, que influïa per sobre del «gust actiu» de l’artista. Tot i que es diu que estigué en contacte amb l’Institut d’Estudis Catalans i que se li coneix una certa relació personal amb Josep-F. Ràfols i amb Joaquim Sunyer —al qual el 1933 presentà a la Universitat—, la seva època aquí no el va apropar a l’estudi de temes catalans, i en canvi des d’aquí feia de secretari general d’Eusko Ikaskuntza - Sociedad de Estudios Vascos, amb freqüents viatges a Donosti, on tenia la seu. A Catalunya va actuar força com a emissari de la cultura basca, i sempre es mostrà preocupat per l’existència d’una universitat basca. El 1933 participà amb altres professors i alumnes en un famós creuer mig docent mig diplomàtic per tot el Mediterrani, on també anaren Martín Almagro, Jaume Vicens Vives i Lluís Pericot.
  La Guerra Civil l’apartà de la Universitat catalana; primer fou sancionat però el 1938 fou reposat en el seu càrrec de professor numerari de la Universitat Autònoma, i el 1941 tornà a la seva antiga càtedra de Salamanca, d’on passà el 1945 a la Universitat de Valladolid, on esdevingué el primer catedràtic d’història de l’art d’aquella universitat, de la qual fou degà de la Facultat i mentor del que seria el seu successor Juan-José Martín González.

Va pertànyer a aquella mena d’historiadors de l’art que simultaniejaven aquests estudis amb els literaris, com es definia aleshores en el títol de l’assignatura que impartien, si bé ell fou dels que amb el temps es decantaria cap a l’art més que a les lletres. Bé que estava al corrent de la historiografia cultural del seu temps i fins i tot atent als corrents artístics d’avantguarda, no fou gaire prolífic i com a autor, més que home de grans monografies es manifestà a través d’articles, pròlegs i conferències que sovint es publicaven, i que versaven sobre arquitectura, escultura, ceràmica o estampa del País Basc o de Castella, els temes decoratius en el romànic, la cultura de les peregrinacions o Goya.

Bibliografia sobre Ángel de Apraiz y Buesa: Koro Muro Arriet, Ángel de Apraiz. Biografía y bibliografía (Vitòria, Ayuntamiento de Vitoria-Gasteiz, 2001).