Maria Lluïsa Borràs González fou crítica i historiadora de l’art. Tot i que inicialment va estudiar llengües semítiques a la Universitat de Barcelona, es dedicà de ple a l’art, com a historiadora, crítica, comissària d’exposicions i autora de nombrosos llibres. De fet, ja en els anys seixanta començà un periple que la dugué a ciutats tan emblemàtiques com Nova York, Londres i París, on feu unes estades que li van permetre assolir uns bons coneixements de l’art contemporani. Així, ja el 1969 va ser reclamada per l’aleshores recent creada Universitat Autònoma de Barcelona per impartir-hi classes d’art. El 1973 es doctorà amb una monumental tesi centrada en la figura de Francis Picabia (Barcelona, Polígrafa, 1985) que, pel seu interès i rigor, ha estat traduïda a diversos idiomes.

És remarcable la feina que va fer amb l’editorial Salvat, on va dirigir la secció d’història de l’art, des de la qual va realitzar enciclopèdies i obres sobre història de l’art, en col·laboració amb Francesc Vicens, Vicente Maestre i Eduard Carbonell; de la mateixa manera que cal destacar el treball que va fer en el terreny pedagògic i la tasca que va portar a terme al llarg de la seva vida com a crítica d’art, primer en les pàgines de la revista Canigó, després en les del setmanari Destino, des del que defensà tot tipus de manifestacions artístiques vinculades a l’art contemporani, prestant especial atenció als esdeveniments que se celebraven arreu del món, i finalment a La Vanguardia, diari amb el qual va col·laborar durant més de trenta anys, i a revistes com ara la gironina Bonart, ja que mai deixà d’escriure en publicacions del gremi, on seguia donant suport a les noves tendències, en particular el vídeo i les instal·lacions.
  Entre les moltes exposicions que organitzà al llarg de la seva vida professional, cal destacar les que dedicà a Arístides Maillol (1979) i als col·leccionistes d’art a Catalunya (1986), sense oblidar les consagrades a Olga Sacharoff, Enric Cristòfol Ricart, Francis Picabia, Picasso o Joan Miró, entre altres figures significatives de la nostra cultura.
  Una de les aportacions més notables de M. Lluïsa Borràs és l’extensa bibliografia artística que deixà, entre la qual cal destacar diversos fotoscops, com ara els consagrats a Domènech i Montaner, l’arquitectura mediterrània de Sert, els espais de Chillida i l’art de l’objecte japonès, tots publicats per La Polígrafa, i diverses monografies centrades en Ramon Pichot [Soler], Floreal, Nagel, Moisès Villelèlia o Josep Niebla, artistes amb els quals va tenir un contacte molt estret; sense oblidar els estudis sobre de l’obra de Calder i de Duchamp, que la va atreure particularment, de la mateixa manera que ho va fer el poeta i boxejador Arthur Cravan, al qual consagrà una monografia de referència internacional.
  La seva amistat amb Joan Miró i Joan Brossa va fer que s’impliqués en la creació de les seves fundacions respectives i que per voluntat dels mateixos artistes fos membre dels seus patronats. Però el seu compromís anava més enllà, motiu pel qual jugà un paper molt actiu tant a l’Associació Catalana de Crítics d’Art, com a l’Associació Internacional de Crítics d’Art, i el seu treball es va veure reconegut amb diversos premis ACCA i l’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi com a membre corresponent, així com per la Medalla al Mèrit Cultural que li va atorgar l’Ajuntament de Barcelona el 2004.