Eduard Junyent i Subirà fou prevere, arqueòleg i historiador. Es formà al seminari de Vic entre el 1912 i el 1926, i a Roma entre el 1926 i el 1930. De ben jove destacà per les seves aficions literàries publicant poesies en revistes i premsa local, i també destacà per les seves inquietuds de recerca, les quals el feren entrar en contacte amb mossèn Josep Gudiol, que el va encaminar vers els temes d’estudi d’història i d’arqueologia. Amb el seu assessorament, el 1917 creà amb altres joves de Vic un grup de recerca anomenat «La Colla de Gurb», del qual Junyent fou el secretari. Aquest grup treballava temes de folklore i de recerca d’antics vestigis històrics i arqueològics i, després del 1922, es transformà en la Secció d’Exploracions del Centre Excursionista de Vic. Sempre sota el guiatge de mossèn Josep Gudiol i de mossèn Segimon Cunill, es vinculà plenament al Museu Episcopal de Vic, sense deixar mai les seves aficions literàries, que feren que el 1925 se li encarregués la Crida oficial de les festes de Sant Miquel dels Sants, escrita en forma poètica, la qual era una distinció per a un vigatà. També li van demanar que escrivís el poema «Serafí d’Osona», musicat i estrenat el 1926.
  Ordenat sacerdot el 1926, marxà tot seguit a Roma per ampliar els seus estudis al nou Institut Pontifici d’Arqueologia Cristiana i s’hi doctorà el 1930 amb la tesi Il titolo di San Clemente in Roma, la primera tesi doctoral presentada en aquell prestigiós Institut. Retornà a Vic el mateix any i, per malaltia de mossèn Josep Gudiol, fou nomenat conservador adjunt del Museu Episcopal de Vic, càrrec que fou definitiu a partir del 1931 en morir Gudiol. El mateix any fou nomenat arxiver municipal de la ciutat i li fou confiada la Biblioteca i Arxius Episcopals, càrrecs que tingué fins a la seva mort. Amb motiu de la Guerra Civil, després de lluitar per salvar de la crema els arxius del Palau Episcopal, s’expatrià a Roma el 1937 i, acollit a l’Institut d’Arqueologia, li foren confiades les càtedres d’arqueologia i la d’iconografia cristiana. A Roma col·laborà en la gran obra Corpus Basilicarum Romae, cosa que li permeté col·laborar el 1954 en les obres La tumba de San Pedro y las catacumbas romanas i Los cementerios cristianos de Roma. Origen, descripción y iconografía. Feta excepció d’aquests treballs, tota la seva obra i investigació se centraren sobretot en aspectes d’història i temes de la ciutat de Vic, com ara L’evolució de la urbanització de Vic (1935), Jurisdiccions i privilegis de la ciutat de Vic (1969), La ciutat de Vic i la seva història (1980) i molts estudis sobre l’art i l’arqueologia de Catalunya, centrats sobretot en els períodes preromànic i romànic, començant per La basílica del monestir de Santa Maria de Ripoll (1932) fins a l’obra Arquitectura religiosa de Catalunya abans del romànic, publicada pòstumament el 1983.

Eduard Junyent centrà, però, la major part de la seva activitat tant literària com a promotor cultural a Vic, ciutat en la qual va residir fins a la seva mort. La seva primera tasca fou continuar l’obra de mossèn Josep Gudiol al Museu Episcopal. Començà el 1939, recuperant algunes obres disperses durant la guerra, i tot seguit li calgué ordenar i classificar tot el material que s’exposava a les sales sobre els claustres de la catedral i sobre el Palau Episcopal, el seu emplaçament original. Ara bé, aquests llocs eren poc apropiats per a tot el material i d’accés difícil, per tant, el 1941, va obtenir com a seu per a una exposició més àmplia i accessible l’antic col·legi seminari de Sant Josep, situat al costat de la catedral, el qual li calgué consolidar i adaptar. En aquest espai, instal·là les parts d’obres d’època romànica i gòtica a partir del 1948 al primer pis, i completà l’obra el 1967 amb el trasllat de les variades col·leccions, des de materials litúrgics i arqueològics fins al lapidari situat al pati o claustre, amb un total de noranta mil peces, aproximadament. Aquesta tasca es completà, després de la seva mort, amb la construcció d’un nou edifici i una nova presentació entre el 1995 i el 2001.
  Juntament amb aquesta tasca primordial ell fou, a partir del 1939, el principal motor de la cultura ciutadana. Oferí espais als artistes i convertí la biblioteca i els arxius del bisbat en una autèntica escola per als estudiosos i en un lloc de reunió per als intel·lectuals en l’època grisa de la dictadura. El 1948, amb vigatans i gent de la comarca, creà la Colla Mont-rodon, que el 1952 es transformà en el Patronat d’Estudis Osonencs, amb la revista Ausa com a portaveu. Aquesta revista, reformada i ampliada, continua viva i amb prestigi. Hi va publicar més de seixanta treballs sobre art i història, i va obrir el camí per publicar molts altres investigadors.
  La producció literària i d’investigació del doctor Junyent és molt àmplia i compta amb uns set-cents cinquanta títols entre articles i llibres, segons l’àmplia bibliografia publicada arran de la seva mort a Ausa el 1979. Al costat dels llibres i treballs esmentats anteriorment, cal destacar La iglesia. Construcción, decoración, restauración (1940); Itinerario histórico de las parroquias del obispado (1945-1952) (tiratge a part del 1952); Jaime Collell y Bansells, 1846-1932 (1946); La catedral de Vich y la decoración de Sert (1949); Cartulari de Sant Bernat Calbó (1956); els dos volums de Catalogne romane (1960-1961) de l’Editorial Zodiaque i de la col·lecció «La nuit des temps», sobre el romànic català dels segles xi i xii, traduïts i publicats per l’Abadia de Montserrat amb el títol Catalunya romànica (1975-1976); El monestir de Ripoll (1952); El monestir de Sant Joan de les Abadesses (1976); i publicats pòstumament, el Cartulari del bisbe i abat Oliba (1992), a cura de Manuel A. Mundó, i Diplomatari de la Seu de Vic, segles ix i x, a cura de M. Gros i R. Ordeix.
  Per la seva trajectòria va rebre la Creu d’Alfons el Savi i fou membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid (1932), de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1975), de l’Institut d’Estudis Catalans (1958), de la Pontifícia Comissió d’Arqueologia (1977), de The Hispanic Society of America, de la Universitat de Harvard i de l’Institut Alemany de Berlín. Va rebre també la Medalla Provincial de Barcelona (1969), la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic (1976) i la Medalla d’Or dels Amics dels Museus (1976), i fou investit doctor honoris causa per la Facultat de Teologia de Barcelona (1978).

Bibliografia sobre Eduard Junyent i Subirà: figura en tots els diccionaris i repertoris de persones destacades, però la seva vida i bibliografia consten de manera destacada i més ajustada a Ausa, vol. viii (1975-1978), número miscel·lani dedicat a ell amb motiu de la seva mort amb articles de M. S. Gros; El Dr. Eduard Junyent i el Museu Episcopal, p. 387-390; J. Junyent, Els anys romans i l’aportació a l’arqueologia romana, p. 380-386; A. Pladevall, El Dr. Junyent, arxiver de la ciutat i de la diòcesi, p. 391-401; J. Ainaud, Eduard Junyent, historiador de l’art, p. 410-415, i I. Font, Notícia bio-bibliogràfica de Mn. Eduard Junyent i Subirà, p. 414-450.