Josep Gudiol Cunill fou prevere, arqueòleg i historiador de l’art. Fou un personatge singular, que a desgrat de ser pràcticament un autodidacte, per la seva notable intel·ligència i dots d’investigador, sense deixar mai la seva estada a Vic, es va relacionar amb els cercles intel·lectuals més importants del país i molts de l’estranger. Ingressà al seminari de Vic el 1885 i tot seguit el bisbe Josep Morgades el va integrar al Museu Episcopal de Vic, creat per ell mateix el 1891, amb obres d’art religiós de la diòcesi de Vic, algunes d’aquestes aplegades pel Círcol Literari de Vic per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i moltes altres aplegades pel bisbe Morgades en les seves visites pastorals a les diòcesis de Vic i de Solsona. Per a la seva formació i per tal que conegués altres museus importants, el doctor Morgades li facilità passar uns quants mesos a Roma l’any 1894, perquè en tragués experiència per a organitzar els museus de Vic. Ordenat sacerdot el 1896, dos anys després passà a ser conservador titular del Museu Episcopal. El mateix any va rebre un premi en els Jocs Florals de Barcelona per un estudi sobre els claustres de la catedral de Vic, gràcies al qual fou nomenat soci corresponsal de l’Associació Arqueològica de Barcelona. La seva obra més coneguda i important pel seu valor i caràcter primicer, que ha tingut tres edicions, és Nocions d’arqueologia sagrada (1902), que li obrí les les portes de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la Société Française d’Archéologie, de les quals va ser membre.
  El 1903, com a secretari de la Societat Arqueològica de Vic, creada quan es va descobrir el temple romà, en fou nomenat conservador i creà entorn del temple la col·lecció arqueològica lapidària que s’integrà al Museu Episcopal. L’any 1907, el recent creat Institut d’Estudis Catalans l’escollí per a participar en la comissió d’estudis que envià al Pirineu català i aragonès, per a conèixer i estudiar els temples i monestirs d’aquesta àrea pirinenca, sobretot la pintura i el mobiliari religiós. Els seus estudis i descripcions atragueren l’atenció vers aquest notable conjunt de material artístic, que aviat va despertar també la cobdícia de marxants i especuladors d’art, cosa que provocà la seva dispersió pel país i l’estranger i també que moltes es poguessin recuperar per part del Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona, el futur Museu Nacional d’Art de Catalunya.
  El 1908, per designació del mateix Institut, col·laborà en la formació de les exposicions d’orfebreria de Saragossa i de València. Entre els anys 1912 i 1913 obtingué una pensió de quatre mesos de la Junta d’Ampliació d’Estudis per a estudiar arqueologia litúrgica espanyola visitant França i Itàlia. Convençut de la gran importància de l’excursionisme com a auxiliar de l’art i de l’arqueologia, en una època que aquestes matèries no tenien encara centres especialitzats en estudis de camp, s’integrà al Centre d’Excursionisme de Catalunya, on fou nomenat delegat de les comarques del centre de Catalunya. Això explica que l’any 1911, quan es va crear el del Centre Excursionista de Vic, ell hi figurava com a soci fundador i tot seguit començà a publicar assíduament articles i notícies de temes artístics i arqueològics en el seu butlletí. Poc temps després, l’any 1917, un petit grup de joves de Vic va crear la Colla de Gurb amb la finalitat de fer estudis folklòrics i de recerques arqueològiques, del qual era secretari Eduard Junyent, que publicava les seves activitats en un petit butlletí de composició ciclostilada. Aquest grup tot seguit es posà en contacte amb mossèn Gudiol, que aviat l’integrà al Centre Excursionista de Vic. El jove Junyent fou el que aviat esdevingué, deixeble, col·laborador i anys després successor de mossèn Gudiol. Gràcies a les recerques fetes per aquestes entitats per a la Plana de Vic i el seu redós, es pogué crear la sala d’arqueologia osonenca del Museu Episcopal de Vic. Mossèn Gudiol tenia una gran amistat amb la literata Caterina Albert (o Víctor Català) i gràcies a ella pogué fer alguna petita excavació a Empúries i, per donatius seus i compres fetes a persones del rodal de l’Escala, va crear una secció important de petits objectes o altres troballes fetes a Empúries al Museu Episcopal de Vic.
  Entre els anys 1914 i 1920 fou nomenat membre corresponent de la Société Royale d’Archéologie de Brussel·les, corresponsal de la Real Academia de la Historia de Madrid, soci corresponent del Foment de les Arts Decoratives i acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Entre 1923 i 1929, també fou nomenat membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre corresponent de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, doctor honoris causa de la Facultat de Teologia de Bon, membre de la College Art Association of America, membre consultor dels Amics de l’Art Vell i del comitè consultiu dels Amics de l’Art Litúrgic.
  Pel que fa a altres distincions, fou nomenat president dels Jocs Florals de Barcelona el 1921 i membre del comitè d’honor al Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana de Ravenna el 1931.

A la seva obra inicial, Nocions d’arqueologia sagrada (1902), li seguiren com a obres més destacades Els Trescentistes (1924), Mestre Joan Gascó (1907), El pintor Lluís Borrassà (1925) i tres volums de pintura romànica o Els primitius (1925). És just remarcar que, amb Els Trescentistes, el seu autor, fidel al mètode de vincular l’aportació documental a l’anàlisi estilística, es va involucrar en la polèmica que hi havia entre Raimon Caselles i Salvador Sampere i Miquel fixant una base més sòlida de datació de la nostra pintura gòtica, cosa que sense voler el feu entrar encara marginalment en la discussió entre tots dos autors i que va palesar una vegada més el valor dels seus criteris i dots d’observació. Es pot dir el mateix de l’obra Els Primitius, on fa una anàlisi i una classificació en els seus tres volums, dedicats a la pintura mural, a la pintura sobre fusta i als llibres il·luminats, aquest en edició pòstuma.
  Al costat d’aquestes obres majors va publicar innombrables articles sobre temes locals en la premsa vigatana, en la pàgina artística de La Veu de Catalunya i en revistes especialitzades. També són interessants molts articles o simples notícies que va publicar en els cinc volums del Butlletí del Centre Excursionista de Vic, apareguts entre 1912 i 1928, on signa de vegades amb el pseudònim MT o Mossèn Teranyina. Són molt interessants també les Memòries del Museu Episcopal de Vic, on descriu els objectes que adquiria el museu, el Catàleg de vidres de la Col·lecció Amatller (1925) i el Catàleg de manuscrits del Museu Episcopal, obra pòstuma, completada i editada pel doctor Eduard Junyent el 1934.
  Com a obra inèdita, va deixar tres densos i treballats volums sobre l’arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica Tarraconense, als quals es va concedir el Premi Joanot Martorell 1917.

Bibliografia sobre Josep Gudiol Cunill: Antoni Gudiol i Ricart, Bibliografia de Mn. Josep Gudiol Cunill (mecanoscrit que es guarda a la Biblioteca Episcopal de Vic); Eduard Junyent, Mn. Gudiol i Cunill. Notícia biogràfica i bibliogràfica (Vic, 1931); Eduard Junyent, «Mn. Gudiol i Cunill 1872-1972» (Ausa, Vic, 1973, p. 93-107); Elías Tormo Monzó, Homenaje a Mosén J. Gudiol. Elogio, biografía, bibliografía (Madrid, 1932); Elías Tormo Monzó, «Don José Gudiol i Cunill» (Boletín de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1932, p. 637-674).