José de Manjarrés y de Bofarull fou dibuixant, teòric i historiador de l’art. Va cursar la carrera de dret a les universitats de Cervera i d’Osca i als Estudis Generals de Barcelona. Ben aviat la seva vocació artística es va encaminar cap a la pràctica, ja que va assistir a les classes nocturnes que el pintor Josep Arrau i Barba (Barcelona, 1802-1872) impartia a la Junta de Comerç. En la seva joventut va escriure algunes peces teatrals, però finalment no seguiria la carrera literària. El 1847 era soci honorari de l’Associació Arqueològica de Tarragona, i un any després, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, corporació a la qual va entregar un manuscrit amb les inscripcions textuals de les làpides i els sepulcres conservats al Museu Provincial d’Antiguitats. Va ser subdirector d’aquest museu, i també va pertànyer a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona, així com a l’Ateneu Barcelonès i a les acadèmies de Florència i Milà.
  L’any 1852 ingressà a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, institució aleshores dominada pel natzarenisme. Pau Milà i Fontanals, figura clau del romanticisme conservador, en abandonar la càtedra de teoria i història de les belles arts dels estudis superiors de l’Escola Llotja (dependent de l’acadèmia), va recomanar Manjarrés per succeir-lo en el càrrec, i aquest l’ocupà fins al 1880, any en què, dos mesos abans de morir, va ser nomenat director de l’Escola Llotja.

Manjarrés és un dels primers historiadors de l’art professionalitzat, i com a tal va publicar el manual Teoría e historia de las bellas artes. Principios fundamentales (1859), on s’incloïa per primera vegada a Espanya una síntesi universal de la història de l’art. Era un text clar, racional, objectiu, destinat als alumnes de l’assignatura que impartia a l’Acadèmia de Belles Arts i dividit en tres blocs: una «part general» (que actualment anomenaríem «estètica»), una «part especial» (que era una teoria de cada disciplina artística) i una història de l’art. Tant per l’estructura del llibre com per la doctrina propugnada, és una adequació dels principis estètics de Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) a l’ortodòxia catòlica, en la qual reprodueix la classificació hegeliana de l’art segons la seva naturalesa «simbòlica», «clàssica» o «romàntica». El discurs teòric i historiogràfic de Manjarrés estarà sempre marcat per una forta influència provinent de la filosofia idealista, per aquest motiu tendeix, en els seus llibres historiogràfics, a fixar-se en el que ell anomena el «fons» de l’obra d’art, a l’exposició generalista i a construir una història segons el «grau de civilització» de les cultures estudiades i no a l’estricte desenvolupament cronològic. A aquest model principal, però, cal sumar-hi l’experiència classificadora i particularitzadora que els manuals alemanys d’història de l’art (el de Franz Kugler, del 1837, i el d’Anton Springer, del 1855) i tot tipus de llibres il·lustrats de monuments havien anat introduint. Manjarrés és conscient d’utilitzar una metodologia inèdita a Catalunya, i de fet creu que la història de l’art basada en l’idealisme és la millor manera per a explicar-la. Així s’entén que cregui, per exemple, que la literatura artística basada en la descripció d’una geografia concreta no està a l’altura del seu sistema. A més, tal com demostra la seva obra escrita i les seves notes no publicades, conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a la Biblioteca Nacional de Catalunya, tenia un coneixement exhaustiu de la literatura artística espanyola i europea, especialment de Séroux d’Agincourt (1730-1814) i de Johann Joachim Winckelmann (1717-1768), a qui admirava profundament. Tanmateix, Manjarrés mai no proposarà una restauració de l’art grec clàssic per als artistes del seu temps.
  Del llibre Teoría é historia de las bellas artes, Manjarrés en va fer una altra versió, més àmplia en la part històrica i per a un públic més general, que portava per títol Las bellas artes. Historia de la arquitectura, la escultura y la pintura, editada el 1875 i el 1881. També es va encarregar d’una sèrie de comentaris de reproduccions d’obres d’art, en setze volums, que porta per títol Museo europeo de pintura y escultura (1859-1862) i va escriure un al·legat per a la correcta representació artística d’èpoques pretèrites que versava sobre El traje bajo consideración arqueológica (1858). Altres obres seves són El arte en el teatro (1875) i Las artes suntuarias (1880). D’altra banda, va ser un dels impulsors de la revista El Arte, d’inspiració natzarena, i va col·laborar amb la publicació periòdica El Arte en España.
  Si bé mai no es va sentir atret per la recerca històrica de les arrels culturals de Catalunya, el hegelianisme de Manjarrés s’inscriu dins del natzarenisme per la reivindicació d’un art purificat «de todo lo inconveniente a la idea», pel pes especial concedit a la religió i a la història en la temàtica artística, per la concepció més flexible del paper de les acadèmies, per la valoració positiva de l’originalitat dels creadors, per la funció moralitzadora atribuïda a l’art i per la fortuna crítica dels artistes de la baixa edat mitjana i de Rafael. Al mateix temps, en Manjarrés es fa evident la pervivència dels debats estètics de l’època de la Il·lustració. Així, va escriure profusament sobre la teoria del geni, el gust, el sublim i la imaginació; va voler classificar i justificar les diverses categories estètiques i serà, en definitiva, un dels últims —o l’últim— pensador preocupat per bastir una estructura teòrica destinada a explicar què és i què ha de ser l’art i la bellesa. Allà on va desenvolupar més àmpliament aquest tipus d’especulacions va ser en el llibre Teoría estética de las artes del dibujo (1874). L’obra Teoría estética de la arquitectura, publicada el 1875 i premiada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando l’any 1866, forma part també d’aquest univers, aleshores ja anacrònic, en el qual vivia Manjarrés.
  D’altra banda, la historiografia s’ha centrat en ressaltar les reflexions de Manjarrés entorn de les relacions entre l’art i la indústria, assenyalant el contacte del teòric barcelonès amb les propostes pragmàtiques de Henry Cole (1808-1882) i les idees d’Augustus Pugin (1812-1852).
  Paral·lelament, en aquest il·lustrat pertanyent a un món en extinció, trobem un dels primers personatges que a Catalunya utilitza la nova metodologia positivista aplicada a la història de l’art. Amb els seus breus tractats d’arqueologia (Nociones de arqueología española, del 1864 i Nociones de arqueología cristiana, del 1867) i sobretot amb el seu Informe sobre el resultado de la Exposición Retrospectiva de la Academia de Bellas Artes celebrada en Barcelona (1867), obra pionera per a la història de l’art a Catalunya, Manjarrés desenvolupa la seva narració històrica tenint en compte exclusivament els estils de l’obra d’art, les seves característiques externes. Tot i que cal subratllar la immensa importància de l’Informe com a obra fundacional de la història de l’art a Catalunya, Manjarrés no va estar especialment interessat a assenyalar les singularitats de l’art català, cosa que sí que va atreure la generació posterior d’historiadors. De fet, les Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902) de Josep Gudiol poden ser vistes com una reparació de les Nociones de arqueología española.
  Malgrat que en vida va ser un intel·lectual de primera línia i un teòric influent —per exemple, la Teoría general del arte arquitectónico d’Elies Rogent, publicada per Pere Hereu el 1990, és una mostra significativa d’aquesta influència—, es pot atribuir l’oblit en què va caure Manjarrés després de la seva mort a la poca afinitat amb la sensibilitat catalanista de la Renaixença —tot i que era nebot de Pròsper de Bofarull—, així com a la pertinença intel·lectual al primer romanticisme.

Bibliografia sobre José de Manjarrés y de Bofarull:  Juan Bastinos, «Apuntes biográficos de José de Manjarrés», a José de Manjarrés y de Bofarull, Las bellas artes. Historia de la arquitectura, la escultura y la pintura (Barcelona, Librería de Juan y Antonio Bastinos, 1881); Francesc Miquel i Badia, Apuntes biográfico-críticos sobre D. José de Manjarrés y de Bofarull (Barcelona, Imp. Barcelonesa, 1884); Antonio Bonet Correa, «Preámbulo», a El libro de arte en España (Dirección General de Archivos y Bibliotecas, XXIII Congreso Internacional de Historia del Arte, Madrid, 3-8 de setembre de 1973); Vicente Maestre Abad, «Idees i pintura a la segona meitat del segle xix» (L’Avenç, Barcelona, 1978); Matilde González López, «Sobre la teoria de l’art romàntic a Catalunya. Un manuscrit inèdit de José de Manjarrés» (Revista de Catalunya, Barcelona, 1991); Matilde González López, La influencia de la estética alemana en el romanticismo español. El purismo catalán (tesi doctoral; Universitat Compluetense de Madrid, Departament d’Història de l’Art, 1992); Vicente Mestre Abad, «Arte e industria. José de Manjarrés i Bofarull: un capítulo de estética indutrial en el pensamiento barcelonés del siglo xix» (Butlletí del MNAC, Barcelona, 1994); Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003); Francesc Fontbona, «Historiografia de l’art català», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004); Pilar Vélez, «Arts industrials o indústries artístiques. Teòrics, publicacions, exposicions, entitats i artífexs (1850-1888)», a Dos segles de disseny a Catalunya (1775-1975) (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2004); Vicente Maestre Abad, «Del arte ornamental. La formación escolar del artista industrial barcelonés en época isabelina» (Locus Amoenus, Bellaterra, 2005-2006); Mireia Freixa, En el decurs del discurs. Una aproximació a la història del pensament estètic a l’Acadèmia de Belles Arts (1856-1904) (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2008); Pilar Vélez, «Josep de Manjarrés», a Diccionari dels acadèmics de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2012); Guillem Tarragó Valverde, Romanticisme i positivisme en l’obra de José de Manjarrés (treball final de recerca, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de l’Art, 2012); Guillem Tarragó Valverde, «Del natzarenisme hegelià als orígens del positivisme historiogràfic. L’obra de José de Manjarrés y de Bofarull» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, en premsa), i Guillem Tarragó Valverde, «Francisco Pi y Margall versus José de Manjarrés. Dos opciones ideológicas y un concepto historiográfico» (V Encuentro Complutense de Jóvenes Investigadores de Historia del Arte; pendent de publicació).