Sergio Fuentes Milà és doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona (UB, 2016) i membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. La seva tesi doctoral versa sobre l’eclecticisme arquitectònic a Catalunya i l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1858-1917). D’aquesta recerca, deriven els llibres Josep Domènech i Estapà (1858-1917). Entre la ciència i l’arquitectura (Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 2019) i Josep Domènech i Estapà, últim arquitecte municipal de Sant Andreu (1883-1897) (Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 2016), així com nombrosos articles i ponències sobre l’arquitecte, entre els quals destaquen «La columna bastarda. El antimodernismo arquitectónico a través de las teorías de Doménech y Estapá» (2017) o «On the aesthetics of brick in Barcelona: the case of the architect José Doménech Estapá (1900-1917)» (2025). 
  Conclogué la llicenciatura a la Universitat París - Sorbona (París IV) i cursà el Màster en Estudis Avançats en Història de l’Art a la UB (2011). És professor d’història de l’art a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), on també és membre del Grup de Recerca Història, Arquitectura i Disseny (GRHAD). Ha estat coordinador del Postgrau en Anàlisi, Documentació, Expertise i Taxació d’Obres d’Art de la UIC (2023-2025). En l’àmbit professional no universitari, és el sotsdirector de la Sala Parés de Barcelona.

A la Sala Parés duu a terme tasques de comissariat d’exposicions, entre les quals destaquen: «Memòria 140 anys» (2017); «Ciutats líquides» (2018); «París a Parés» (2018); «Pere Gastó (1908-1997). L’ésser inacabat» (2019); «Univers Calsina» (2021), que rebé el Premi GAC a la millor exposició històrica en galeria d’art; «Estos últimos años. Guillermo Pérez Villalta» (2022); «Ricard Canals (1876-1931) i el seu temps» (2024); «Laberinto de soledades. Dis Berlin» (2023); «Torres-García. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934)» (2024), i «Liber Naturae. Carlos Forns» (2025). Cal remarcar també projectes desenvolupats com a comissari en altres institucions com, per exemple, l’exposició de l’Any Jujol «Jujol. L’arquitectura del color» (Palau Güell, 2019), «Metamorfosi infinita, de Dis Berlin» (Centre Jujol Can Negre, 2025) i la coordinació de «Júlia, el desig. Ramon Casas» (Cercle del Liceu, 2016).
  Altres de les seves línies de recerca són l’estudi de les exposicions universals i de l’eclecticisme arquitectònic i l’estil Segon Imperi, i de les construccions imperials napoleòniques (1804-1815, 1852-1871) i la seva influència i relacions amb les produccions arquitectòniques a Catalunya i a Espanya. En aquest àmbit, destaquen publicacions com: «Los Pabellones de España en la Exposición del Centenario de la Independencia argentina. La búsqueda de un perfil arquitectónico moderno» (2014), «Supremacía y subordinación del arte español en las exposiciones universales de París e Internacional de Buenos Aires (1855-1910)» (2015) i «De Ponce à Barcelone. La famille Gallart et le pouvoir à travers les arts et l’architecture éclectique à la française (1851-1898)» (2024), entre molts d’altres.
  També s’ha interessat pel Modernisme català, treballant la importància de la premsa periòdica en la difusió de l’ideari i la tendència artística en qüestió. D’aquests estudis, n’han resultat textos, com ara «Seràs home sobrehome. El perfil nietzscheà dels modernistes catalans» (2013) o «Les exposicions de Pèl & Ploma a la Sala Parés (1899-1901)» (2008). Una altra línia d’estudi és l’arquitectura de la postguerra espanyola, de la qual deriven els llibres L’església del Bon Pastor de Barcelona (1944). Història, art i arquitectura (Ajuntament de Barcelona, 2015) i La catedral de Sant Pere de Vic (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019) i l’estudi «Fascismo, arte y religión en la periferia barcelonesa: el caso de las casas baratas Milans del Bosch (1929-1950)» (2014).