Fins a l’any 1960, la seva principal dedicació va ser la pintura i va assolir un bon reconeixement tant en l’àmbit local com a Barcelona. Va exposar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i, a Barcelona, a les sales Pictòria i Argos. Va tenir força reconeixement a la capital catalana i li van adquirir obres col·leccionistes rellevants com Eusebi Isern Dalmau, Ferran Benet —col·leccionista de Nonell, entre altres grans noms de la pintura catalana— i Josep M. Rocabert. El prestigi que anava guanyant va afavorir que fos convidat a participar en el Segon Saló d’Octubre, a les Galeries Laietanes, i anys després, a la Segona Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Barcelona. La dedicació a l’art li va propiciar coneixences i amistat amb pintors com Rafael Benet, Francesc Domingo, Will Faber i Joan Josep Tharrats, entre d’altres. Havia conegut Benet a Sabadell arran d’una exposició de Manolo Hugué, el 1943, i després va coincidir amb ell sovint a Tossa de Mar, i en va rebre una gran influència, tant en la pintura com en el vessant de la crítica d’art. A mitjan anys quaranta, Castells va començar a publicar articles d’art al diari local Sabadell. A la dècada següent, junt amb el seu cunyat i també pintor, David Graells, va editar la revista Riutort, la qual, després de Dau al Set, seria una de les publicacions d’art més ben editades i rellevants de tota la dècada a Catalunya. El desembre del 1955 organitzà un parell de conferències sobre art modern a la Secció d’Arts i Lletres de la Fundació Bosch i Cardellach, amb la participació de Jordi Benet Aurell i Sebastià Gasch, una activitat que va generar un cert escàndol en els ambients més conservadors de Sabadell. A la revista Riutort (1956-1965) va comptar amb les col·laboracions de Tharrats, que a més de pintor era un excel·lent impressor i editor, Sebastià Gasch, Ángel Ferrant, Alexandre Cirici, Juan Eduardo Cirlot, Joan Oliver i molts altres.
Justament quan la revista Riutort entrava en un atzucac —que l’acabaria portant al tancament el 1965—, el 1962 planteja dedicar-se professionalment a l’ofici d’impressor i funda el taller Artgrafia, d’on sortiran les Edicions Riutort. Com a impressor i grafista va excel·lir per la seva modernitat i una feina molt acurada, i el seu taller va ser un dels més prestigiosos del moment, el qual va tenir una llarga trajectòria. Cap al final de la dècada dels anys cinquanta va començar a treballar en la idea de fer una gran història de l’art local, tasca que va veure la llum poc després, publicada, entre el 1962 i el 1967, en forma de fascicles que van conformar el llibre L’art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per les seves Edicions Riutort, una altra de les seves obres cabdals. L’obra és un compendi de l’art local des de les primeres manifestacions fins a l’actualitat d’aquell moment, i inclou arqueologia, arquitectura, pintura, escultura, ceràmica, art tèxtil, artesanies, fotografia i cinema.
Castells va participar activament en l’organització de la Sala d’Art Actual, a l’Acadèmia de Belles Arts, i en la Biennal sabadellenca, que va marcar una fita decisiva en la presència i promoció de l’art modern a la ciutat. Des de Riutort va seguir i acomboiar la trajectòria dels pintors Manuel Duque, Alfons Borrell o Antoni Angle, els quals van acabar formant, amb alguns altres, el Grup Gallot, immers en l’action-painting i els primers happenigs a Catalunya. Com a pintor, Castells va evolucionar des del pleinairisme, après amb Joan Vila Cinca, cap a una obra més estructurada, sota la influència de Benet, i expressionista, rere l’estela de Georges Kars, fins a arribar a l’abstracció cap al final dels anys cinquanta, moment en què va obtenir el Premi Ciutat de Sabadell, pel seu quadre La muntanya. En paral·lel, però, va anar abandonant aquesta dedicació a la pintura per la d’historiador, editor, impressor i grafista.
En els primers anys setanta va col·laborar en la creació del Museu d’Art de Sabadell, que es va segregar del Museu d’Història, una iniciativa encapçalada pel pintor aficionat Lluís Clapés i l’escultor Camil Fàbregas, i que Castells va reconduir fins a poder-lo inaugurar amb una exposició permanent i ordenada sobre l’art local. Va escriure un interessant informe sobre l’evolució del museu, que encara és inèdit. També, en aquest mateix sentit, va promoure una sèrie d’exposicions monogràfiques a l’Acadèmia de Belles Arts, com les dedicades al fotògraf pictorialista Joan Vilatobà, o les dels llegats Maria Cladellas, esposa del marxant Santiago Segura, el creador de les Galeries Laietanes, o el de Lluís Elias, ambdós destinats al Museu d’Art. El 1979 l’Ajuntament de Sabadell li va oferir el càrrec d’arxiver municipal. Va continuar la seva tasca d’historiador amb un nou tour de force: la recopilació Sabadell, informe de l’oposició, una obra en sis volums, editada també en fascicles, entre el 1975 i el 1989. Una història de les esquerres en sentit ampli, atès que inclou també l’anarquisme, les religions dissidents, els espiritistes, etc., és a dir, la història dels que durant dècades havien estat sense història. |