D’ascendència espanyola i conegut amb el sobrenom de marquès de Villemer, Yriarte va néixer a París el 1832, on va fer estudis d’arquitectura al taller privat de Constant Dufeux. Tot i haver rebut aquesta formació, va optar per un lloc de treball administratiu, i va esdevenir inspector dels asils imperials. Però l’any 1859, després de suprimir-se el seu lloc de treball, la seva carrera professional va prendre un nou rumb i va ser nomenat corresponsal i dibuixant del diari Le Monde illustré (acabaria convertint-se en el redactor en cap d’aquest diari entre el 1864 i el 1870), i va ser enviat al Marroc durant la Guerra d’Àfrica, que va enfrontar Espanya amb el Marroc els anys 1859 i 1860. Allí va conèixer personalitats militars, però sobretot també personalitats del món artístic, com el poeta i cronista de la Guerra d’Àfrica, Antonio de Alarcón, o el pintor Marià Fortuny, amb qui va establir una forta relació d’amistat.
  Un cop acabada la guerra va decidir passar per Espanya i aquest viatge, en el qual quedà fascinat per la cultura espanyola, va marcar l’inici de la seva carrera literària. Les seves primeres obres són el reflex de la seva pròpia experiència militar (també escriví sobre la Guerra Francoprussiana, els anys 1870 i 1871, o sobre les insurreccions als Balcans contra la dominació de l’Imperi otomà, el 1875 i el 1876), i es presenta com un escriptor viatger que defuig, però, la crònica de viatges. El seu estil adoptà un registre esteticista i pictòric, deutor del model implantat pel conspicu crític d’art, poeta, dramaturg i novel·lista Théophile Gautier, a qui admirava profundament. Entre aquestes primeres obres cal destacar La société espagnole (París, Dramard-Baudry et C. Éditeurs, 1861) o Sous la tente. Souvenirs de la guerre d’Afrique (París, Morizot Librairie-Éditeur, 1863).
  En el transcurs dels seus viatges es dedicà també a dibuixar, amb gran precisió de detalls. Alguns d’aquests croquis van ser publicats a diaris com Le Monde illustré, i d’altres van servir per a il·lustrar obres literàries d’altres autors.
  A les seves obres literàries l’art ocupà sempre un lloc destacat i totes elles traspuen una profunda sensibilitat artística.

No va ser, però, fins a l’any 1867 que Yriarte va treure a la llum la seva primera gran publicació específica d’història de l’art Goya (París, Henri Plon, 1867). Aquesta monografia, escrita amb gran rigor, és probablement la seva gran obra mestra, a partir de la qual començarà a agafar un cert renom com a historiador de l’art i reputat hispanista. L’objectiu d’aquest llibre no era altre que modificar la percepció que els artistes contemporanis tenien del pintor aragonès, estudiant i traient a la llum sobretot la seva obra pictòrica, menys coneguda en aquells moments que els seus aiguaforts. Tot i aquest rigor en la manera d’escriure i de plantejar l’artista, Yriarte mostra encara una visió romàntica de la vida i de l’obra de Goya i palesa la influència exercida per erudits espanyols com el col·leccionista Valentín Carderera i Gregorio Cruzada Villaamil. Cal remarcar, igualment, les limitacions del catàleg raonat que apareix al final de l’obra que, tot i els esforços de l’autor presenta nombroses llacunes, en particular, pel que fa a les informacions d’ordre tècnic.
  El seu interès per l’art espanyol el portà, entre el 1875 i el 1877, a publicar importants articles a la revista L’Art. Un d’ells, el dedicà al pintor Marià Fortuny, publicat el 1875. Es tracta d’un breu estudi on testimonia la primera estada de Fortuny al Marroc, l’any 1860. Un altre, publicat el 1877, reviu la figura de Goya, aquest cop, incidint en la sèrie d’aiguaforts «Los Caprichos».
  Al llarg de la seva vida també va publicar nombrosos articles a altres revistes com ara La Vie parisienne, Le Figaro o Le XIXe siècle.
  A partir del 1870, tot i l’excepció de l’estudi sobre Jean-François Millet (1885), o de la monografia dedicada a Fortuny (1886), els seus escrits es van orientar cap a l’estudi de l’art italià, i va publicar obres sobre artistes del Renaixement italià com Donatello, Matteo Civitali, Andrea Mantegna o Veronese. També mostrà gran interès a escriure sobre la família Borja o els Malatesta. L’objectiu de totes aquestes publicacions no era altre que presentar als lectors unes figures, uns artistes, unes obres i uns llocs que no havien estat prou estudiats fins al moment.
  En aquest darrer context s’emmarca una de les seves contribucions més destacades, consagrada a reconstruir la biografia sentimental del pintor Marià Fortuny: Fortuny (París, J. Rouam, 1886). Es tracta d’un estudi que segueix el model literari de tipus biogràfic i que inclou algunes notícies documentals derivades de la relació que l’autor va mantenir amb el biografiat. Sens dubte, les pàgines dedicades a narrar els episodis de la Guerra d’Àfrica són les més interessants, atès que reflecteixen unes vivències comunes. Sense arribar a assolir el nivell de detall o de sistematització que trobem en l’obra de Charles Davillier, la seva aportació, encara que més modesta, aprofundeix en la fortuna que va tenir l’obra del reusenc entre la crítica artística europea. També resulten molt rellevants tant l’intent de relacionar, en forma de catàleg abreujat, algunes de les pintures més reeixides de Fortuny, com la inclusió d’una llista, també molt sumària, de les còpies d’obres d’autors canònics que va fer l’artista.
  Encara l’any 1888, Yriarte va publicar una breu biografia sobre Veronese i la seva principal producció pictòrica, en la qual va incloure un catàleg de les obres conservades en els grans museus europeus.
  L’any 1901, tres anys després de la seva mort, va aparèixer l’estudi sobre Mantegna que l’escriptor francès no va poder acabar. La primera part, escrita per ell, va ser completada i corregida per un amic, que a partir de les notes del mateix Yriarte, va poder escriure i acabar la segona part de l’obra.
  Charles Yriarte va ser un escriptor que, malgrat els seus esforços per a tractar de sobrepassar els seus predecessors, no es va deslliurar del tot de l’esperit romàntic de l’època i les seves obres presenten encara zones d’una certa foscor. La seva preocupació per captivar el lector, l’empenyé sempre a un cert lirisme, un acusat to literari, que li va impedir mostrar-se objectiu en les seves anàlisis, fet que condicionà i limità molt la seva equiparació amb altres destacades personalitats que, com ell, van configurar un model d’home enciclopèdic, determinat a compaginar la seva vocació literària amb un interès per totes les disciplines humanístiques, incloent-hi la història de l’art.

Bibliografia sobre Charles Yriarte: Marie Dal Falco, «Charles Yrirate et l’Espagne. Le voyageur et l’historien d’art». Monografia de l’École du Louvre, François-René Martin (dir. de recerca) (París, École du Louvre, 2006); Marie Dal Falco, «Yriarte, Charles», a Dictionnaire critique des historiens de l’art (París, Institut National d’histoire de l’Art, 2009); Ester Capuzzo, «Terre incognite. Charles Yriarte e il viaggio nell’ Adriatico orientale» (Eunomia. Rivista semestrale di Storia e Politica Internazionali, Lecce, 2016, p. 29-39).