ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 02/12/2019

Pons i Pons, Damià
Campanet (Mallorca), 12 de maig de 1949

Àrees de treball: Crítica d’art / Teoria de l’art / Avantguardes

Damià Pons i Pons —Damià «Ferrà-Ponç» de nom de ploma— és historiador i polític. Va néixer l’any 1949 al si d’una família camperola del municipi mallorquí de Campanet. Va cursar estudis de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Professionalment, va treballar tota la vida a l’Institut Nacional de Previsió, tret dels períodes de dedicació exclusiva a la política.
  Entre els temes que més a fons ha investigat hi ha la figura i l’obra de Llorenç Villalonga, l’art mallorquí de les avantguardes d’entreguerres, el món cultural illenc durant la Segona República, la Guerra Civil i la primera postguerra, i la història de Campanet, tant el període entre els segles xvii i xix com els anys de la Guerra Civil.
  De la seva trajectòria política destaca que va ser un dels principals dirigents del PSM-NM (Partit Socialista de Mallorca - Nacionalistes de Mallorca), partit del qual fou secretari general entre el 1982 i el 1984, i per al qual va ser diputat al Parlament de les Illes Balears (1983-1987). Fou un dels membres de la comissió que va redactar l’avantprojecte d’Estatut d’autonomia per a les Illes Balears (1980-1981). El 1987 va ingressar a les files del PSIB-PSOE, partit pel qual va ser diputat al Parlament balear en diverses legislatures (1987-1999). També va ser conseller del Consell Insular de Mallorca (1983-1999) i responsable de la gestió de l’Àrea de Benestar Social (1994-1999). Durant el primer govern del Pacte de Progrés va ser director general de Projecció Exterior (1999-2000) i assessor de la Conselleria de Presidència (2000-2003).
  De molt jove, Damià Ferrà-Ponç va començar a col·laborar en la premsa de l’illa fent articles d’opinió i crítica literària als diaris Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora. També aviat va començar a publicar els resultats de les seves investigacions històriques a capçaleres com Estudis Baleàrics, Randa i Lluc. Entre els seus llibres més destacats hi ha: Escrits sobre Llorenç Villalonga (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994), Cultura i política a Mallorca. De la República a la postguerra (Palma, Hora Nova, 2006), Emigració dels campaneters a Europa (Palma, Conselleria de Presidència / Fundació Balears a l’Exterior, 2010) i La Guerra Civil a Campanet (1936-1939) (Palma, Lleonard Muntaner, 2015). Durant molts anys, també va ser un dels membres del consell de direcció i un dels principals i més prolífics redactors de la Gran enciclopèdia de Mallorca.

La dedicació de Damià Ferrà-Ponç a l’art, com a crític, teòric i agitador, va ser breu, però molt intensa i productiva. Va ser des de les pàgines de la revista Lluc que, com a principal i gairebé únic responsable de la secció titulada «Crònica de Tres», va escriure articles i ressenyes de les nombroses exposicions individuals i col·lectives fetes pels artistes que formaven el que es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, un col·lectiu plural de creadors plàstics que sorgiren a la Mallorca dels anys setanta, que assumien els postulats de les avantguardes i la contracultura i tenien la voluntat de fer un art homologable al que es feia arreu del món, però partint de les singularitats de la realitat illenca. Damià Ferrà-Ponç va ser un dels primers que va escriure papers seriosos, analítics i exempts de qualsevol tipus de condescendència sobre artistes tan rellevants i trencadors com Bartomeu Cabot, els germans Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Gerard Matas, Miquel Àngel Femenias, Damià Jaume, Vicenç Torres, Pere Gelabert i Miquel Barceló.
  També va ser el primer que va donar veu directa a aquests joves artistes, perquè com a complement a les opinions que ell expressava des de la secció «Crònica de Tres», va concebre també la secció titulada «L’art vist pels artistes», en què a cada número de Lluc un dels joves artistes plàstics mallorquins responia un qüestionari sobre el seu treball, la seva concepció del món i la seva visió —en general, negativa i molt crítica— del circuit de l’art illenc.
  La tasca com a crític i teòric de l’art de Damià Ferrà-Ponç tenia una forta dimensió sociopolítica i, per tant, la practicava amb ànim polemista i militant. Des del seu punt de vista, l’art que imperava en la Mallorca de l’època —un art postimpressionista, estantís, repetitiu, d’una comercialitat molt tronada—, i que acaparava totes les esferes del circuit artístic, calia que fos superat. De la mateixa manera que la democràcia i la modernitat eren desitjables en termes sociopolítics, la llibertat creativa i d’expressió pròpia de l’art contemporani era necessària en termes de creativitat. Per això va mantenir sonades polèmiques amb els periodistes culturals del règim que menystenien la Nova Plàstica, com ara Gabriel Fuster Mayans, Gafim i Pedro Quetglas, Xam. Per això, també, va ser un dels impulsors de diverses iniciatives en què la reivindicació sociopolítica i l’autoafirmació artística es fonien, com per exemple, l’enterrament del Salón de Otoño —que va consistir en la irrupció d’una comitiva funerària formada per un grup d’artistes en l’acte d’inauguració del certamen oficial per excel·lència de l’art mallorquí del franquisme— i l’ocupació de sa Dragonera per a evitar que s’hi edifiqués.
  Entre els seus articles de temàtica artística destaquen la sèrie «Avantguardisme plàstic a Mallorca» (quatre extensos articles publicats en els números 627, 628, 631 i 632 de Lluc l’any 1973, que constitueixen la primera anàlisi crítica i documentada de l’art del segle xx a l’illa fins a la Guerra Civil), «Ensenya 1: un art cap al futur» (la ressenya-crònica d’una de les mostres fundacionals de la Nova Plàstica Mallorquina), «Reflexió sobre art a Mallorca durant l’any 1974» (un estat de la qüestió panoràmic publicat a Lluc el 1975), «Criada 74: de la revolta a la provocació» (sobre un dels grups contraculturals més significatius de la Mallorca de l’època), «Arrelament i cosmopolitisme» (Lluc, 1975, sobre el primer número del fullet Neón de Suro) i «Poètica i plàstica de la Guerra Civil a Mallorca» (Randa, Barcelona, 1976).
  A partir de l’any 1977, quan s’estableix la democràcia i es normalitza l’activitat política, Damià Ferrà-Ponç abandona gairebé de cop la seva dedicació a la qüestió artística. Així i tot, amb els anys, ha escrit textos per a uns pocs i escollits catàlegs d’exposicions, per exemple per a l’exposició «Andreu Terrades. 1967-2001» (Casal Solleric, Palma, novembre del 2001 - febrer del 2002), i per a «Barceló abans de Barceló (1973-1982)» (Fundació Pilar i Joan Miró, Palma, 2009; Centre d’Arts Santa Mònica, Barcelona, 2009).

Bibliografia sobre Damià Ferrà-Ponç: Pons, Pere Antoni, Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels (Palma, Lleonard Muntaner, 2012).


Pere Antoni Pons

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí