ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 29/11/2019

Pérez Bueno, Luis
Alacant, 1873 - Madrid, 4 d'abril de 1954

Àrees de treball: Arts decoratives / Vidre / Crítica d’art / Museografia

Luis Pérez Bueno va cursar estudis de dret a la Universitat de Granada, on es va llicenciar el 1894. De tornada a la seva ciutat natal, Alacant, va contreure matrimoni amb Enriqueta Carratalá i es va involucrar en els cercles artístics, industrials i polítics de la ciutat, en els quals va tenir una important activitat pública al voltant del canvi de segle. Va formar part del grup d’artistes i escriptors reunits al voltant del pintor Lorenzo Casanova, entre els quals figuraven l’escriptor Gabriel Miró, nebot del mateix Casanova, a l’enterrament del qual assistiria a Madrid dècades després, l’escultor Vicente Bañuls, autor d’alguns monuments de la ciutat, i el pintor Adelardo Parrilla. D’ells se’n va ocupar en un treball juvenil titulat «Artistas levantinos», publicat a la Revista Contemporánea el 1899, a més de tenir una edició prologada per Azorín. Allà mostrava les seves primeres habilitats en la crítica d’art, sustentada en referències a la pintura espanyola del Segle d’Or i a Goya, així com a reconeguts artistes contemporanis, com Mariano Benlliure. Va presidir el Cercle de Belles Arts d’Alacant i, entre altres activitats, va dirigir empreses de fabricació de pa i d’electricitat.
  D’idees polítiques conservadores, va arribar a regidor de l’Ajuntament d’Alacant i a alcalde el 1909 a les files del partit fundat per Cánovas del Castillo. Com a primera autoritat municipal, el 1910 va honorar la figura del també alacantí Rafael Altamira, una de les grans personalitats de la renovació pedagògica empresa per la Institución Libre de Enseñanza, les idees del qual van impregnar la seva formació intel·lectual. Amb el pas dels anys els seus ideals tradicionalistes es van radicalitzar: afí al bàndol franquista durant la Guerra Civil, va arribar a prestar serveis com a tinent en la Defensa del Patrimoni Artístic Nacional d’Espanya des de desembre del 1938. Vestit amb l’uniforme militar i lluint el símbol falangista del jou i les fletxes, Joaquín Ruiz Vernacci el va fotografiar l’agost del 1940 (Fototeca del Patrimoni Històric, VN-40422 i VN-40423).
  La seva contribució professional a la història de l’art es va desenvolupar a Madrid, on es va establir a la segona dècada del segle xx. A la capital va dur a terme, al llarg de tota la seva vida, una fecunda tasca com a docent, gestor, investigador, crític d’art, col·leccionista i divulgador de temes relacionats amb les arts decoratives i industrials. Aquesta tasca es va veure afavorida per l’impuls d’una política governamental, fonamentada en els beneficis socials i econòmics que comportava el seu coneixement i pràctica, amb els responsables del qual estava ben relacionat.
  La seva faceta d’educador va començar el 1911, quan va participar en la posada en marxa dels treballs per a crear a Espanya l’Escola de la Llar i Professional de la Dona. Concebuda amb una finalitat social i de preparació laboral, destinada a millorar la formació de noies de classe mitjana, l’Escola va iniciar les seves activitats al número 3 de la Cuesta de San Domingo, a Madrid, el març del 1912. L’any següent es va traslladar a un palauet del passeig de la Castellana. Els ensenyaments d’aquesta escola es dividien en generals, professionals i de la llar. Una branca dels ensenyaments professionals era l’artisticoindustrial, que comprenia assignatures de dibuix i modelatge, història de l’art, tall i confecció de vestits i de roba blanca, ensenyament pràctic de puntes, flors artificials i brodats. S’impartien en un sol curs a partir dels dotze anys. El maig de 1912 es publicava el seu nomenament com a professor de l’escola, plaça obtinguda per oposició, amb l’obligació d’ensenyar elements de la història de les arts decoratives i industrials, entre els quals s’incloïa orfebreria, mobles, vestits i ventalls, entre altres sabers aplicats. El 1921 en va ser nomenat director. Diluïda la rellevància del centre durant la dictadura de Primo de Rivera, Pérez Bueno va passar a exercir la docència de l’assignatura «Concepte de l’art i història de les arts decoratives» a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Madrid, situada al carrer de la Palma.
  Paral·lelament va perfeccionar les seves competències professionals amb una formació internacional, gràcies als diversos viatges que va realitzar per Europa. Ja el 1908 havia viatjat a París i Londres, segons informava llavors el Diario de Alicante (4 de setembre). El 1914 es va beneficiar d’una de les ajudes de dos mesos concedides per la Junta de Ampliación de Estudios per a incrementar el coneixement de les arts industrials europees. Al costat de Rafael Doménech i Francisco Pérez Dolz, va viatjar, a partir del mes de juliol, amb l’objectiu de conèixer el funcionament dels museus de caràcter industrial i popular, així com l’organització dels ensenyaments d’oficis artístics, faceta impulsada per la Institución Libre de Enseñanza. Els tres pensionats es van traslladar primer a París i, des d’allà, a Londres, on es van interessar especialment pel Victoria and Albert Museum i el Bethnal Green Museum, aquest darrer dedicat a les arts populars. També van visitar els tallers de William Morris a Merton Abbey i la seva casa, així com la manufactura de vidres de James Powell. Van passar, a continuació, a Bèlgica, on van visitar el Museu del Cinquantenari. A conseqüència del desencadenament de la Primera Guerra Mundial no van poder continuar el viatge per Holanda, Dinamarca, Suècia i Àustria, com havia estat llur intenció inicial. El 1934 va obtenir una nova beca de la Junta de Ampliación de Estudios. Aquest any també va viatjar per compte propi a Alemanya i a Suècia, on va assistir al Congrés de Belles Arts celebrat a Estocolm. El juny del 1936, ja com a director del Museu d’Arts Decoratives, va ser autoritzat a realitzar un nou viatge per Alemanya i Anglaterra per compte propi. Va romandre fora d’Espanya durant els mesos posteriors a l’aixecament militar, fins a la seva tornada el desembre del 1936. Es va instal·lar llavors un temps a Valladolid, on va treballar com a agregat de l’Escola d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat fins al novembre del 1939. Aquests viatges a l’estranger s’alternaven amb d’altres per Espanya, durant els quals adquiria diferents tipus d’objectes, alguns dels quals avui formen part del Museu Nacional d’Arts Decoratives.
  Al llarg de la seva vida va ocupar nombrosos càrrecs relacionats amb les belles arts i va rebre diversos reconeixements. Va ser vocal de la Junta d’Iconografia Nacional, secretari de la Comissió Valoradora d’Objectes Artístics i va participar en nombrosos concursos i jurats d’exposicions, incloent-hi les exposicions nacionals de belles arts. La seva tasca es va premiar amb una Medalla d’Or a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París del 1925. Va ser el responsable de la instal·lació dels objectes que van formar part de la secció d’art antic de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, així com dels béns i objectes que van figurar en el Pavelló Nacional del Turisme a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla d’aquell mateix any. Com a membre de la Sociedad de Amigos del Arte, va participar en la preparació d’algunes exposicions, com la de dibuixos espanyols i catifes antigues espanyoles. El 1942 va ser triat acadèmic de San Fernando i va ser corresponent de The Hispanic Society of America de Nova York.

La seva principal contribució al coneixement, difusió i protecció de les arts decoratives va ser el seu treball al Museu d’Arts Industrials. El 1913 va ser nomenat conservador del Museu, on va arribar de la mà del seu primer director, Rafael Doménech, un home de la seva generació, al qual va estar unit per una estreta amistat i interessos professionals. A la mort d’aquest el 1929, va ocupar el càrrec de director. També va exercir el lloc de president del seu patronat. Aquest museu va néixer amb fins didàctics i de foment de les arts aplicades a la indústria, en el marc de les idees regeneracionistes i modernitzadores que impregnaven la cultura europea i espanyola. També tenia una forta vocació identitària, derivada de les peculiaritats locals en el treball dels objectes, en l’atenció dels quals va posar èmfasi el pensament expressionista europeu, reivindicador dels aspectes espirituals i racials de la creació. Va tenir la seva primera seu en un pis del número 5 del carrer de Sacramento de Madrid, des d’on es va traslladar, als anys trenta, al carrer de Montalbán. Pérez Bueno va ser l’artífex de la instal·lació, enriquiment i divulgació de les seves col·leccions, així com del desenvolupament de la seva biblioteca i del recull d’estampes, durant quatre dècades. Orgullós de la difusió de la seva activitat, va promoure la visita d’industrials i d’estudiants d’arts i oficis i d’arquitectura, així com de professionals estrangers. Ell mateix va pronunciar nombroses conferències sobre temes de la seva especialitat, tant en diferents ciutats d’Espanya com d’Europa.
  Com a estudiós de les arts decoratives, ja el 1909 va participar a l’Asamblea de Sociedades Económicas celebrada a València amb una intervenció sobre la «Antigua cerámica valenciana. Su importancia artística e industrial actualmente», editada el 1911. Per encàrrec del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, va escriure una memòria sobre El arte del tejido en España en el siglo xviii (1912). Juntament amb J. Ezquerra del Bayo va escriure Retratos de mujeres españolas del siglo xix, que fou premiat en el concurs del 1921 de la Junta d’Iconografia Nacional i fou editat el 1924. Va realizar el catàleg guia Exposición de alfombras antiguas españolas (Madrid, Sociedad Española de Amigos del Arte, 1933), el Catálogo de la colección de cruces del Museo del Pueblo Español, i va escriure una Miscelánea de las antiguas artes decorativas españolas (Madrid, Escuelas de Artes y Oficios Artísticos, 1941).
  Les seves contribucions científiques més rellevants pertanyen al camp del vidre: Vidrios españoles en el extranjero. Siglos xvi, xvii y xviii. Apuntes de un pensionado (Madrid, 1936); La Real Fábrica de Cristales de San Ildefonso (La Granja): contribución de notas para su estudio, que va constituir el seu discurs d’entrada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1942; Vidrios y vidrieras (Barcelona, 1942), i Los vidrios en España (Madrid, 1943). Als anys quaranta va publicar també un Índice de oficios artesanos (1944) i va donar a conèixer algunes investigacions a la revista Archivo Español de Arte: «De mobiliario español en el siglo xviii. Real Escuela de Relojería. Los hermanos Charots» (1942) i «Grabadores de moneda y medallas, años de 1760 a 1799. Documentos del Archivo Nacional de Simancas» (1947).
  Com a escriptor sobre art, destaquen també els seus treballs com a crític, publicats en diferents diaris, sobretot El Liberal, on parla de pintors, no sempre de primer ordre, però, sobretot, d’expositors industrials i de les seves creacions, de les quals en fa una aferrissada defensa. En el moment de comentar aquests tipus de peces presentades a les exposicions nacionals de belles arts, tracta de posar-les a l’altura de les tradicionalment considerades arts majors. Malgrat el seu to erudit i una mica ampul·lós, prolix en referències cultes, els contemporanis parlen d’un home de tracte senzill i entusiasta de la seva feina. Va morir de manera sobtada a Madrid el 4 d’abril de 1954.

Bibliografia sobre Luis Pérez Bueno: Álvarez de Sotomayor, Fernando, «Necrología. Don Luis Pérez Bueno», (Academia. Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, 1954, p. 211-214); García Sepúlveda, María Pilar, «Luis Pérez Bueno», a Diccionario biográfico de la Real Academia de la Historia; Pérez Villanueva Tovar, Isabel, «La Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer y las enseñanzas domésticas (1911-1936)» (Arenal, Granada, juliol-desembre 2015, p. 313-345); Rodríguez Peinado, Laura; Villalba Salvador, María; Cabrera Lafuente, Ana, «Objetos artísticos procedentes del Servicio de Recuperación Artística en el Museo Nacional de Artes Decorativas de Madrid», a Patrimonio, Guerra Civil y postguerra. Congreso Internacional (Madrid, Universitat Complutense, 2010, p. 325-336); Romano, Julio, «El Museo Nacional de Artes Industriales. El arte popular español y las Escuelas de Artes y Oficios» (La Esfera, Madrid, 23 agost 1930, p. 35-38); Seseña, Natacha, «Los becarios de arte de la Junta para Ampliación de Estudios», a J. M. Sánchez Ron (coord.), 1907-1987. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después (Madrid, CSIC, 1988, vol. ii, p. 557-585); Villalba Salvador, María, «Rafael Doménech y el Museo Nacional de Artes Decorativas» (Además De. Revista on line de artes decorativas y diseño, 2015, p. 44-61).


Carlos Reyero

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí