ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 28/11/2019

Bover i Rosselló, Joaquim Maria
Sevilla (Andalusia), 20 de març de 1810 - Palma (Mallorca), 1 d'abril de 1865

Àrees de treball: Numismàtica i medallisme / Historiografia / Arquitectura gòtica

Joaquim Maria Bover i Rosselló, fill d’un jurista mallorquí que exercia a la Península, va néixer accidentalment a Sevilla. Orfe de pare al cap de poc de néixer, es va traslladar amb la família a Mallorca. Després d’estudiar amb els jesuïtes, el 28 de febrer de 1833 va obtenir el càrrec de cronista de la ciutat i Regne de Mallorca. Tanmateix, probablement per motius polítics i coincidint amb la proclamació de la regència de Maria Cristina, en va ser desposseït al cap d’un mes a favor de Miquel Salvà i Munar, prevere i futur bisbe de Mallorca, una decisió que el va afectar la resta de la seva vida. El desengany es va fer més amarg quan l’any 1841 va ser nomenat per al càrrec el seu gran rival —i antic amic— Antoni Furió. L’episodi va originar una agra disputa que va durar fins a la mort d’aquest últim. En realitat, l’Ajuntament, de composició progressista, volia compensar Furió, que s’havia tornat cec. Cal recordar que Bover era monàrquic i catòlic, d’ideologia liberal moderada, mentre que el seu odiat Furió va fer gala de liberal progressista i es va distingir com a constitucionalista. Finalment, Bover va recuperar la plaça l’any 1856 i la va poder mantenir fins a la mort.
  Amb el temps, a Bover se li van multiplicar els enemics: es va enemistar amb Pau Piferrer —que el qualificava de beneit—, un seu opuscle sobre l’illa de Cabrera va ser escarnit durament per J. M. Quadrado i va ser desqualificat globalment pel caputxí fra Lluís de Vilafranca, que l’acusava de plagiari i de saberut poc rigorós. Fins i tot, es va sentir obligat a incoar una querella criminal contra l’editor P. J. Umbert per les injúries llençades des del diari quinzenal El Tio Tararira, fundat en bona part per a desacreditar-lo. No ha de sorprendre que afegís al seu escut d’armes —fantasiós— un doble lema: Ex scientia nobilitas / Persecutur sed numquam victus.
  Mentrestant, es va veure obligat a dedicar-se durant uns quants anys a altres ocupacions en la funció pública (Reial Hisenda, secretari de l’Ajuntament de Banyalbufar) i a la redacció d’articles en revistes i diaris de Mallorca i Madrid (en particular, a El Trono y la Nobleza). Finalment, va ser protegit per la família Brondo, que el va convertir en arxiver particular. Això no obstant, sempre va patir una situació econòmica fràgil.
  Segons un biògraf coetani, era de caràcter amable i complaent, jovial i generós, però altres testimonis en dibuixen un perfil psicològic menys agradable. Es mostrava colèric davant les crítiques, que no eren poques —«enrabiades bovèriques o boverianes», les anomenava Tomàs Aguiló—, i era ridiculitzat sovint per una vanitat insadollable. És molt significatiu que s’inventés una genealogia que el feia descendent de Ferrer de Rosselló, una filla del qual es va casar amb l’Infant Sanç de Mallorca.
  Tot i això, va ser distingit amb la creu de gràcia de l’orde de sant Joan de Jerusalem (1847), la creu de Carles III (1851), l’orde americana d’Isabel la Catòlica (1852) i l’hàbit de Calatrava (1854), entre altres distincions. A més, va pertànyer a una cinquantena d’acadèmies i societats literàries i científiques espanyoles i estrangeres, entre les quals convé de recordar la Real Academia de la Historia, la Sociedad Española de Arqueología i les acadèmies de belles arts de València, Saragossa i Palma.
  Gran defensor del patrimoni arquitectònic i arqueològic local, va ser soci fundador de l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Arts (1837) i secretari fundador de la Diputació Arqueològica de les Balears (1842), a més d’inspector de les antiguitats de l’illa per encàrrec de l’Academia de la Historia (1840) i vocal de la Comisión Científica y Artística de las Islas Baleares, encarregada de recollir i classificar el patrimoni moble dels convents suprimits (1842). En aquesta línia d’actuació, va sol·licitar amb èxit la derogació de l’expedient d’enderroc de l’arc de l’Almudaina, que havia estat aprovat per l’Ajuntament de Palma (1841). En dues ocasions va intentar instal·lar-se a Madrid: quan va obtenir una plaça a la Biblioteca Nacional (1851-1854) i quan va ser nomenat oficial d’interpretació de llengües (1857-1858), però a la fi va desistir i es va retirar a Mallorca.

Polígraf en castellà i deutor de la mentalitat il·lustrada, vinculat als ideals impulsats per la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País Valencià, va ser un dels erudits locals més prolífics d’època romàntica. Es va dedicar sobretot a la història local, a la genealogia, a les antiguitats i a la numismàtica. Era un bibliòfil reconegut i posseïa un gabinet d’antiguitats en què excel·lia un monetari de devers tres mil peces. Segurament, la descripció més ajustada del personatge és la que va sintetitzar Miquel dels Sants Oliver: «Desigual, monstruós, dotat d’una voracitat desenterradora del passat realment patològica, la seva obra ha fet gran servei a Mallorca, malgrat les seves enormes fallides, errors i disbarats». En el camp de la història antiga, és autor de la Disertación histórica sobre el lugar donde estuvo situado el pueblo latino de «Cunium» en la época que los romanos dominaron la isla de Mallorca (1839), obra desafortunada sobre la ubicació d’aquella població a Alcúdia, que el mateix any va haver de defensar de les crítiques de Furió mitjançant una enèrgica Contestación a las correcciones fraternas […] hechas a sus Disertaciones históricas sobre la isla Conejera y sobre el pueblo de Cunium, i, juntament amb Félix Ponzoa Cebrián, va escriure un Diccionario manual para el estudio de las antigüedades (1846).
  Com era habitual entre els integrants de la seva generació, es va mostrar com un ferm vindicador de l’arquitectura gòtica; en aquest sentit, es considerava continuador de l’obra de Jovellanos. Ho demostren els articles publicats entre el 1840 i el 1845 en el Semanario Pintoresco Español, la revista madrilenya dirigida per R. Mesonero Romanos, sempre il·lustrats amb alguna litografia: «España pintoresca: la Lonja de Palma», «El Castillo de Bellver», «La Cartuja de Valldemosa», «La Seu de Palma», «Antigüedades. El Arco de la Almudaina», «Antigüedades españolas. Convento de Santo Domingo de Palma» i «El sepulcro del obispo Torrella, en la catedral de Palma».
  Quant a la història de l’art, la seva obra més important és la Noticia histórico-artística de los museos del eminentísimo señor Cardenal Despuig existentes en Mallorca (Palma, Felipe Guasp, 1845, edició facsímil 1994), un catàleg de la col·lecció Despuig de pintura i antiguitats, ara dispersa, il·lustrat amb una cinquantena de làmines. Com passa amb la resta de la producció escrita de Bover, l’obra s’ha d’usar amb prudència, atès que les atribucions són molt discutibles. És estrictament coetani del catàleg de la mateixa col·lecció compost per Josep Tastu, encara inèdit. Finalment, cal recordar les Misceláneas históricas de Mallorca, manuscrites, recollides en divuit toms (disset volums), on es poden espigolar nombroses notícies relatives a l’art i a l’arqueologia de Mallorca, en part inèdites (Palma, Biblioteca Bartomeu March; amb índex analític de Jaume Cirera publicat al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. xxxviii, Palma, 1981). La bibliografia gairebé completa de l’erudit va ser recollida per Jaume Bover en el mateix número extraordinari.

Bibliografia sobre Joaquim Maria Bover i Rosselló: «Prólogo», a Joaquim M. Bover, Biblioteca de escritores Baleares, 2 vol. (Barcelona i Sueca, 1976 (1868), p. i-xxxii); J. Garau, «D. Joaquín M. Bover y D. Antonio Furió» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. iii, Palma, 1889, p. 19-20); N. P. D., «Biografía del M. I. Señor Don Joaquín María Bover de Rosselló» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. xxii, Palma, 1928-1929, p. 77-79, 86-88, 110-112, 116-118), reproducció del fullet de títol Biografía del M. I. Señor Don Joaquín María Bover de Rosselló […] publicado en el periódico El Trono y la Nobleza, […] (Madrid, Impr. Baltasar González, 1848); L. Ripoll, J. M. Bover y su obra (Palma, 1955); G. Rosselló Bordoy, «El conocimiento de la prehistòria mallorquina. J. M. Bover y los precursores» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. xxxviii, Palma, 1981, p. 119-137); Alejandro Sanz de la Torre, «Antonio Furió y Joaquín María Bover, historiadores de la arquitectura mallorquina» (Academia, Madrid, 1997, p. 273-305).


Marià Carbonell i Buades

Figura: Retrat fotogràfic fet per Jules Virenque (Societat Arqueològica Lul·liana).

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí