Montserrat Aymerich Bassols va estudiar història de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1974). Les inoblidables classes d’història de l’art del professor José Milicua al primer curs de carrera foren decisives per a consolidar en la jove estudiant de Berga la vocació pels estudis artístics. La seva carrera docent es desenvolupà fonamentalment als instituts Montserrat i Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona). Posar en contacte directe joves i adolescents amb l’obra d’art i la seva complexitat d’afiliacions i noves propostes artístiques que comporta tot procés creatiu —amb visita a museus, exposicions temporals, edificis històrics, viatges— esdevingué un element central de la tasca pedagògica de la professora Montserrat Aymerich Bassols. Les classes amb la projecció d’imatges artístiques no sols eren per als estudiants del batxillerat artístic que es preparaven per entrar a la universitat, sinó també per als més joves que cursaven assignatures d’història.
  En paral·lel a la dedicació docent prosseguí amb la formació dins l’àmbit de la història de l’art i assistí a diversos cursos d’estiu que la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, juntament amb la Universitat de Barcelona, organitzà a la ciutat comtal. Dirigits pel professor Joan Sureda, els cursos versaven sobre els intercanvis culturals i artístics en el Mediterrani, amb atenció preferent a les connexions entre Itàlia i els territoris de la Corona d’Aragó. Amb els programes de doctorat (1996-2000) del Departament d’Art Medieval de la Universitat de Barcelona, Montserrat Aymerich inicia la seva investigació en el camp de la indumentària medieval catalana. Es doctorà el 2011 amb la tesi L’art de la indumentària a la Catalunya del segle xiv, dirigida per la professora M. Rosa Terés i Tomàs.

La vinculació de l’autora amb el santuari de Queralt la portà a classificar i inventariar el 2001 diverses peces de vestir de la marededeu de Queralt, que es trobaven en perill d’oblit i de dispersió. L’informe, que fou lliurat al bisbat de Solsona, destacava el gran valor històric i artístic dels vestits confeccionats i brodats en una cronologia molt pròxima al moviment modernista català. Juntament amb el mossèn de Queralt, Ramon Barniol, va ser comissària a la sagristia del santuari queraltí d’una «Exposició d’indumentària litúrgica», que incloïa l’estudi d’alguns dels vestits exposats. Més endavant col·laborà amb la Universitat de Barcelona en la publicació de «Les riques vestidures de la reina Elionor de Sicília (1325-1375)» (SVMMA, Barcelona, 2015) i amb el grup de recerca Magna Ars amb un treball sobre «Jaume Copí, un brodador flamenc al servei de la família reial: de Pere el Cerimoniós a Violant de Bar i Maria de Luna», a Catalunya i l’Europa septentrional a l’entorn de 1400. Circulació de mestres, obres i models artístics (Roma, Viella, 2016). En la primera part d’aquest estudi es posa en relleu la dilatada activitat professional de Jaume Copí, que brodà per a tres generacions de la família del Cerimoniós. En dues ocasions el brodador de la casa reial, conjuntament amb Bernat Metge, formà part destacada dels emissaris enviats per la reina Violant de Bar a la cort papal d’Avinyó per a tractar temes relacionats amb la fundació del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. A partir de les fonts documentals, la segona part del text se centra en les complexes tècniques de brodat que el mestre d’origen flamenc utilitzà en les seves obres.
  En el llibre La moda a la Catalunya del segle xiv. Retalls de la vida medieval (Barcelona, Llibres de l’Índex, 2018), l’autora destaca, més enllà de l’àmbit funcional de la roba, la profunda dimensió simbòlica, emocional i estètica que els vestits adquiriren per als nostres avantpassats medievals. Al mateix temps, a la primera meitat del segle xiv s’accentuen en els territoris europeus unes importants transformacions de la vestimenta. Noves formes, nous dissenys, nous i rics ornaments, nous i bellíssims colors: la moda comença a aparèixer. Com a la resta de territoris europeus, a Catalunya la vestimenta esdevé un codi que assenyala jerarquies, la pertinença a determinats grups socials o estaments. El llenguatge de la indumentària viurà insistents intervencions del poder, tant del civil com del religiós, per a regular-lo i «domesticar-lo» per mitjà de les diverses lleis sumptuàries promulgades. L’autora mostra la influència que les ordinacions sobre indumentària de Barcelona, Mallorca o Berga, entre d’altres, tingueren fonamentalment per al guarda-roba femení.
  Ha col·laborat en la revista L’Erol amb els articles «La Madona del santuari de Queralt», «Les marededéus i els vestits de roba», «Viatge a Barcelona» (L’Erol. Revista Cultural del Berguedà, Berga, 2016), i també ha participat en les 15es Trobades Culturals Pirinenques amb l’article: «Indumentària i poder a la Catalunya del segle xiv: les lleis sumptuàries de Solsona», que serà publicat el 2019 per la Societat Andorrana de Ciències.
  Compaginar conferències amb la realització d’un estudi sobre els vestits medievals conservats a Catalunya i col·laborar en un congrés que organitza el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa són alguns dels projectes més immediats de Montserrat Aymerich Bassols.