Millard Meiss fou un dels principals historiadors de l’art nord-americans del segle xx i dedicà els seus treballs a la baixa edat mitjana i al primer Renaixement, especialment als segles xiv i xv. D’una banda, cal recordar que es formà i inicià la seva trajectòria en una etapa —els anys 1920 i 1930— que Erwin Panoksky va definir com una «edat d’or» de la historiografia artística nord-americana. D’altra banda, podem precisar que el seu interès per la pintura catalana d’època gòtica —encara que limitat a uns pocs temes— entroncava amb un cabalós corrent general d’hispanisme i, en particular, amb un interès per l’art català medieval, que ja s’havia obert pas als Estats Units amb les aportacions pioneres d’historiadors de l’art com Georgiana Goddard King (1871-1939), Chandler R. Post (1881-1959), Arthur Kingsley Porter (1883-1933) i Walter W. S. Cook (1888-1962).
  Millard Meiss va estudiar arquitectura a la Universitat de Princeton i, després d’obtenir la llicenciatura (bachelor of arts) l’any 1926, inicià una activitat professional en l’àmbit de la construcció. L’any 1928 va començar els estudis historia de l’art a la Harvard Graduate School, però de seguida es va traslladar a la Universitat de Nova York, on es va doctorar. La seva tesina de llicenciatura, sobre Ugolino Lorenzetti, va ser dirigida per Walter Friedländer i publicada en forma d’article l’any 1931 a The Art Bulletin. L’any 1933 va obtenir el títol de doctor amb una tesi sobre Francesco Traini, dirigida per Richard Offner. Al mestratge de Friedländer i d’Offner s’hi va sumar la profunda influència d’Erwin Panofsky, expatriat als Estats Units. L’activitat docent de Meiss començà a la mateixa Universitat de Nova York (1931-1933) i, després del doctorat, va ser profesor a la Universitat de Columbia (1934-1953). Més tard, passà a la Universitat de Harvard (1953-1958), on també fou conservador del Museu d’Art Fogg i, finalment, a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton (1958-1975).

Un dels primers articles de Meiss està dedicat a la Mare de Déu de la Humilitat («The Madonna of Humility»), publicat l’any 1936 a The Art Bulletin, en el qual se citen diverses obres trescentistes catalanes i valencianes i una de mallorquina. El tema havia estat tractat abans per diversos autors, com ara la nord-americana Georgiana Goddard King, que havia publicat un article monogràfic sobre la mateixa qüestió («The Virgin of Humility») l’any anterior i a la mateixa revista. Aquesta autora suggeria un desenvolupament autòcton i autònom d’aquesta iconografia en els territoris hispànics de la Corona d’Aragó, que fins i tot podria precedir les concrecions italianes del mateix tema; Meiss, en canvi, amb arguments més versemblants, insistia en la dependència dels exemplars catalans respecte a un model perdut atribuïble a Simone Martini, que hauria estat igualment el prototipus més influent a Itàlia. Però, sobretot, el contrast entre l’aportació dels dos historiadors nord-americans té a veure amb el plantejament historiogràfic i el mètode: els arguments de Goddard King estan irremeiablement llastats per les seves expansions literàries i per la seva tendència, sovint fantasiosa, a presumir connexions inesperades entre diverses tradicions, tot salvant enormes distàncies en el temps o en l’espai, mentre que els raonaments de Meiss es basen en una consideració objectivitzant i molt més prudent de les evidències conegudes, tant si es tracta d’imatges com de textos.
  Reelaborant-lo, Meiss recuperà el seu estudi sobre la Mare de Déu de la Humilitat com un dels capítols del seu primer i cèlebre llibre, Painting in Florence and Siena after the Black Death (1951), en el qual explorà la possibilitat d’explicar els canvis estilístics que suposadament haurien afectat de manera general la pintura toscana després de la terrible experiència de la gran epidèmia de 1348. En efecte, aquesta crisi no només hauria tingut greus conseqüències en els ordres demogràfic, material, econòmic i «social», sinó que també hauria provocat una crisi espiritual i un canvi en els valors d’aquella societat, els quals haurien trobat la seva expressió en la pintura, que des d’aleshores tendí —segons Meiss— a formes de representació arcaïtzants, abstractes i hieràtiques, per contrast amb l’esperit racional i «humanista» que havia animat la recerca naturalista de Giotto. La manera en què Meiss enfocà l’art com a fenomen cultural i les seves relacions amb la història i la societat entroncaven en bona mesura amb les posicions de Panofsky; en canvi, criticà durament el plantejament marxista de Frederick Antal, que l’any 1948 havia publicat el seu llibre igualment cèlebre, Florentine painting and his social background, al qual Meiss havia dedicat una remarcable ressenya (publicada l’any següent a The Art Bulletin). En tot cas, l’important llibre de Meiss també suscità i continua suscitant lectures crítiques que han qüestionat tant les seves premisses teòriques com els resultats de la seva recerca. Encara en l’àmbit de la pintura toscana, el 1962, Meiss publicà The painting of The Life of St. Francis in Assisi, escrit en col·laboració amb el restaurador Leonetto Tintori, on es parteix del supòsit que els resultats o les evidències obtingudes a partir de l’examen cientificotècnic de l’obra d’art poden contribuir a resoldre o, com a mínim, a plantejar sobre bases més sòlides els problemes plantejats en l’àmbit de la crítica historicoartística. L’estudi material de l’obra d’art i la seva contribució a l’anàlisi historicoartística també tenen un paper rellevant en el llibre Great age of fresco: discoveries, recoveries and survivals (1970). Sense abandonar mai l’estudi de la pintura italiana, Meiss emprengué tanmateix un estudi sistemàtic de la pintura i la il·luminació del llibre en els àmbits de França i dels Països Baixos. El fruit més ambiciós d’aquesta línia de recerca fou la sèrie monumental titulada French painting in the time of Jean de Berry (5 v., 1967-1974), on no s’oblida l’intens i sempre dinàmic diàleg entre l’art italià i l’art septentrional, una qüestió que també aborden alguns dels treballs aplegats al llibre The painter’s choice. Problems in the interpretation of Renaissance art, publicat pòstumament el 1976.
  La inclusió de Millard Meiss al DHAC està justificada sobretot per l’important article que dedicà a la pintura italianista catalana i mallorquina del segle xiv: «Italian style in Catalonia and a fourteenth century Catalan workshop» (The Journal of the Walters Art Gallery, Baltimore, vol. 4, 1941). Després de les aportacions pioneres dels historiadors catalans Salvador Sanpere i Miquel, Josep Gudiol i Cunill i Manuel Trens, així com dels nord-americans G. Goddard King i Ch. R. Post, aquest treball de Meiss constitueix una fita de primer odre en l’estudi de l’italianisme català i balear. L’historiador nord-americà va assumir en gran part els resultats de les aportacions prèvies de la historiografia catalana, però en contrast amb aquestes, no sempre sostingudes per un coneixement suficient de la pintura italiana, Meiss, que era un veritable especialista en aquest camp, s’esforçà per determinar amb més precisió la filiació italiana dels diversos corrents de la pintura trescentista catalana i mallorquina, i va reprendre, això sí, les justíssimes observacions de G. Goddard King sobre la relació del pintor de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes amb Pietro i Ambrogio Lorenzetti (aleshores, tots els historiadors, inclòs Meiss, identificaven el pintor de Pedralbes amb Ferrer Bassa; vegeu G. Goddard King, «The journey of Ferrer Bassa» (The Art Bulletin, Nova York, vol. 16, 1934). Entre les aportacions més rellevants d’aquest article de Meiss hi ha, sens dubte, l’adscripció del Tríptic de la Mare de Déu conservat al Museu d’Art Walters (aleshores, Galeria d’Art Walters) al corrent estilístic que s’havia definit a l’entorn del Mestre de Sant Marc, és a dir, l’autor del Retaule de Sant Marc conservat a l’església col·legiata de Santa Maria de Manresa (avui atribuït a Arnau Bassa, el fill de Ferrer). Anys més tard, la qüestió de la pintura italianista catalana fou abordada per dos altres historiadors estrangers, que van fer noves propostes, no sempre compatibles amb les de Meiss; ens referim a Ferdinando Bologna («Di alcuni rapporti tra Italia e Spagna nel Trecento e ‘Antonius Magister’», Arte Antica e Moderna, Florència, núm. 13-16, 1961) i Miklós Boskovits («Il problema di Antonius Magister e qualche osservazione sulla pittura marchigiana del Trecento», Arte Illustrata, Milà, núm. 17-18, 1969). Entremig d’aquestes dues contribucions se situa una nova intervenció de Meiss sobre el mateix tema, més breu i emmarcada en el primer volum de French painting in the time of Jean de Berry (1967), on entre altres coses respongué a l’aportació de Bolonya, rebutjant amb enuig i acritud algunes de les seves propostes, però admetent al capdavall la possibilitat de definir un mestre de la Coronació de Bellpuig diferent de Ferrer Bassa (és a dir, diferent del pintor de la capella de Sant Miquel de Pedralbes) i, probablement, autor d’un conjunt de frescos procedent del convent de l’església de Sant Domènec d’Urbino (avui a la Galeria Nacional de les Marques).
  Sigui com sigui, l’article seminal publicat per Meiss l’any 1941 continua essent una baula ineludible en la fortuna crítica de la pintura italianista, malgrat que noves descobertes obliguen a revisar algunes de les premisses que va acceptar aleshores l’historiador nord-americà. En efecte, el reconeixement del Retaule de Sant Marc com a obra d’Arnau Bassa —una hipòtesi avançada per Frederic-Pau Verrié i Joan Ainaud sobre la base d’un document publicat per Josep Maria Madurell— i sobretot l’aparició, l’any 1974, de l’importantíssim Llibre d’hores de Maria de Navarra (Venècia, Biblioteca Nazionale Marciana), obra documentada de Ferrer Bassa pel que fa a les miniatures, van provocar finalment una revisió en profunditat de l’esquema evolutiu i de les principals personalitats de la pintura italianista catalana per part d’historiadors com François Avril, Robert Gibbs, Joaquin Yarza i Rafael Cornudella, tots els quals han rebutjat la identificació de Ferrer Bassa amb el pintor de la capella de Sant Miquel de Pedralbes.
  Una referència més tangencial a una miniatura de Bernat Martorell, el Memento mori que il·lustra l’Ofici dels Morts del Saltiri i Hores conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (ms. A-398), es troba integrada en un argument de tipus iconogràfic desenvolupat en un article monogràfic, «La mort et l’office des morts à l’époque du Maître de Boucicaut et les Limbourg» (Revue de l’Art, París, núm. 1, 1968), i recollit també al volum The French painting in the time of Jean de Berry: the Boucicaut Master (Londres, 1968, p. 144).

Bibliografia sobre Millard Meiss: Hayden B. J. Maginnis, «Millard Meiss (25th March 1904 - 12th June 1975)» (The Burlington Magazine, Londres, vol. 117, núm. 869, 1975, p. 544-547); Rensselaer W. Lee, «Millard Meiss (1904-1975)», a Year Book of the American Philosophical Society, 1976, p. 95-100; «Bibliography of Millard Meiss», a Irving Lavin i John Plummer, Studies in late medieval and Renaissance painting in honor of Millard Meiss, vol. 1 (Nova York, 1977, p. xiii-xx); Hendrik Willem van Os, «The Black Death and Sienese painting: a problem of interpretation» (Art History, Londres, vol. 4, 1981, p. 237-249); Edith W. Kirsch, «Meiss, Millard», a Jane Turner (ed.), The dictionary of art (Nova York, 1996, p. 61-62); Judith B. Steinhoff, Sienese painting after the Black Death. Artistic pluralism, politics and the new art market (Nova York, 2006; vegeu especialment el capítol 2: «Meiss and method: historiography of scholarship on mid-Trecento Sienese painting», p. 9-26); Lee Sorensen, «Meiss, Millard», a Dictionary of art historians [http://www.arthistorians.info.meissm] [Consulta: 10 abril 2018]).