Carlos González-Espresati Sánchez era fill de Carlos González-Espresati Chaparro, polític conservador que va ocupar l’alcaldia de Castelló entre 1907 i 1909. Es va formar com a enginyer de camins, canals i ports a Madrid i, després d’ocupar diferents destins a Huelva i a Vilagarcía de Arousa el 1928, va ser nomenat enginyer director del port de Castelló, càrrec que ocuparà, amb la interrupció de la guerra, fins que es va jubilar, l’any 1956.
  Des de jove va tenir inclinacions literàries. Com a estudiant d’enginyeria, va redactar el treball La casa del Greco, conferència que va ser publicada el 1913 per l’Instituto de Ingenieros Civiles. També en els anys de formació a Madrid, va encetar nombroses iniciatives culturals amb l’artista castellonenc Francisco Pérez-Dolz. El 1916 van participar en la creació de la revista Atenea, en què Pérez-Dolz col·laborava com a il·lustrador i Espresati realitzava traduccions de Shelley, Allan Poe o Shakespeare.
  Ja instal·lat a Castelló, va ingressar a la Societat Castellonenca de Cultura el 1929, on ocuparà el càrrec de director entre 1944 i 1950. Dins de la Societat, va crear la col·lecció «Letras Castellanas» i, el 1951, proposa la publicació d’un suplement literari amb el títol Mijares. Amb el pintor Porcar i Eduardo Codina, va participar en el descobriment de les pintures rupestres del barranc de la Gasulla, a Ares del Maestre, després estudiades per Henri Breuil i Hugo Obermaier.
  Fou membre actiu dels cercles culturals de la ciutat i, ultra la Societat Castellonenca de Cultura, va participar en la Societat Filharmònica, el Premi Armengot, l’Escola d’Arts i Oficis i la Confraria de la Sang. El 1945, amb la constitució de la primera Junta de Festes, va participar activament en la creació i el disseny de les Festes de la Magdalena de Castelló creant la mitologia de la gaiata i el vestit típic de castellonenca i component el primer pregó en castellà, que va ser substituït pel pregó en valencià del poeta Bernat Artola el 1947.

La seva obra és fonamentalment literària o històrica, i en molts casos està signada amb pseudònim. Va escriure sobre els artistes locals contemporanis amb els quals tenia relació d’amistat: «Las metamorfosis estéticas de Pérez Dolz» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 1924), «Figuras y paisajes de Juan Bautista Porcar» (Arte Español, Madrid, 1946), «Comentario a la obra escultòrica de Juan B. Adsuara» (Arte Español, Madrid, 1954-1955), «Estética de la maternidad en la escultura de Adsuara» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 1957). Una aproximació a la història de l’art apareix en algunes pàgines de Estampas de una antigua cofradía, monografia al voltant de la Confraria de la Sang de la ciutat de Castelló, però la seva aproximació més important són els seus estudis sobre el pintor Francesc Ribalta («Algunas incógnitas de la vida y obra de Ribalta», Arte Español, Madrid, vol. 13, 1941, p. 15-18) i, singularment, la monografia que li va dedicar el 1948 (Ribalta, Barcelona, Aedos, 1948), la primera en castellà després de l’anglesa de D. Fitz-Darby del 1938. En aquest moment, la historiografia estava preocupada per la introducció del tenebrisme en la pintura espanyola i pel possible viatge a Itàlia de Ribalta, que Espresati considerava poc probable. Espresati va participar de la tradició local que feia de Ribalta un pintor castellonenc, identificant el pintor amb un altre Ribalta que apareixia en la documentació municipal. Antonio Ponz, Orellana, Martín y Picó o Carreras Candi havien participat d’aquesta idea. Quan va publicar el seu llibre, aquesta interpretació ja era qüestionada, i així ho va reflectir Enrique Lafuente Ferrari en el pròleg. Tot i això, Espresati va assumir l’error («Anales de una cultura provinciana: lo que va de Ribalta a… Ribalta», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, vol. 25, 1949, p. 835-844) i el seu llibre va ser reeditat el 1954 amb la nova documentació, que fixava definitivament Ribalta com un pintor nascut a Solsona, acompanyat d’un nou pròleg de Lafuente Ferrari i un epíleg del mateix Llorens Solé.

Bibliografia sobre Carlos González-Espresati Sánchez: Redacció, «Don Carlos G. Espresati Sánchez» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana, vol. 46, núm. 2, 1970, p. 367).