Va ser un dels pintors avantguardistes més destacats i personals de la seva època i un grafista molt original —tasques que no pertoca analitzar en aquest diccionari—, però paral·lelament va tenir sempre una forta inquietud per a reflexionar per escrit sobre l’art i la cultura. A l’època de la revista esmentada ja va publicar una Guía elemental de la pintura moderna (1900-1950) (Barcelona, Dau al Set, 1948), avui un llibre rar molt buscat pels col·leccionistes (reeditat per Parsifal, 1991), i va ser un dels primers a escriure un llibre sobre el seu company de grup Antoni Tàpies, o El dau modern de Versalles (Barcelona, Dau al Set, 1950; reeditat per Parsifal, 1991).
Entre el 1952 i el 1959 va desenvolupar una àmplia tasca crítica a Revista, de Barcelona, de difusió i anàlisi de l’art de totes les èpoques —incloent-hi Gaudí—, si bé molt aviat se centraria en l’obra dels artistes nous d’aquí i molts dels principals estrangers, incloent-hi fotògrafs, com ara Capa i Cartier-Bresson. Va tenir una dedicació semblant, però molt menys intensa, a la revista Correo Literario de Madrid (1954-1955), i als diaris gironins Diari de Girona i Los Sitios, entre els anys 1984 i 1987, així com a la Revista de Girona (1989).
Va emprendre en la seva maduresa la revista Negre + …. Revista d’Art i Poesia (1983-1986), d’acuradíssima realització, que incloïa estampes nobles de diversos artistes, signades i numerades, el títol de la qual anava variant d’acord amb el color diferent de la coberta de cada nou número (Negre + Lila, Negre + Siena, Negre + Roig, etc.) i que va obtenir el Premi ACCA de la Crítica d’Art el 1984.
Era una persona molt informada en matèries culturals del segle xx, va publicar diverses monografies, no gaire llargues però ben documentades, sobre Artistas españoles en el ballet (Barcelona, Argos, 1950), un tema sobre el qual la seva aportació és precursora, i Christmas y felicitaciones (Barcelona, Producciones Editoriales del Nordeste, 1953), llibre molt lligat a la seva gran atenció per la creativitat en els impresos. D’altra banda, va prologar la traducció en espanyol del llibre La escultura moderna. Orígenes y evolución, de Jean Selz (Barcelona, Eco, 1964).
Va reemprendre la tasca de tractadista d’art amb més força molts anys després, des de segells editorials vinculats a la seva família. A Cent anys de pintura a Cadaqués (Barcelona, Edicions del Cotal, 1981; reeditat per Parsifal, 2007), va fer un repàs sintètic, però molt complet, molt sovint de primera mà i sense precedents, a l’art generat i desenvolupat a aquella vila de l’Empordà, amb la qual Tharrats tenia forts lligams i on va tenir amistats tan destacades com Marcel Duchamp, Salvador Dalí o Man Ray. A Picasso i els pintors catalans en el ballet (Barcelona, Edicions del Cotal, 1982), potser el seu llibre més treballat, va ampliar un tema al qual ja s’havia acostat amb gran agudesa més de trenta anys abans. Al llibre L’entorn d’Emília Xargay (Girona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, 1989) va tractar aquesta artista moderna gironina.
A Perfils i semblances (Girona, Ajuntament de Girona, 1990), va complementar poemes del seu pare amb textos i composicions plàstiques referents a figures gironines, algunes de les quals són del món de l’art (Fidel Aguilar, Josep Aguilera, Prudenci Bertrana, Jaume Busquets, Víctor Català, Josep Clarà, Adolf Fargnoli i Rafael Masó, entre d’altres), i a Dames de tots colors (Barcelona, Parsifal, 1992), recull d’escrits d’èpoques diverses, va glosar una trentena de figures femenines, entre les quals destaca Marie Laurencin, Mísia Godebska, Sònia Delaunay, Valentine Hugo, Françoise Gilot, Gabrielle Buffet, Peggy Guggenheim, Niki de Saint Phalle, Mary Callery i Giovanna Cenami, totes elles artistes o vinculades al món de les arts plàstiques.
Surrealisme a l’Empordà i altres fantasies (Barcelona, Parsifal, 1993), llibre presidit per la imatge d’un Magritte del 1929 situat inequívocament a la geografia de Cadaqués, és altre cop una recopilació de textos redactats en èpoques diverses, en la qual fa una repassada a la presència del Surrealisme —i l’art d’avantguarda en general— a aquell poble, però també a altres punts de l’Empordà i fins i tot fora d’allà, com és el cas de Tossa de Mar.
Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1984) i amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques també de la Generalitat de Catalunya, a tota la seva trajectòria (1994), i el 1992 fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on va llegir el discurs d’ingrés el 1994, sobre Art de la il·lustració a la Catalunya del segle xx, que fou contestat per l’acadèmic Josep Maria Garrut.
La seva darrera obra publicada va ser Dau al Set i la seva època (Barcelona, Parsifal, 1999), selecció de textos i documents inèdits —triats pel seu fill Joan Tharrats i Ricard Mas—, la qual esdevé un testimoni essencial per tal de conèixer un dels episodis més importants de l’art català del segle xx, i sobre el qual hi ha hagut moltes versions dispars, sovint mediatitzades per un interès de segons qui a restar pes a Tharrats —sobre el qual hi havia qui arribava a dir que només havia estat l’«impressor» de Dau al Set— en la gestació i gestió de la revista. L’arxiu i la biblioteca de Joan-Josep Tharrats es van donar a la Generalitat de Catalunya el 1999. Una frase seva, amb un cert deix paradoxal, defineix molt bé la seva actitud no dogmàtica davant l’art, als antípodes de les posicions enrocades tan freqüents al seu temps: «M’agraden tots els pintors, fins i tot els de diumenges. Tots responen a una activitat humana i em mereixen respecte». |
