L’estudi històric de l’art a Catalunya, a València i a les Balears té uns orígens que es confonen amb l’arqueologia i l’antiquària. Si hi afegim que la història de l’art medieval religiós al nostre país solia denominar-se «arqueologia cristiana» i que l’antiquària ha acabat adquirint un regust de comerç en patrimoni cultural moble, aquesta confusió encara té més arrelament.
Aquí tractarem de destriar, tanmateix, els límits del que modernament en diem historiografia artística.1 Cal dir d’entrada que no hi havia, a la universitat del segle xix —ni fins ben entrat el segle xx—, uns estudis específics d’història de l’art. A tot estirar, dins la carrera de filosofia hi havia l’assignatura d’estètica, que no entrava en la recerca historiogràfica. Esteve Cladellas ho va explicar sintèticament: «La Universitat, de tipus cerverí encara, romangué estranya, salvades excepcions glorioses, al moviment restaurador que s’iniciava. Encastellada en el seu tomisme tradicional, no consentí la infiltració dels nous estudis d’estètica i teoria de l’art. Quant a aquest, històricament considerat, se’n desentenia del tot. D’ací pervingué que, en aquesta generació, un mur inexpugnable separés els intel·lectuals dels artistes.»2
Tradicionalment, les recerques sobre art eren fetes —en principi, sempre de manera tangencial—, d’una banda, per antics alumnes de l’Acadèmia de Belles Arts —on sí que hi havia una càtedra amb la denominació «teoria i història de les belles arts»—; de l’altra, per arquitectes, que també havien estudiat durant la carrera assignatures com ara història de l’arquitectura i teoria de l’art arquitectònic; i, per fi, per eclesiàstics, que en llur ensenyament als seminaris tenien unes assignatures precisament denominades «arqueologia cristiana».
En principi, feien història de l’art erudits i estudiosos d’interessos molt més amplis o bé viatgers il·lustrats; no era aquesta, doncs, cap especialitat. A part d’aquests precedents, va ser amb el Romanticisme que vam començar a trobar decididament un petit tronc d’historiografia artística al nostre país, que segles enrere no havia tingut res semblant a un Vasari o a un Van Mander. Alguns dels seus representants tingueren una dedicació àmplia a glosar tot el que fos creació humana; altres, però, començaren a esdevenir uns veritables especialistes.
Es pot dir que, amb els integrants de la generació desvetllada a la postguerra, començà una nova mena d’historiador de l’art específic —és a dir, que no era arquitecte, capellà ni artista, per bé que diversos arquitectes i eclesiàstics han continuat cultivant encara l’estudi de les arts del passat.
Aquí hem reunit aquests historiadors de l’art, considerats d’una manera àmplia, ja que hi hem donat entrada també a escriptors com Josep Pla, que no tenia metodologia d’historiador, però que va redactar àmplies monografies a la seva manera i amb un gran valor literari i retratístic, sobre figures de l’art català del tombant de segle. Igualment, hi hem inclòs professionals diversos que han destacat en altres camps, però que s’han dedicat esporàdicament a analitzar artistes o aspectes artístics històrics. En canvi, no hi hem inclòs els arqueòlegs, entesos com a estudiosos de la història antiga i les seves relíquies, ni l’àmplia nòmina dels crítics d’art, més dedicats a la glosa de l’art vivent que a la història de l’art passat, llevat del cas dels crítics que han dedicat algun treball important a aquest aspecte; en aquests casos, ens referim amb detall només a aquesta part de llur tasca, i no a l’altra.
Cal fer constar també que el diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear (DHAC) és fet des de Catalunya, i per això la presència d’historiadors de l’art valencians i balears de ben segur no és tan intensa com la dels catalans del Principat. Tanmateix, no és sobrer fer esment del caràcter sempre polèmic de la qüestió de llur catalanitat, i cal recordar que el grau d’unitat cultural existent a l’edat mitjana i durant una bona part de l’edat moderna entre els diferents països de llengua catalana fa que pensar a amputar d’una obra com aquesta els noms dels historiadors de l’art dels antics regnes de València i de Mallorca seria una falsificació històrica de gran envergadura.
D’altra banda, els especialistes de fora de l’Estat espanyol que s’han dedicat a l’art català només tenen article propi si han fet estudis monogràfics específics sobre el nostre art.
La línia que separa la història social de la historia de l’art és molt fina, i per això molts historiadors socials han fet aportacions a la historia de l’art. En aquest cas, només els incloem aquí si llur dedicació a la qüestió historicoartística és especialment substancial.
En el DHAC, els historiadors de més edat i els ja desapareguts tenen un article monogràfic encarregat a un historiador o historiadora actual que el signa, de manera que són analitzats des d’un punt de vista valoratiu per part de la persona encarregada d’estudiar-los. En canvi, en el cas dels historiadors vivents, hem optat per incloure’n un article purament objectiu, en el qual figuren les dades essencials i la bibliografia principal de cadascú. Per això hem demanat a cada especialista que presenti el seu perfil professional, en el qual, en una primera part, esmenti els llocs de treball, els càrrecs i les responsabilitats que ha exercit; i, en una segona part, comenti el sentit de les principals aportacions intel·lectuals realitzades. En aquest sentit, hem recomanat que no esmentin de manera indiscriminada els treballs escrits o les exposicions comissariades, sinó que descriguin i justifiquin les línies de treball que consideren més destacades com a aportació a la història de l’art català. Hem recomanat també de posar els enllaços que calgui a altres pàgines web personals o d’equips on es pugui ampliar el coneixement de les seves activitats, especialment pel que fa a la producció publicada. Determinades dades que en el món acadèmic són molt significatives, com ara la direcció de tesis i altres treballs, el nombre de trams de recerca, la direcció o participació en equips de recerca i altres de tipus similar, no creiem que tinguin sentit en aquest context, i per això hem considerat que és millor ometre-les. El mateix es pot dir dels mèrits formatius i de capacitació propis del treball en museus i altres centres.
Ara per ara, aquest espai web és i haurà de ser una eina oberta, perquè el perfil de la història de l'art es fa difícil de separar dels estudis locals i perquè el treball continu dels historiadors en actiu demana una actualització constant, a més de l'accés a la recerca de nous joves investigadors. Per això no s'ha d'interpretar l'estat actual del diccionari com una obra acabada, sinó com un treball en curs d'elaboració.
Francesc Fontbona
Membre de la Secció Històrico-Arqueològica
Institut d’Estudis Catalans |
Bonaventura Bassegoda i Hugas
Membre de la Secció Històrico-Arqueològica
Institut d’Estudis Catalans |
1. Francesc Fontbona, «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», a Professor Joaquim Molas: Memòria, escriptura, història, vol. 1, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, col·l. «Homenatges», núm. 19, p. 447-461; i «Historiografia de l’art català», a Albert Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 2004, col·lecció «Sèrie Jornades Científiques», núm. 18, p. 271-299.
2. Esteve Cladellas, «La cultura artística a Barcelona vers la fi del segle dinovè i al començ de l’actual (II)», Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. iv, núm. 41 (octubre 1934), p. 297-303.
