ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 16/06/2017

Vilaseca Anguera, Salvador
Reus, 17 d'abril de 1896 - Reus, 13 d'abril de 1975

Àrees de treball: Art antic / Museografia / Patrimoni

Salvador Vilaseca Anguera fou metge i prehistoriador i un dels membres més destacats de l’Agrupació Excursionista de Reus. S’interessà molt especialment per la geologia i per les ciències naturals (carrera que començà a estudiar a Madrid), publicà entre el 1915 i el 1923 diversos treballs d’aquesta temàtica i es féu càrrec de la Secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-1922). Els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona (es llicencià el 1921) i la pràctica professional l’allunyaren a poc a poc d’aquestes aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l’anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l’arqueologia prehistòrica. De la seva activitat mèdica, cal destacar la tasca com a forense (des del 1923 i pràcticament fins a la seva mort) i com a director de l’Institut Pere Mata (del febrer del 1940 al desembre del 1960), a més dels valuosos treballs sobre la història de la sanitat i de la medicina a Reus i al Camp, els quals compaginà (des del 1921) amb els estudis sobre prehistòria, tot i que amb més intermitència. El 2 de desembre de 1922 es casà amb Lluïsa Borràs Nolla (1903-2001), filla del també metge Eduard Borràs Pedret. El matrimoni tingué una única filla, Lluïsa, nascuda el 1924, que ha seguit de prop les passes del pare en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. Una néta, Lluïsa Pallejà, també s’ha dedicat professionalment a l’arqueologia. Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, Vilaseca entrà en contacte amb l’important nucli arqueològic universitari de Barcelona, format al voltant de la figura emblemàtica del professor Pere Bosch Gimpera. Amb ell i amb els seus deixebles i col·laboradors (Lluís Pericot, Josep Colominas, Josep de C. Serra i Ràfols i Joan Maluquer), Vilaseca mantingué sempre una relació excel·lent. Les recerques en bona part de la Catalunya meridional li aportaren un gran prestigi en el món científic, alhora que li permeteren la formació d’una col⋅lecció arqueològica important que aniria incrementant amb els anys i que exposà per primer cop al Centre de Lectura de Reus l’any 1932 (era membre de la Junta de Museus de l’entitat des del 1924). Fou un dels fundadors i el primer director (vitalici) del Museu Municipal de Reus, inaugurat el 14 d’abril de 1934.

Realitzà diversos estudis sobre l’art prehistòric de les comarques meridionals de Catalunya, com els articles que dedicà a l’art rupestre de l’alta conca del Brugent (Revista del Centre de Lectura [RCL], 1929, amb Josep Iglésies), als gravats del terme del Lloar (RCL, 1933, i Ampurias, 1954), a la plaqueta gravada recuperada a l’abric de Sant Gregori, de Falset (Memorias de la Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1934), als gravats rupestres esquemàtics de la província de Tarragona (Archivo Español de Arqueología [AEA], 1943), a les pintures naturalistes i esquemàtiques del Mas del Llord, a Rojals (AEA, 1944, i Circular de la Asociación Excursionista de Reus, 1950) i al gravat zoomorf recuperat a l’Areny, de Mont-roig (V Congreso Nacional de Arqueología, 1959), a més dels llibres Las pinturas rupestres de la cueva del Polvorín (Puebla de Benifazá, provincia de Castellón) (1948) i La cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres (1961). Pel que fa a l’art d’èpoques més recents, publicà articles sobre l’escultor Francesc Bonifàs i l’església del Morell (RCL, 1928), sobre els retaules dels Sants Metges de Reus (Urbs, 1957) i sobre les construccions de pedra en sec de Mont-roig del Camp (X Congreso Nacional de Arqueología, 1969; amb Lluïsa Vilaseca), així com les monografies La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952) i El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970), amb Lluïsa Vilaseca.
  Després del període de la Guerra Civil, durant el qual participà de manera molt eficaç en les tasques de salvament del patrimoni cultural, especialment de l’art religiós, ben aviat pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats prehistòriques perquè Julio Martínez Santa-Olalla el nomenà —el maig del 1941— comissari provincial d’excavacions, un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments del territori. D’altra banda, dirigí la reorganització del Museu de Reus, del qual publicà (amb la seva filla Lluïsa) una Guía el 1963, i de l’Arxiu Històric Municipal, i també recuperà i amplià progressivament la relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (ho era de número des del 1933; va ser vocal de la Junta Directiva uns quants anys, des del 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos (extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió Provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (i diversos càrrecs directius en la Secció Excursionista); el 1949, vocal del Patronat del Castell [del Cambrer] de Reus (vicepresident el 1963); el 1949, soci de mèrit (i després membre del consell consultiu) de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director entre el 1962 i el 1970); el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president des del 1967), i el 1970, vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, entre d’altres.
  L’interès de les seves troballes i —sobretot— la qualitat dels seus treballs de recerca arribaren a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres l’inscrigueren entre els seus membres. Entre d’altres, fou corresponent de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent de l’Associação dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946); corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l’Asociación Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962); membre del Patronato “José Mª Quadrado” de Estudios e Investigaciones Locales (1969), i corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973). Fou honorat també amb diferents distincions: accèssit al cinquè Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans (1936); premi extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l’Ordre des Palmes Académiques (1961); Premi Reus en la Prehistoria, dotat per Antoni Pedrol Rius i convocat pel CSIC (1972) i Medalla d’Or de la Ciutat de Reus (pòstuma, 1975), entre d’altres. Morí quatre dies abans de complir setanta-nou anys, i deixà una producció bibliogràfica de quasi tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès. De l’obra prehistòrica, cal ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris: La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (1936; reeditat el 2011), Las industrias del sílex tarraconenses (1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (1973). La seva col·lecció fou la base del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, inaugurat a Reus l’any 1984.


Jaume Massó Carballido

Figura: Salvador Vilaseca, a la dècada de 1940 (Arxiu de l’Institut Municipal de Museus de Reus). 

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín